Hui he tornat a Benicadell en una altra d'aquelles "
caminades socials" que faig darrerament i que tanta gràcia li fan a l'amic Carles. És una serra que m'estime molt, pel què és i per les moltes hores que he passat trepitjant els seus camins i els seus racons. I anava a contar alguna cosa d'aquells temps, ara fa vint-i-cinc anys, en què estudiava les seues plantes per fer la meua tesina, i recorria la muntanya (a la què havia d'aplegar com podia, perquè no tenia ni cotxe ni carnet) per tal de recollir totes les herbes que hi vivien. Però la veritat: quan m'he posat, m'ha fet una peresa immensa escriure sobre allò, perquè de sobte m'ha semblat que, més que vinc-i-cinc anys, han passat segles des de llavors. Segles que separen també allò que sóc ara, del que era (o creia ser, o pensava que volia ser) en aquells anys. I com que allò fonamental, al remat, és que hui he tornat a pujar al cim de la Penya (feia quatre anys que no hi pujava; ho he hagut de comprovar, perquè em semblava que feia molt menys), doncs quasi que em limite a deixar-ho dit, i ja recordarem el que calga recordar un altre dia. Però si fóra el cas que encara no coneguéreu aquesta muntanya, ara és un moment tan bo com qualsevol altre per deixar-vos seduir per ella. Jo mateix, sense anar més lluny, fa ja segles que vaig sucumbir al seu embruix irresistible.
Alguna cosa deuen tindre les muntanyes que la raó no acaba de copsar i que el cor llig amb la claredat d'un manual de coses essencials. Que ho gaudeixis.
ResponEliminaLa Penya, Pep, per a mi, és la Penya, nom propi, no n'hi ha d'altra. No és que siga ni millor ni pitjor que altres penyes, és que la seua presència em produeix un sentiment d'empatia que és difícil d'explicar. És com un forat negre que m'arrastra cap a ella. Serà que és una de les imatges més primerenques que tinc gravades al meu cervell?
ResponEliminaSense dubte que la tenen, Vicicle. Més enllà de l'atracció estètica, fins i tot de les vinculacions sentimentals o les històries viscudes, hi ha paisatges que simplement et fan sentir que has tornat a casa.
ResponEliminaCarles, així és també com a mi m'agrada dir-li... M'ha sorprés, com he escrit, haver estat tan de temps sense fer el cim --no així sense fer altres passejades per ella, buscant esclata-sangs o no-- perquè la sent tan pròxima que la impressió era d'haver pujat feia molt menys. És una imatge poderosa, certament: però crec que també influeix el fet de sentir-la com a pròpia, com a única...
Gràcies, salut!
Ah! Però és que és veritat... recordar què feia jo per aquí o per allà ara fa 25 anys fa molta mandra, sobre tot quan l'actualitat res té per envejar el passat. Potser el passat només serveix, com la bona saó, per fer més intens el present conforme va actualitzant-se. Benicadell és hui més ric, fragant i viu que fa 25 anys. I també a Banicadell podem comptar amb molts més amics que no pas antigament. Encara que alguns hagen marxat definitivament...
ResponEliminaPrenc bona nota, perque no la conec :(
ResponElimina...I això, anònim, que li han passat per damunt uns quants incendis des d'aleshores. Crec que tens raó: recordar el passat sense nostàlgies, amb un record --sempre-- per a qui ja no hi és, però amb la vista posada en el present i els nous rebrots.
ResponEliminaÀngels, això és fàcil d'apanyar. I és una serra que cal conéixer, de veres. Així és que ja sabeu, en voler...
Gràcies, salut!
En voler,au, se'n munta una i cap amunt.
ResponElimina