"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 26 de desembre del 2010

Fer tradició

Allò que realment dóna consistència a les celebracions tradicionals és el seguit de gestos, costums i rituals que hom basteix al seu caliu, ja siga per decisió pròpia, o com a herència conscientment o inconscientment assumida. Aquests rituals no guarden necessàriament una correspondència directa amb la tradició que els aixopluga, ni amb la seua intenció o significat original; però la nodreixen, la matisen i la sustenten, fins el punt que poden arribar a esdevindre tan importants o significatius com ella. Aquestes festes, tal i com les entenc, en són un exemple clàssic. Segur que cadascú podria fer una llista, menys o més extensa, d'hàbits, pràctiques o ritus més o menys rellevants o anecdòtics que marquen --i, segons com, singularitzen-- la forma de passar les festes, des de determinats plats per dinar o sopar a la imprescindible visita al mercat de Nadal o, posem per cas, al Betlem de Tirisiti.

Recorde, de quan era un xiquet, molts costums (familiars o locals, especialment) associats a aquestes dates: des de l'eixida a la Font Roja a agafar molsa per al pessebre el matí de la Puríssima, a l'imprescindible putxero amb pilota de panís del dia de Nadal. D'ells, ben pocs han sobreviscut al pas dels anys, a les circumstàncies de la vida o a la desaparició de les persones que els conreaven perquè els consideraven importants i que, per això, ens els transmeteren. A canvi, però, hem anat adoptant altres hàbits que van convertint-se, a poc a poc, en les nostres pròpies, petites, apreciades tradicions. Hui, com passa des de fa ja uns quants anys, n'hem complert una, d'aquestes: aplegar-nos al cim de Montcabrer, amb ànims específicament festius i el trellat mínimament imprescindible, per avançar la celebració del Cap d'Any (el dia escollit és sempre el diumenge que cau més prop). A banda de fer --un poc-- el burro, saludar gent que feia temps que no veies i riure una estona, que no és poc, hem tornat a constatar que, com a tradició relativament novella, no deu estar malament, perquè cada vegada en som més gent (enguany, amb dolçaina i tabal i tot). Però la pregunta que acompanya, tradicionalment, a aquesta jornada, la què després dóna peu a múltiples converses i teories, segueix encara sense resoldre: és realment necessari que les ampolles de cava tinguen el cul tan gros? Perquè pujar carregat ja ho assumeixes; però és que al baixar pesen quasibé el mateix... O és l'efecte de beure-se-les abans? Un any més, tenim tot un any per meditar-hi.


6 comentaris:

  1. No està gens malament aquesta manera de celebrar les festes; tot i que no és incompatible tampoc amb la visita al Tirisiti. (Almenys he estat a la porta del teatre).
    Salut i Terra

    ResponElimina
  2. La qüestió que ens planteges, Alfred, és d'una transcendència quasi inabastable. De fet, deixa el concepte de la idea absoluta d'en Hegel a l'altura d'una fotesa. Però, bé, diré la meua. Crec que aquests culs impedeixen que l'ampolla s'enlaire per l'acció de les bombolles. Com pots veure l'argument és totalment científic i irrefutable. De fet quan beus cava t'envaeix una clara sensació d'anar flotant.

    ResponElimina
  3. Ja saps que qui no té la vespra no té la festa, Francesc... Quant al Tirisiti, és un dels costums nadalencs que m'he resistit a perdre, fins i tot abans de dur-hi a les meues filles; enguany encara el tinc pendent, però queden uns quants dies.
    Gràcies, salut!

    ResponElimina
  4. Em sembla una aportació certament interessant, Vicicle, i la agraisc molt, tenint en compte que la qüestió, com has sabut veure de seguida, és d'un abast insospitat. La sotmetré a la consideració del col·lectiu per a la seua anàlisi detallada. I he de dir que la imatge d'ampolles enlairant-se dins dels seus cellers m'ha resultat, alhora, evocadora i inquietant... Salut!

    ResponElimina
  5. Entre tu i els comentaris m'heu fet riure, valga'm déu, ampolles de cava enlairant-se, culs que pesen massa... i doncs, o proveu amb la gasosa, o no cal pensar-hi més... i, si jo vingués, no en duria pas, de cava, que, més tard, em fa venir un rebombori d'estómac, una cosa lletja que no puc viure...Vaja, que tot plegat, bona sortida i feu molt el burro, que és el que toca!

    Un petonàs!

    ResponElimina
  6. Gràcies, zel! M'ho pensaré, això de la gasosa: potser siga la solució definitiva, encara que amb ella coste un poc més fer el burro per amb el cava ;)

    Un bes també per tu!

    ResponElimina