Rebrots

Les primeres pluges tardorenques les han avivades després de la llarga letargia estival. Unes poques, com les escil·les, els narcisos de tardor o els safrans bords, fan ben visible el seu renaixement perquè, per a elles, el temps de revifar és també el temps de florir. Però per a la immensa majoria, l'estació només assenyala el moment de fer brotar les noves fulles, amb les quals podran acumular reserves suficients per completar, la pròxima primavera, un altre cicle. En un cas o en un altre, desenes d'espècies diferents de plantes bulboses abandonen aquests dies l'anonimat subterrani en què han passat els últims mesos i tornen a reverdir pertot arreu, de vegades tan discretament que només es fan paleses a ulls ben avesats. O bé a d'altres --com els meus-- que, sense estar-ho, paren una especial atenció en aquestes dates a les brolles, els boscos i els pradells, tractant de trobar algun senyal del cobejat adveniment dels primers esclata-sangs. Pel moment, encara res; però mantinc fermes esperances.

Ho pensava, fa una estoneta, llegint el sempre recomanable blog de Zel: serà que, entre unes coses i altres, porte uns dies especialment complicats, però també a mi em costa saber on buscar ara mateix l'entusiasme, l'empatia o l'optimisme. Tant de bo siga que s'han pres un temps de repòs per afrontar millor la maltempsada, i que només estan esperant el moment oportú i l'oratge adequat per tornar a rebrotar amb força. I tant de bo que en trobàrem prompte un bon rogle, que falta ens en fa... Pel moment, encara res; però em resistisc a perdre les esperances.