"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 19 d’octubre del 2012

Com la gent del poble





"Ens trobem necessitats de moltes coses, al País Valencià; ocorre que hom s'adona, freqüentment, que encara no ha estat escrit aquest llibre, o bé l'altre, que ens podrien orientar davant determinada cosa. Calia que un llibre replegàs el fet, fulgurant, de l'aparició del grup "Al Tall" als escenaris valencians. Jo recorde, amb orgull i cert complex de culpabilitat, un jorn llunyà, que aparegué, a Las Provincias, Manolo Miralles, i em va parlar "d'un grup" que pensava "treballar" la cançó valenciana, i duia, a l'ensems, un bon projecte de prospeccions populars a la busca i captura de les més remotes, de les més inconegudes herbes del nostre folklore. Açò, a mi, i "en" el diari, em semblava cosa de boigs. Però ho vaig pensar, decididament, en començar Manolo Miralles a "cantar-me" una melodia que acabaven de trobar, intacta, virginal, en un dels recorreguts que darrerament havien fet."

Això ho escrivia l'any 1981 Vicent Andrés Estellés, en el pròleg al llibre del malaguanyat periodista Ángel Cosmos "Al Tall canta amb tot el poble". M'he afanyat a buscar-lo en les meues prestatgeries només conèixer, fa una estona, que el grup ha decidit acomiadar-se després de trenta-huit anys d'activitat artística. Una notícia que m'ha fet sentir trist, molt trist; però també immensament agraït: no crec exagerar gens en dir que la meua vida no hauria estat la mateixa sense les cançons d'Al Tall. I el País Valencià, tampoc. Encara ens trobem necessitats de moltes coses, a aquest País; però sense la seua tasca immensa (la dels components actuals del grup, però també la de tots aquells i aquelles que n'han format part o hi han col·laborat al llarg d'aquests trenta-huit anys) el nostre futur com a poble seria encara molt més fosc. Així que m'haureu de perdonar si, en contra de les meues intencions inicials, deixe per a un altre moment parlar de les perífrasis perverses o les retallades criminals, i em limite a dir-ho, de nou i de tot cor: per la música, i per moltes altres coses, gràcies, Al Tall.






Casualment, també la setmana passada vaig decidir-me per la música d'Al Tall ("Per Mallorca", una cançó del seu primer disc que m'estime especialment) per a il·lustrar l'entrada de divendres. Hui, trencant el costum, repetisc; però crec que l'ocasió ho mereix... Bon cap de setmana!

18 comentaris:

  1. Sentiments contradictoris. Perquè, d'una banda, és convenient que els artistes, la gent d'escena, sàpien posar un punt final en el moment oportú, amb tota la dignitat i l'acceptació del pas del temps, quan els qui els admirem encara els trobarem a faltar. Però, d'altra banda, finals així ens omplin d'un profund sentiment de nostàlgia, de pèrdua. I, no sé per què (o sí), ara mateix, aquestes sensacions d'orfandat ens fan un nuc més gran a la gola. Com tu: agraïment, i pensar en el camí que Al Tall ha fet, i en quanta gent jove es declaren hereus d'aquests mestres. I això és molt important. Perquè aquest camí no s'interromp. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em vaig haver de parar un moment a pensar el perquè d'eixe nuc en la gola que se'm va posar en saber-ho, Maria Josep, i crec que com tu dius hi ha molt de nostàlgia: els primers concerts --en el meu cas, a la Glorieta d'Alcoi--, les aventures per anar a veure'ls ací i allà, el que moltes de les seues cançons han representat en la pròpia vida... I els trenta-huit anys, que també han passat per nosaltres. Però crec que tens raó: ha estat una trajectòria extraordinària, i ja tenen ben merescut un descans, i tot el nostre reconeixement (i, a més, i com ells mateixos diuen en el seu comiat, estic segur que encara tenen molta cosa per dir, encara que siga per separat). La llavor que ells van plantar ha arrelat, i sempre els ho haurem d'agrair. Ara, m'afegisc també a allò que va circulant per les xarxes des d'ahir mateix: cal un gran concert d'homenatge.

      Elimina
  2. Únics i irrepetibles,sí, però al menys no podem dir que han estat un fenòmen aïllat. El panorama musical valencià i català està ben viu i tots en major o menor mesura reconeixen el llegat d'Al Tall. El cant dels Maulets perdura. El tio Canya, també. I més i més...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Loles: probablement, la música en català mai ha estat tan viva al País Valencià com ara, i és a la tasca de gent com ells que els ho devem. Però a més, moltes de les seues cançons --i les que tu cites són bon exemple-- han servit per fer-nos recuperar l'orgull per ser qui som. Ja ho diuen, els Aspencat:

      Vareu sembrar una llavor d'esperança
      Damunt de l'escenari borumballes falleres
      Al país de les albades per costum
      Que rode la roda pels carrers i les places
      I cridarem fins que vinga la llum!

      Elimina
  3. Recorde la primera vegada que els vaig veure, fou al col.legi dels jesuites de la Gran Via Ferran el Catòlic, ha plogut...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo recorde molt especialment un concert a Alcoi, al teatre dels Salesians, quan presentàren "Tocs i Vares": hi anàrem a posta des de València --estàvem estudiant-- i el tren es va retardar... però també el concert, per no sé quin problema amb la llum. Ha plogut bona cosa des de llavors, Jp, encara que per a moltes coses fa l'efecte que no haja passat el temps...

      Elimina
  4. Una trajectòria d'anys amb cançons francament inoblidables, com ara "A Mallorca", que m'encanta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També és una de les meues preferides, novesflors. Crec que em seria impossible dir quina és la que més m'agrada, però segur que aquesta estaria en el grup de les escollides, al costat de "Lladres", "Cant de Maulets", "La garrofera", "Viurem"...

      Elimina
  5. All tall em sap greu que pleguin, la seva dilatada i plena trajectòria queda per la posteritat ....bon diumenge i bona setmana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Elfreelang... Sap greu, però sempre ens quedaran les seues cançons, i tot el que han significat per a molts de nosaltres. Així que passem-nos la bota... i seguim cantant. Salut!

      Elimina
  6. Bon dia, Joan:

    Et notifico que he decidit distingir la teva labor amb el premi “The Versatile Blogger Award”.

    Aquí tens el post que acabo de publicar amb un enllaç cap al teu blog:

    http://jardin-mundani.blogspot.com.es/2012/10/una-sorpresa-un-honor-un-compromiso.html

    Salutacions cordials des de Mallorca:

    Joan Bibiloni

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Joan! Ha estat una sorpresa i tot un honor! Ja saps que em tens com a seguidor habitual dels teus blogs, tot un luxe per aquells que ens estimem la natura --i, molt en especial, les plantes ;)

      Disculpa'm el retard en respondre --són dies atrafegats, aquests-- i espere treure un poc de temps en poder per veure se seguir la cadena. Gràcies de nou i una abraçada! (i no patisques pel nom: Alfred o Pep, tan se val). Salut!

      Elimina
  7. Jo els vaig descobrir força tard... aquest maleït mur que suposo que alguns s'esforcen a posar-nos enmig... Una llàstima que s'hagin decidit separar i més en els temps que corren, però bé, ells tindran els seus motius i els hem de respectar. Sempre ens quedaran les seves cançons, lletres i exemple de lluita.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sap greu que es separen perquè han estat tot un referent per a molts de nosaltres, però també és cert que s'han guanyat un descans més que merescut. I, com tu dius, ens deixen un llegat immens amb la seua música i el seu exemple de compromís: sense gent com ells, l'actual esclat de la música en català al País Valencià hauria estat simplement impossible.

      El maleït mur, porquet, que ens ha privat de massa coses a totes dues bandes; sort que, poc a poc i malgrat tots els esforços d'alguns, anem també trencant-lo... Salut i una abraçada!

      Elimina
  8. Moltes gràcies per totes aquestes paraules, ens plenen de joia i de satisfacció al veure que la gent ens ha entes, i ens estima.

    És molt emocionant.

    Gràcies de nou

    ResponElimina
  9. Hola soc un entre tants que estimes aquest País i em dic Manolo Miralles, gràcies per totes aquestes paraules, ens plena de joia i satisfacció saber que la gent ens ha entès i ens estima

    Gràcies de nou.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Emocionant ha estat trobar el teu comentari en aquestes planes, Manolo... Voldria dir moltes coses, però tot el que se m'acut, de nou, és que moltíssimes gràcies, a tu i Al Tall, per tots aquests anys, per la música, i per tot el que representeu per a molta gent d'aquesta terra: sense les vostres cançons, res no seria igual. I tota la sort del món, també, per a la nova etapa que comença. Endavant sempre, gràcies una volta més, i una abraçada!

      Elimina