La connexió pallaresa

Sempre costa tornar de Pirineus. Però després d'aquests dies d'activitat frenètica, recorrent el Pallars i coneixent --o retrobant-- projectes encoratjadors i persones extraordinàries, encara costa un poc més. Han estat cinc dies farcits de vivències i anècdotes que tardarem en oblidar, i que probablement també seran recordats molt de temps tant pels amics de Friends of Avinença que ens han acompanyat, com per molta de la gent que ens ha rebut en aquelles muntanyes: només algú tan especial com Xavi Ródenas s'atreviria a dur un grup de cinquanta jubilats anglesos a parlar amb un pastor a Escàs o a dinar al refugi del Gerdar, o seria capaç de mobilitzar mitja comarca en uns pocs minuts per tal que ens dugueren, en cotxes particulars, a la Caseta de la Coma de Burg --un altre projecte singular al qual paga la pena prestar atenció-- quan l'autobús va partir una inoportuna avaria. Sense ell, i sense Jordi i Ciro, igualment imprescindibles, res no haguera estat igual.

Entre visita i visita, ha estat també interessant parlar, amb qui procedeix d'una realitat tan distinta a la nostra com la britànica, sobre coses com la memòria històrica (interessantíssima la parada, camí del nord, al Centre d'Interpretació de la Batalla de l'Ebre, a Corbera), el conflicte lingüístic, la implicació ciutadana, les majories absolutes o el desig d'independència. Però sobretot, han estat dies d'aprendre de molts projectes i iniciatives --algunes d'elles, sorprenents en una comarca que no arriba als vuit mil habitants-- compromeses amb la terra i les persones, de les quals anirem dient alguna cosa quan es presente l'ocasió i amb les què poden establir-se, també, vies concretes de col·laboració amb entitats valencianes. Pel moment, potser que en uns mesos siguen els amics i amigues pallaresos els qui vinguen a conéixer un poc millor tot el que es fa en aquestes terres. Quant a nosaltres, ja ens ha anat bé carregar piles, que falta faran amb la que està caent; i a més, ara tenim encara més motius per voler tornar, més prompte que tard, a aquelles valls dolces...