irike orti garokan...

No hi ha dubte que un dels enigmes més atractius que envolten la Cultura Ibèrica es refereix a la seua –pel moment-- inintel·ligible llengua. El desxiframent d’aquesta, i la interpretació dels textos que han perviscut (molts d’ells gravats sobre làmines de plom) han donat lloc a innombrables aproximacions i hipòtesis, la major part de les quals mereixen, com a mínim, el qualificatiu d'agosarades. Ara com ara, l’únic avanç significatiu en la qüestió va produir-se quan Gómez Moreno va aconseguir desxifrar la complexa escritura ibèrica, tot atribuint als fins aleshores desconeguts signes –que corresponen almenys a tres alfabets similars però ben diferenciats-- el corresponent valor fonètic.

Transcripció de la cara B del Plom I de la Serreta. De la Viquipèdia

Des d’aleshores, les sonores paraules ibèriques (“irike orti garokan dadula bask” és l’evocadora i incomprensible transcripció de la primera línia d’una de les cares del plom I de La Serreta), han estat objecte de tractats erudits, discussions acalorades i interpretacions més o menys esbojarrades. Prenent com a base la suposada relació o similitud entre els textos ibèrics i d'altres idiomes coneguts, se n'han fet nombrosos intents de traducció, entre els quals --i sempre ben entés que, de tot açò, jo sé poca cosa-- em mereix una menció especial la pintoresca proposta de Julio Cejador, que basant-se en el basc (com fan, amb major o menor fonament, molts dels estudiosos del tema) considera que el text escrit en el plom és un diàleg entre dos borratxos i l'amo d'una posada. Podeu veure, ací, aquesta proposta de traducció i d'altres no menys imaginatives, incloent-hi la de Juan Luis Roman del Cerro, que en un llibre aparegut fa uns anys amb un notable desplegament mediàtic, ha volgut veure en aquest plom --seguint, des del meu punt de vista, un raonament de partida profundament tautològic-- una llista de pobles que hi anaren en romeria al santuari de La Serreta, i que ha estat també àmpliament criticada per altres especialistes.

Distribució geogràfica de les inscripcions ibèriques
en els diferents alfabets coneguts. De la Viquipèdia.

La possible relació entre l'euskera i l'íber --la denominada hipòtesi basco-iberista-- ha estat, com he dit, un dels corrents preminents entre els investigadors que s'hi han dedicat a aquesta qüestió, per bé que també ha estat objecte de crítiques aferrissades. Algunes d'aquestes crítiques tenen una evident motivació política, i moltes altres obeeixen --crec que amb raó-- a l'escàs rigor de certa mena d'estudis i estudiosos als quals caldria qualificar com a mínim de "singulars". Insistisc de nou en la meua ignorància en aquesta matèria, però reconec que la proposta basco-iberista, com a marc teòric, em resulta molt atractiva. Les similituds fonètiques entre les inscripcions ibèriques conegudes i moltes paraules basques --què, convé recordar-ho a efectes de comparacions, és una llengua profundament dialectalizada i amb dos mil anys d'evolució acumulada des que l'íber era una llengua viva-- semblen bastant evidents. Però a banda d'això, ben poca cosa més em sembla que puga dir-se. En els últims anys, a més, alguns investigadors han plantejat la possibilitat (complementada, en apariència, amb estudis sobre genètica humana que no conec en profunditat) que l'eventual relació entre basc i íber s'estendria de fet a altres llengües i pobles de la Mediterrània occidental, tant actuals --com el berber o amazig-- com extingides, com ara l'etrusc. Hi ha, fins i tot, qui estén les relacions d'aquesta hipotètica familia lingüística (que s'ha anomenat usko-mediterrània) fins a l'orient mitjà. La idea d'un conjunt emparentat de llengües pre-indoeuropees a banda i banda de la Mediterrània resulta, sobre el paper, una imatge interessant i suggeridora. Però no deixa de ser, pel moment i des del meu punt de vista, una simple hipòtesi de treball. No em sembla, tampoc i pel que sé, que aquesta proposta i els seus defensors desperten grans entusiasmes en el món acadèmic. Si algú en sap més, la seua opinió serà (especialment) benvinguda.

Allò cert, ara com ara i malgrat la profussió de treballs, llibres, webs i experts (més o menys experts) en la matèria, és que pràcticament ho desconeixem tot de la llengua dels íbers: la seua estructura gramatical, els seus mots, les diferents variants dialectals... Per això, qualsevol intent de relacionar-la amb altres llengües, actuals o perdudes, ha de ser vista amb totes les precaucions i, sempre que obeisca a criteris científics --i no a la simple superxeria o al màrqueting editorial-- només com una contribució més a les investigacions sobre aquest tema apasionant. De fet, allò més probable és que passe encara molt de temps abans que les conjectures deixen pas a les certeses, si més no en tant que no disposem d’algun text bilíngüe (íber-llatí o íber-grec, per exemple) de prou extensió com per permetre un coneixement suficient de la llengua i les seues particularitats. I som molts els que, per una raó o per altra --simple curiositat profana, en el meu cas: una raó tan bona com qualsevol altra-- esperem aquest moment en candeleta. Imagineu que va i resulta que sí que eren dos borratxos...