"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 14 d’abril del 2014

Optimista (o no)

Aquest matí m'ha tornat a passar. I comença a ser una situació tan habitual que ja n'he perdut el compte: darrerament, cada vegada que ix a conversa el presumible canvi de govern que podria produir-se al País Valencià després de les eleccions de l'any que ve, el meu interlocutor --o interlocutora-- deixa anar un “Però de veres tu creus que perdran?”, complementat quasi sempre amb alguna referència al meu suposat optimisme i rematat amb un benevolent però escèptic “tan de bo”. Al principi no donava massa importància a aquest aparent i generalitzat desànim que sembla haver-se instal·lat entre alguna gent progressista del País: són ja molts els desenganys que hem hagut de suportar, i entenc que davant la possibilitat d'una nova frustració hi haja qui s'estima més optar per un prudent estoïcisme; sobretot quan, a desgrat de les tendències que apunten amb insistència enquestes i sondeigs, no hi ha més que sortir al carrer o fer una ullada a la premsa per comprovar que no està, la situació, com per a entusiasmes desmesurats. A poc a poc, però, he començat a preocupar-me, perquè a poc que m'hi pose a pensar, hi veig massa coses inquietants darrere d'aquesta actitud.

No crec merèixer, hauria d'aclarir per començar, el qualificatiu d'optimista. Almenys, no de la forma i amb el sentit que se'm sol atribuir en el context que acabe de descriure. Ara com ara –i ho explique sempre, quan parle d'aquestes coses-- estic totalment convençut que el Partit Popular tornarà a guanyar les eleccions el maig de 2015, si bé també crec que ho farà amb una majoria insuficient per a poder seguir governant, o el que siga que haja estat fent aquests darrers anys. I si hom té en compte com han deixat el País aquests governs –o el que siguen-- després de quasi vint anys de fer i desfer al seu gust i interès, no em sembla que la perspectiva de que la majoria de valencians i valencianes tornen a confiar-los el seu vot puga ser rebuda amb entusiasme. Sóc, per això i en aquest sentit, més aviat pessimista, perquè deixant de banda qüestions com el pes demogràfic de la ciutat de València –un cas a banda, dins el País-- i altres aspectes sociològics més o menys complexes que a penes entenc però que vindrien a donar certa lògica a allò que, a primera vista, sembla només qüestió de burrera congènita, no trobe que una nova victòria de la dreta mereixca cap celebració, encara que no siga per majoria absoluta.

Tampoc no em mou excessivament a l'optimisme la meua percepció del que pot passar amb un futur tripartit, si és que finalment i com espere li correspon als partits diguem-ne d'esquerra la responsabilitat de governar. I no es tracta, solament, de la meua natural i genèrica desconfiança en els actuals partits polítics i en molta de la gent –amb meritòries excepcions, tot s'ha de dir-- que hi prospera al seu recer. L'experiència específica amb altres pactes precedents o comparables fa difícil creure que les coses aniran, aquesta vegada i sense més, rodades. Des de l'exemple recent de l'ajuntament d'Alcoi fins els precedents més o menys llunyans en les pròpies Corts Valencianes, passant pel tristíssim paper a què la major part de l'oposició majoritària ens té acostumats, tot fa pensar que les dificultats per a que els tres socis previsibles d'un futur govern de progrès es posen d'acord (i, molt més important que això, siguen capaços d'aplicar mesures efectives que milloren significativament la qualitat de vida de la gent d'aquest País) seran moltes i molt grosses. I si a això s'afegeix la ruïna econòmica, el desànim social, el descrèdit de les institucions i la pressió creixent de Madrid contra tot allò que no siga ofrenar dòcilment glòries i impostos, factors tots ells als què aquest hipotètic govern haurà també de fer front, pot aventurar-se que la tasca serà simplement colossal.

No crec, però, que cap d'aquests pessimismes (o, si ho preferiu, aquests no-optimismes), per més racionals o justificats que semblen, puguen arribar a qüestionar un fet que considere incontrovertible: una volta més, tot està per fer, i tot és possible. És important aprendre de fracassos i frustracions prèvies, és fins i tot recomanable mantindre una postura prudent i assenyada, tocar de peus a terra i no perdre mai de vista unes circumstàncies que estan lluny de ser-nos favorables. Però em fa l'efecte que sense creure que podem aconseguir-ho, és segur que no ho aconseguirem. És evident que les coses poden sortir –altra vegada-- malament, i fins i tot així caldrà tornar a alçar-se i seguir avant. Però és el cas que, ara com ara, cap vot ha estat encara dipositat a les urnes, i està en les nostres mans –en les d'uns més que en les d'altres, però en les de tots al cap i a la fi-- que la major quantitat possible d'aquests vots no vagen a parar a la dreta espanyolista i retrògrada, responsable de la misèria econòmica, territorial i nacional en què ens trobem instal·lats des de fa massa temps. I, en aconseguir aquest objectiu, està també en les nostres mans exigir a qui tindrà la responsabilitat de governar-nos tota la generositat, l'altura de mires, el realisme i l'eficàcia que calguen per evitar errades passades, per posar en marxa un projecte il·lusionant i per promoure un canvi real, profund i durador. Està en les nostres mans, i ho està des de ara mateix: no valen, ja no, els “tan de bo”. I ara, si voleu, digueu-me optimista. O no.










10 comentaris:

  1. jo espero i desitjo que el PP no torni a guanyar ni al País Valencià ni enlloc ....recordo que uns nois matemàtics van fer uns càlculs sobre les votacions al País valencià , i entre la llei de l'embut i la de Hondt tot plegat els havien votat ni un 20% de la població....

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, Elfree: quan hom treu comptes, això de les "majories" es veu d'una altra forma; això, per no parlar de totes les trampes i manipulacions --des de l'ús impúdic dels mitjans públics per al seu propi benefici fins als pagaments en B en quasi totes les campanyes electorals-- que, si més no en part, els han ajudat a ser la força hegemònica durant tot aquest temps. En tot cas, comptant que les coses són així quant a aritmètica electoral, cal seguir treballant per tal que arrepleguen com menys vots millor: al remat, tot i els seus esforços, encara no han aconseguit esborrar-nos del mapa... Salut i endavant!

      Elimina
  2. Hi ha moltes qüestions en les que l'oposició actual al PP (el possible futur tripartit) estan d'acord: educació, sanitat, televisió autonòmica, llengua... i altres en les que diferiexen notablement: qüestons nacionals, grau de submissió a Madrit, concepte de democràcia, grau d'implicació amb el poble... Però hi ha moltes més de les quals desconeixem què en pensen fer, com per exemple les prioritats en qüestions econòmiques. Serà difícil. Només que fóra com tu dius i hi haguera una mica de generositat, realisme, eficàcia i altura de mires podríem canviar el pessimisme per una moderada esperança.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Supose que a mesura que s'acoste el moment anirem coneixent també aquestes coses de les que parles, Loles, tot i que probablement això només servirà per constatar encara més les diferències entre ells (entre l'eventual tripartit, vull dir). Però malgrat tot, i per més moderada que siga, m'apunte a l'esperança: de gent en trellat hi ha arreu, almenys tanta com sense trellat; i tot i que no serà fàcil, tampoc no és impossible. El desànim, ara com ara, juga a favor de la dreta, i això no ens ho podem permetre. I conste, siga dit de pas, que no estic pensant en "vots útils" ni res paregut: si no canvia molt la cosa, no crec que acabe votant a cap dels del "tripartit"; però al PP, segur que no el votaré ;)

      Elimina
  3. I segur que vas pel carrer i només sents "tan de bo que no guanyi el PP" i llavor arriben les eleccions i paaam! majoria absoluta. Coi, no deia tothom tan de bo? Son molt silenciosos els votants del PP, no? Es camuflen...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no ho haguera dit millor, pons. És amb aquests votants "silenciosos" (i "camuflats") del PP amb els que cal treballar per evitar que, siga per la raó que siga, tornen altra vegada a donar el vot a una dreta que, en la majoria dels casos, els ha perjudicat a ells tant o més que als que no els votem. I és això, bàsicament, el que cal fer-los veure: que gràcies al seu volt "silenciós", ens han dut a la ruïna més absoluta.

      Elimina
  4. Una reflexió particularment interessant. En comptes d'enrotllar-me us convide a que llegiu un text que apunta alguna idea al respecte. De tota manera, el principal problema no estarà a la declaració d'intencions, el programa de govern o el repartiment de responsabilitats. Serà després, la gestió i el grau de compliment del que ara sembla tan clar què es vol fer, el que posarà problemes, Entre els socis i per a la ciutadania.

    Tripartits (http://lluistorro.blogspot.com.es/2014/04/tripartits.html)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bon text, Lluís. Faig meua la teua reflexió --em consta que ho saps-- i, de fet, és a això al que em referisc: és cert que s'han fet moltes coses malament, però res no indica que sempre haja de ser igual, i les eleccions que venen són una oportunitat que no hem de desaprofitar, cadascú des del seu lloc i amb la seua responsabilitat. No estan les coses com per llançar coets, però caure en el desànim abans d'haver fracassat és un luxe que no ens podem permetre, per més antecedents que hi haja al respecte. Com tu dius, caldrà molta intel·ligència, reflexió i autocrítica; però vull creure --i crec-- que és possible... Salut i una abraçada!

      Elimina
  5. No conec de primera mà l'experiència alcoiana, per la qual cosa no puc opinar sobre ella. Sí que puc dir que, dels polítics de totes les capelletes esquerranes que conec, i en són uns quants, els qui em semblen a la vegada dignes de confiança i capacitats per a ocupar un lloc de responsabilitat pública en són les excepcions. I també que el —de moment— primer partit de l'oposició té massa amistats perilloses, i massa compartides amb el PP, com per a esperar que no siga més un obstacle que un impulsor de la regeneració institucional que amb tanta urgència necessitem els valencians.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si et dic la veritat, tampoc jo he acabat d'entendre massa bé què és el que ha passat a Alcoi tot i haver-ho seguit amb certa proximitat; però estic d'acord amb tu en què hi ha massa "capelletes" i massa poca capacitat acumulada en els partits que suposadament han de dirigir el canvi; això, per no parlar d'una desconfiança que sobretot el --de moment-- primer partit de l'oposició s'ha guanyat a pols. Però per pocs que siguen, em consta que hi ha gent capaç de fer aquest paper. Tan de bo els "aparells", els interessos partidistes, les tipitíes personals i altres gaites tan habituals en l'esquerra valenciana no ens priven de fer aquest pas. La regeneració, com tu dius, es inajornable.

      Elimina