Mirades recíproques

Després de molt --massa-- temps sense deixar-me caure pel Montgó, en només unes setmanes m'hi he pogut tornar a acostar dues vegades a aquesta muntanya extraordinària; i a més, de formes --i sota perspectives-- radicalment diferents. La primera, amb els companys dels centres excursionistes de Cocentaina i Xàbia, ens va dur fins el cim per l'aspre i estimulant senderol que hi ascendeix pel barranc de l'Emboixar, un dels indrets més interessants de la serra per l'acumulació de plantes singulars que alberga: boixos (que donen nom a l'indret i que són extremadament escassos en aquestes terres meridionals valencianes), freixes de flor, galzerans majors, herbes santes o fins i tot corones de rei, entre moltes altres espècies remarcables, acompanyen al caminant abans de guanyar el llom de la serra i, finalment, el cim del Cap Gros i les seues excepcionals vistes sobre la costa, la mar i les immediates serralades de la Marina.

Poc temps després, i a tall de la visita als penya-segats del Cap de Sant Antoni de la que ja vaig fer un breu esment en aquestes planes, vam tindre ocasió de gaudir d'una perspectiva totalment diferent del Montgó: la que aquesta serra emblemàtica, autèntica fita visual del litoral valencià, ofereix a qui s'hi aproxima des de la mar. Costejant vora la Cova Tallada, els Castellets o el mateix Cap, vaig recordar la distinció acadèmica entre el paisatge intrínsec (el que caracteritza a un lloc determinat) i el paisatge extrínsec (el que s'albira des d'aquest mateix lloc); però, sobretot, em va resultar curiós pensar en la reciprocitat de les vistes --i les imatges-- que, pocs dies abans, havia pogut contemplar des de dalt de la muntanya. La conclusió, en tot cas, és ben simple: hi ha llocs especials, com el Montgó ("rotund, conegut i volgut Montgó", deia Joan Pellicer), que mai no deceben, se'ls mire com se'ls mire. O des d'on se'ls mire. Bon cap de setmana!