"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 24 de març del 2011

No, malgrat tot

Imatge de la xarxa
Havia decidit no escriure res --almenys pel moment-- sobre la intervenció militar (majoritàriament) occidental en la guerra civil en la què, segons les notícies que ens arriben, s’ha embarcat Líbia. La raó principal: com que qualsevol opinió fonamentada ha de basar-se en la informació disponible i jo, de Líbia, en sé ben poca cosa i no tinc molt de temps per informar-me ara, m’havia estimat més ubicar-me provisionalment en una posició de rebuig --ferm però difús-- a l’esmentada intervenció. Ajornava així  una reflexió més pausada, basada en dades més concretes i contrastades que m’haurien de permetre, si fóra el cas, argumentar aquest rebuig o fins i tot replantejar-me’l. Aquests dies, però, he llegit en alguns blogs amics opinions –sempre raonables i ben fundades i a les què, per això i per molt més, atorgue un valor especial-- que defensen aquesta intervenció. He llegit, amb interés, els seus arguments, i tot i que amb les mateixes reserves amb les què he començat aquest escrit, he decidit exposar també la meua opinió. Si més no, posar-la per escrit potser em servisca per pensar-hi un poc més.

D’entrada, potser convé dir que no milite en cap partit, ni tampoc em considere pacifista. Hi ha gent que s’estranya quan ho dic, però des de fa molt de temps que pense que l’ús de la violència pot ser necessari i legítim sota determinades circumstàncies, que en tot cas --i sense entrar de moment en més detalls-- inclourien la defensa de drets bàsics (la vida ho és, però també molts altres) i la impossibilitat manifesta de fer servir altres vies –sempre preferibles—per a garantir aquesta defensa. Vull dir, amb això, que la meua oposició a la intervenció en Líbia no té l’origen en una opció ideològica genèrica que, altrament, considere molt respectable però amb la que, com dic, no m’alinee. Per mi, la violència no té sentit en un sistema que garantisca que la defensa dels drets de les persones i els pobles pot realitzar-se per vies democràtiques; però pot ser l’única resposta possible quan tals vies no existeixen i aquests drets són vulnerats, quasi sempre de forma violenta. D’acord amb això, i tot i que evidentment les considere un últim recurs, no estic en contra de totes les guerres, ni em representa un problema moral irresoluble que la insurrecció líbia utilitze mitjans bèlics per oposar-se al règim de Gaddafi, que també els utilitza; ni que s'interprete que les Nacions Unides autoritzen l'ús de la força ("de les mesures necessàries") per tal de protegir els civils i les zones poblades per civils.

Imatge de la xarxa
Si que em costa un poc més empassar-me, sense mastegar-ho un poc, el mapa de bons i dolents que la premsa dels nostres països ens ha dibuixat aquestes darreres setmanes: massa casual, massa oportú que Gaddafi, davant qui els països occidentals havien mantingut –sobretot els últims anys—una tèbia posició de comprensiva condescendència, haja esdevingut de cop i volta el sanguinari dictador que, probablement, no ha deixat de ser des que va accedir al poder fa quasi cinquanta anys. Això no vol dir, evidentment, que el defense o el justifique. Amb la limitada informació amb la què, com he dit, compte a hores d'ara, l’autoproclamat Lider de la Revolució líbia segueix semblant-me un despota amb trets psicòtics evidents i al què, amb tota probabilitat, se li poden atribuir quasi tots els excessos, crims i despropòsits que li imputen els seus enemics.

Ara bé, que considere al coronel com una figura nefasta tampoc no fa que, d’entrada, senta una simpatia sense matissos cap a qui se li oposa, només pel simple fet de fer-ho. Tampoc no la vaig sentir per Ronald Reagan ni pels Estats Units quan van borbardejar Líbia l’any 1986 amb intencions ben evidents d’eliminar-lo. No sé, realment, qui són els “rebels” que lluiten contra un règim que, insistisc, considere tan il·legitim, repugnant i reprobable com el que més, ni sé que persegueixen, més enllà de voler eliminar a Gaddafi i el seu aparell de poder i repressió. No sé que en pensen de la democràcia, dels drets humans, de les dones, d’aplicar la xaria, dels drets dels amazics. Però, amb tot, puc fer un exercici de pragmatisme i simplificació estratègica, i pensar que la simple oposició a Gaddafi, el desig de derrocar-lo, és suficient per a legitimar qualsevol que vulga fer-ho, per més que no conega ni de lluny les seues intencions ni quines alternatives proposa.

Imatge del blog Amazic-Català

Per això, tot i aquestes reserves, he acabat per acceptar --i fins i tot per mirar amb una innegable simpatia-- la legitimitat dels rebels en la seua lluita contra Gaddafi i els seus sequaços, sobretot tenint en compte la forma com el règim s'ha aplicat per tractar de reprimir aquesta lluita. Una simpatia que, en tot cas, faig extensiva a altres revoltes que, en diversos països musulmans, s'estan produïnt ara mateix tot i que la seua repercusió social i mediàtica és molt menor. Rebutge, sense cap mena de dubte, qualsevol tipus de repressió que el poder establert a Líbia, o a qualsevol dels altres països en què s'estan produïnt les revoltes --les notícies que arriben hui mateix de Síria, com fa pocs dies ho feien des de Iemen o Bahrain, són especialment inquietants-- dirigisca cap a la població civil per tal de perpetuar-se. I, des d'aquest punt de vista, la Resolució 1973 de les Nacions Unides pot semblar-me, fins i tot, escaient.

Quin és el problema, doncs? D'una banda, la forma en què s'està duent a terme el manament de les Nacions Unides: trobe especialment significatiu l’aparent canvi de posició de la Lliga Àrab respecte a la intervenció, i crec que hauria de ser un motiu destacat de reflexió per bé que no veig que se li preste, en els nostres mitjans i tret de comptades excepcions, una atenció rellevant. D'una altra, el paper que els estats occidentals han de representar --estan representant, de fet-- en l'aplicació de la Resolució. Els mateixos estats --Espanya, entre ells-- que, fins fa no res, habilitaven espais per tal que Gaddafi muntara la seua exòtica khaima vora els palaus presidencials, o que han obtingut substanciosos ingressos per concessions petrolieres o, el que és pitjor, armant els que ara són l'exèrcit opressor i els cruels mercenaris del règim. Com quasi sempre passa, parlar d’hipocresia es queda molt curt per qualificar l’actitud dels nostres governs davant aquest cas, i davant molts altres. No dubte gens ni mica que, des que va esclatar la revolta, el règim de Gaddafi ha emprat la violència contra la societat cívil, i ha massacrat opositors o sospitosos de ser-ho. És a dir: si les notícies sobre pressons i repressions són certes, que segur que sí, bàsicament el mateix que feia –sense tant de ressò mediàtic, certament—fa sis mesos, un any o cinc, amb l’aquiescència dels mateixos governs que ara l’han tornat a posar del costat dels dolents.


Espere que, més prompte que tard, Gaddafi i els seus seguidors hagen d'abandonar el poder. Espere que, més prompte que tard, el poble de Líbia puga decidir de forma realment lliure sobre el seu futur. Espere que s'acabe, de forma immediata, la repressió sobre aquest poble, i sobre qualsevol altre, i tan de bo que la Resolució de les Nacions Unides servisca per tot això. Però no puc estar d'acord en què països que tenen una evident responsabilitat en la situació que ara es vol evitar, que han estat tantes vegades còmplices --per acció o per omissió-- dels règims opressors i que, en molts casos, segueixen sent-ho, vulguen ara assumir el paper de liders i garants d'una llibertat i una democràcia que, fins fa molt poc, despreciaven. Pel que coneixem, fa molt de temps que Gaddafi és una amenaça per al seu poble; probablement, les víctimes acumulades durant aquests anys superen, amb molt, les que lamentablement s’han produït les últimes setmanes. Sense aparell mediàtic, sense resolucions de l’ONU, sense que els països que ara formen la “coalició” digueren ni mu. L’amenaçada, reprimida, maltractada població civil, el poble de Líbia, ha estat invisible fins que a nosaltres ens ha vingut bé: segurament, fins que raons geopolítiques lligades amb la nova relació de forces que s'està configurant en el nord d'Àfrica hagen fet del coronel un element massa molest pels europeus i els nord-americans. M’haguera agradat que alguns que ara en parlen molt, hi hagueren pensat abans, en aquell poble. Potser, així, em resultaria més fàcil creure ara que no és hipocresia, ni oportunisme, que era necessari i just entrar en aquesta guerra. Però, pel moment, no m'ho puc creure: nosaltres --per la part que ens toca-- no hauriem de ser-hi.

13 comentaris:

  1. Es podría resumir en un SI a les revolucions per les llibertats dels pobles oprimits encara que siga en ultim terme a través de les armes pels autòctons i un rotund NO a les intervencions extrangeres que res tenen a fer ahi a part de demostrar al món el seu poder militar i obviament, perque no som tontos, aprofitar que estàn ahi per a fer-se en una certa quantitat de petròli?

    Si és així, és lo que pense jo també.

    ResponElimina
  2. Entre altres moltes coses, la zona d'exclusió aèria i els bombardejos aliats han donat aire a les revoltes als països que has esmentat.

    Si la comunitat internacional haguera deixat Gadafi aplastar els rebels otro gallo cantaría ara mateix a Síria, per exemple.

    ResponElimina
  3. Una síntesi magnífica, Thor. Si, és així. En principi, no totes les intervencions estrangeres em semblen rebutjables; però trobe especialment hipòcrites (i, fins i tot, poc legitimes encara que tinguen el suport de les Nacions Unides) aquelles que, com sembla donar-se en aquest cas, provenen de països què -tu ho dius molt bé-- busquen obtindre beneficis després d'haver abandonat a la seua sort i durant molts anys la mateixa població que diuen defensar. En tot cas, no és un tema gens senzill... Gràcies, salut!

    ResponElimina
  4. Pense que tens raó, Martí; no crec que, arribats al punt que s'havia arribat, la inacció fora una alternativa i, també per això, crec que la Resolució pot ser bona en tant que limite la repressió sobre la població civil i puga servir d'avís a altres règims que estan sent qüestionats per les seues poblacions.

    Però això no lleva, d'una banda, que crega que si Gaddafi ha estat en disposició d'ofegar els rebels ha estat gràcies, en part, a la complicitat que alguns dels mateixos països que ara l'ataquen han mantingut amb ell i el seu règim durant dècades; i, d'una altra, que mantinga certs dubtes sobre que faran, els mateixos països occidentals que han promogut la intervenció, front a altres casos com el de Síria. Anirem seguint-ho. Gràcies també a tu!

    ResponElimina
  5. Enric! Se m'has avançat, volia passar ara per l'Observatori a deixar-te un comentari i a dir-te que t'he citat --en gran part, les teues reflexions han estat les que m'han fet pensar sobre açò--, així que disculpes per no haver-te dit res, i moltes gràcies per la teua entrada i pel comentari :)

    Ja veus que estic totalment d'acord amb tu en què, en aquest moment, calia fer alguna cosa. Però em pot la sensació que ha estat la mateixa 'comunitat internacional' qui ha dut la situació de Líbia fins un punt on no hi havia cap altra alternativa que intervindre. Probablement, també, em sentiria més còmode si el pes de la intervenció haguera recaigut en els països de la Lliga Àrab o la Unió Africana, però reconec que tal i com està la situació les opcions eren limitades i el marge molt estret.

    Com tu dius, tan de bo de tot açò s'aprenga alguna lliçó --em tem que, vista la situació en altres països, no faltaran oportunitats per aplicar-ho. I, ara com ara, jo també em conformaria amb un món només una miqueta més just...

    Moltes gràcies, salut i endavant!

    ResponElimina
  6. (Alguna cosa he fet malament, perquè veig que el comentari de l'amic Enric Senabre al que responia amb l'anterior ha desaparegut i no puc recuperar-lo... Em sap greu --disculpes de nou, Enric--, copie aci baix el que em deia perquè no se m'acut altra forma):

    "Collons, com escrius! Tens tota la raó, de fet subscriuria tots els teus dubtes i crítiques a l'actitud hipòcrita dels governs occidentals, que jo també tinc, però que no vaig escriure per peresa o incapacitat. Ara bé, amb tots els arguments que aportes, jo concluisc que ara, en aquest precís moment i només amb aquesta finalitat, calia parar la massacre. A partir d'aquest moment, cal demanar coherència a tots, reforçament de l'ONU, control de la venda d'armament, menys hipocresia en altres conflictes, com el Sahara o Palestina. Ara és el moment en que els ha de caure la cara de vergonya i la coartada internacional, i recomençar un món una miqueta me´s just, només una miqueta."

    ResponElimina
  7. El problema que jo veig fonamentalment és que la suposada legitimitat ve donada per una desinformació absoluta conscient. Ara mateix està havent una repressió brutalíssima a Bahrein (amb tropes saudites incloses) i ni tant sols s'esmenta en la premsa. Per no parlar dels bombardejos d'avions F-16 a Gaza (http://www.webislam.com/?idn=18053), totalment silenciats. Sincerament, la meua opinió sobre la intervenció a Líbia i la xerrameca de les guerres humanitàries és la que va expressar el meu amic Lucas ahir en l'Informatiu: http://www.linformatiu.com/opinio/detalle/articulo/indra-multinacional-en-guerra/

    ResponElimina
  8. Crec que estem bàsicament d'acord, Aurora: la posició dels governs occidentals és tan irresponsable i hipòcrita que elimina qualsevol rastre de legitimitat, per més resolucions de Nacions Unides sota les què s'emparen. Però també sóc del parer que la "comunitat internacional" hauria de tindre capacitat d'intervindre no solament en casos com el de Líbia, sinó també i com tu dius a Bahrain, Síria, Gaza, Sahara o allà on calga. Potser per això --reconec que un poc ingènuament-- m'agradaria que aquesta intervenció poguera quedar en mans d'altres països; però també (i especialment) que els nostres governs deixaren de recolzar de forma tàcita o explícita tants règims dictatorials o irresponsables com ho fan, molt abans que la situació de la població servisca com a excusa per a noves "guerres humanitàries"...

    No havia vist encara l'article de Lucas Marco: esclaridor i molt recomanable. Gràcies!

    ResponElimina
  9. Hola de nou Pep,

    Crec que no eres aliè al dilema plantejat per tu mateix i això diu molt de les persones, creu-me. T'ho dic perquè a mi també em passa. Encara que semble que sóc una "ortodoxa" per defensar amb fermesa el que pense, de vegades és difícil saber "el que pense", doncs sóc subjecte de dilemes importants.
    I per què et dic açò? Doncs, bàsicament, perquè amb el teu entrecomillat de la "comunitat internacional" estàs demostrant-me que estem davant tot un dilema. Cada volta sóc més escèptica respecte a eixa suposada "comunitat internacional". És més, considere que no és possible atorgar-li un paper moralitzant a la comunitat internacional per dos motius bàsicament: per una banda, no hi ha comunitat internacional com a tal. La intervenció a Líbia, tot i que recolzada per les Nacions Unides (amb l'abstenció de Rússia, Xina, Alemanya, Brasil i Índia), no té un lideratge d'aquesta. Com informa Rebelión, "Ban Ki-moon no encuentra su lugar en la intervención internacional en Libia". I no sols això, sinó que l'OTAN està ultimant un pla per a fer-se càrrec de la guerra, que curiosament, es preveu més llarga del que s'esperava, segons informa Público. Per tant, això de "comunitat internacional" està fóra de lloc en aquest context. Si volem parlar clar, millor parlar de l'OTAN.
    En segon lloc, no podem atorgar cap paper moralitzant a la comunitat internacional i molt menys a la OTAN quan, la primera potència mundial no accepta uns mínims. I et posaré un exemple clarificador: com pot parlar-se de portar a Gaddafi al Tribunal Penal Internacional, quan els Estats Units no el reconeixen?

    Clar, en aquest cas, quin és el problema? Que els ciutadans pensem: Hi ha tants pobles on hi ha massacres, on es vulneren els drets humans... la comunitat internacional hauria d'actuar! Però una cosa és el terreny normatiu (hauria de) i una altra cosa el terreny positiu (és). I jutjant la realitat, no puc més que rebutjar aquesta guerra.

    Perdona per la xapa, en el fons sé que estem d'acord.

    Una abraçada virtual!


    PD. Ara que som amics en el facebook tindrem més oportunitats de debatre! :)

    ResponElimina
  10. Gràcies, aurora. I, abans que res, deixa'm que insistisca que és un autèntic plaer comptar amb els teus comentaris i poder contrastar opinions amb tu :) Tal i com tu dius, de dilemes jo en tinc també uns quants i aquesta qüestió no és cap excepció.

    Clar, qui és la "comunitat internacional"? Tens tota la raó en què, com a tal, no deixa de ser un concepte abstracte i, segons com, fins i tot pervers, si esdevé una coartada perquè determinades potències seguisquen imposant (per acció o per omissió) el seu domini. D'ahi les cometes: crec que, almenys sobre el paper, seria desitjable que hi haguera una possibilitat legítima d'intervenció internacional quan un estat vulnererara obertament els drets dels seus ciutadans, però amb dos matissos rellevants (que, d'alguna forma, he tractat de recollir en aquest cas): el primer, que abans de qualsevol intervenció per la força, s'ha d'exigir que s'adopten mesures per no segur consentint (o fins i tot recolzant) aquests règims; la segona, que si tot i haver-se donat aquesta condició fóra imprescindible una intervenció, aquesta hauria de dur-se a terme sota unes condicions que, en cap cas, serien les que estan donant-se ara...

    Res de tot això passa ara, i d'ahí la meua posició (i el títol de l'entrada): malgrat tot, no. Per més que se'ns intente vendre com a una operació "humanitària", per més que no deixe de llegir opinions (algunes, més consistents que altres) sobre l'obligació de "donar suport a la revolució del poble libi" i la maldat extrema --i, pel que es veu, només recentment adquirida-- de Gaddafi, no em convenç.

    Em fa l'efecte que en aquest tema, com en uns quants més, tinc dilema per a llarg. Però igual és una sort: ja saps que, com deia l'Ovidi, "Mentrestant jo no m'empasse la porga d'aquells que creuen que tot està tan clar" ;) I sort, també, que podem parlar-ne...

    Moltes gràcies, una abraçada!

    ResponElimina
  11. Lamente entrar tan tard en el fil dels comentaris. Disculpa Pep, però no ho he pogut llegir fins hui. Les teues reflexions em semblen encertadíssimes. Jo les compartesc quasi al 100 %. I dels comentaris, em sembla especialment oportú el d'Aurora. Què és la "comunitat internacional"? Val, hi ha una resolució de l'ONU, però qui l'ha de fer complir? Perquè no hi ha un comandament de cascs blaus (si és que això existeix encara)? Hi ha moltes maneres d'intervindre en un conflicte i els bombardejos "sel·lectius" no em semblen la millor manera. Açò s'assembla molt a la intervenció a Sèrbia (o almenys la seua justificació i les seues conseqûències): calia aturar les matances, però la intervenció de l'OTAN en compte d'aturar-les les va agreujar i els bombardejos van generar una quantitat ingent de danys "col·laterals", entre els que cal destacar moltes vides humanes innocents. Qui ens assegura que no està passant el mateix a Líbia?

    ResponElimina
  12. No sé qui està al darrere del comentari d'EUPV, encara que sospite que es tracta de Lluís Torró, que l'ha tuitejat (el post). En tot cas, només volia deixar constància ací que, efectivament, aquesta intervenció és molt més semblant a la de Iugoslàvia que a la d'Iraq. Jo això ho he pensat des del principi i, especialment després de llegir un article del ja desaparegut Javier Ortiz sobre els arguments que es van utilitzar. Aquí vos el deixe:

    http://www.javierortiz.net/jor/jamaica/esos-tontos-belicosos

    Una abraçada.

    ResponElimina
  13. Lluís, Aurora, disculpeu-me però m'havia descuidat de donar-vos les gràcies pels vostres comentaris; ja sabeu que sempre sou benvinguts a aquesta vostra casa.

    Igual és impressió meua, però cada vegada se senten menys aquelles veus dels primers dies a favor de la intervenció (aquelles que retrata tan bé l'article de Javier Ortiz; gràcies per l'enllaç, també). Igual és que, tot i la molt menor cobertura informativa, va sent més evident de què anava realment la cosa i com anava a ser d'eficaç. O potser simplement és que el destí de la població civil líbia ha tornat a importar, en general, el mateix que abans que tot açò començara: gens ni mica... Gràcies, salut!

    ResponElimina