"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 23 de desembre del 2011

Nadal a les portes

Reconec que desembre mai m’ha resultat especialment simpàtic, i aquest no ha estat una excepció: entre sotsobres i mudances --generalment simultànies; em tem que mai no he estat seguidor fervent dels prudents consells d’Ignasi de Loiola— el mes ha anat consumint-se fins posar-nos, quasi per sorpresa, a les mateixes portes de Nadal. I un any més, com ve sent tradicional, afronte aquestes dates entranyables amb les ganes justetes, els ànims un poc minvats i un constipat considerable. Tractar de gestionar algunes pèrdues sensibles, digerir dues o tres frustracions o administrar adequadament més d’una ràbia i alguna que altra indignació, han estat activitats que m’han ocupat no poc temps aquestes darreres setmanes. Però també han estat dies de comprovar que alguns esforços acaben donant fruit, d’assentar les bases per a nous reptes i, perquè no dir-ho, de veure com el pis de València va mereixent finalment la qualificació d’habitable (i, fins i tot, de confortable). En poques paraules: hem anat vivint...

Siga com siga, torna a ser Nadal, i un any més he decidit que tractaré d'ignorar, en la mesura possible, la densa capa de cursileria, hipocresia i llepacirisme que ens envaeix com una boira espessa i apegalosa, i faré per quedar-me només amb allò que puguen tindre de positiu aquestes dates: essencialment, i en el meu cas, la possibilitat de compartir-les amb la gent que m’estime i a la què no sempre dedique el temps que mereixen. I és per això, també, que un any més em prenc la llibertat de desitjar-vos que, siga el que siga el que entengueu per Nadal, el passeu de la millor manera possible. O, com se sol dir sense tant de romanç: que tingueu unes bones festes!




D'acord, com a il·lustració resulta tòpica i poc original; deu ser que el meu esperit nadalenc no presta per a més, perquè no he sabut trobar res que em semblara més escaient. A més, vist el que passa quan poses "nadal" al buscador d'imatges de Google, quasi que em done per satisfet: podria haver estat molt pitjor...

13 comentaris:

  1. Per a mi el Nadal, és bàsicament l'ocasió de ajuntar-me amb els meus germans, nebots i renebots, que ho fem molt poques vegades l'any.

    A part d'això he de reconèixer que sóc molt poc nadalenca. No decoro res a casa... no faig arbre ni pessebre... res, res... i no ho trobo gens a faltar, la veritat.

    En canvi mantinc la tradició famíliar de fer xocolata desfeta, després de la missa del Gall, encara que ja no vaig a la missa del gall. :)

    Bones festes per a tu també, Alfred!

    ResponElimina
  2. A casa meua (dels meus pares, vull dir) sempre hem passat Nadal amb molt bona harmonia i això, encara que el meu pare fa anys que ja no hi és, m'ha deixat una emprempta positiva. Potser per això m'agrada ajuntar-me amb la família més pròxima. No vaig a misa del gall (no hi hem anat mai, a caa meua) i jo no decore ma casa però ho fa la meua filla, i si a ella li abelleix, a mi també. Compartir moments amb ella m'agrada molt.
    I la imatge que has triat m'agrada, em sembla més natural que un Pare Noel pintat, posem per cas :)
    Au, bones festes a tu també.

    ResponElimina
  3. Crec que coincidim, Carme... A aquestes altures --i no sempre de forma premeditada o conscient-- he anat despullant el Nadal de moltes coses, però el que ha quedat em resulta realment important: tot i que pares, germans i nebots estem relativament a prop, els tràfecs i les rutines van distanciant les ocasions en que podem ajuntar-nos tots, i només per això ja val la pena aprofitar aquestes dates, que el temps passa molt ràpid i no sempre en som conscients.

    A casa, com que a les xiquetes els fa gràcia treure-ho de la cambra i posar-ho com els sembla bé, encara es veuen alguns penjolls propis de l'època i un peculiar pessebre parcial. Però crec que la tradició que amb més insistència practiquem és la visita anual al "Betlem de Tirisiti", una representació de titelles tradicional d'Alcoi, a la que crec que no he faltat des de fa molts anys. Ara, qua això de la xocolata després de la missa del gall no sona gens malament: potser que a partir d'enguany l'adoptem també ;)

    Moltes gràcies i bones festes, Carme.

    ResponElimina
  4. Bones festes, Alfred!! ¿No n'has provat de trobar una foto del Pont de les flors de Pasqua? Sí, home, el que Rita paga de la seua butxaca. Que no? Que no el paga ella? Doncs son 40.000 euretes de l'ala.:) Ho sent, m'ho has posat com l'ou de l'altra Pasqua. Salut.

    ResponElimina
  5. Novesflors, el mateix em passa a mi amb la "decoració" de la casa: les xiquetes --que ja no ho són tant, realment-- saben que, per una vegada, poden posar el que vulguen allà on vulguen i s'ho passen d'allò més bé. A mi no m'acaba de fer això de les garlandes brillants penjant en llocs insospitats, però ja m'està bé. Ara, també ha esdevingut tradicional que, a l'hora de tornar a guardar-ho, hi haja que apretar-les una mica perquè això ja els fa més peresa que posar-ho ;)
    Tinc molt bons records dels nadals de la meua infància, quan ens ajuntavem amb els cossins i feiem festa grossa... Després, la vida ens ha dut per camins diferents i ara només ens reunim els meus pares i els meus germans. I m'agrada pensar que, per a les meues filles i els meus nebots i nebodes, les sensacions deuen ser paregudes a aquelles que jo recorde...
    Jo també trobe que allò natural sempre queda millor; i, a més, el Pare Noel em resulta una figura un poc inquietant :) Gràcies i bon Nadal de nou!

    ResponElimina
  6. Bones festes també per tu, Vicicle! Mira, no hi havia pensat en el pont de les 'Poinseties', que això si que és esperit nadalenc i cosa fina de veres i bonica de veure. Ara, el que a mi m'havien dit és que no era Rita qui les paga, sinó que són un regalet que ens deixa el Pare Noel... A veure si a més de resultar que els reis són els pares, va a ser que el Pare Noel és realment Rita... Veriuem-ho ;) Salut i gràcies!

    ResponElimina
  7. Bones festes i espero que la constipació no te molesta massa...

    ResponElimina
  8. Les flors del pont són per a que tots els valencians n'agafem una i ens l'enduem a casa. Després s'ha de tornar, eh?.

    Bones festes!

    ResponElimina
  9. Elfreelang, Oli, moltes gràcies i bones festes també per vosaltres! Duc si fa no fa tot el desembre arrossegant la tossera, així que a veure si d'una vegada me'n puc desfer d'ella. Salut!

    ResponElimina
  10. Bones festes, Jp! Crec que això mateix li van dir a Camps al principi, quan allò dels vestits; després, es veu que es va descuidar de tornar-lo i ja veus al pobre home quin embolic li han format... Gràcies, salut!

    ResponElimina
  11. Quin confort produeix sempre llegir-te, Pep! Tens el do de transmetre la vida en la seua pulsió més pròxima, la que ens fa sentir més humans, i més privilegiats amb aquestes proximitats humanes. Humilitat de savis allò de "En poques paraules: hem anat vivint..." L'amic i fotògraf Francesc Vera, al seu bloc també, ha qualificat el futur que voldria per a la gent que s'estima amb tres adjectius: "atrevit, esperançador i fructífer". I m'ha agradat tant que li he demanat permís per a fer-lo meu, aquest desig, i que aquesta cadena col·lectiva de bones i engrescades intencions no pare. Molta sort, company!

    ResponElimina
  12. El teus comentaris, Maria Josep, sempre em fan molta il·lusió i em deixen sense paraules... Només agrair-te les teues, una volta més, i insistir en què és un plaer immens tindre't com a amiga d'aquestes planes :)
    No coneixia el blog de Francesc Vera --quin nom més encertat, "cistella de llum"!-- i t'agraisc també molt el suggeriment: ja el tinc a la meua llista. I quant als desitjos, no puc més que fer-los meus també, amb el seu (i amb el teu) permís: sense atreviment no hi ha esperança, i sense ella no hi haurà fruits. Moltíssimes gràcies i bones festes també per tu, amb els millors desitjos!

    ResponElimina