"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 14 de setembre del 2014

Metacol·leccionisme




Fa uns mesos, quan vaig eixir a navegar en el Cap Prim II, li vaig parlar a Amadeu del meu interès pels gasteròpodes marins, dels quals em va dir que de tant en tant n'agafaven alguns en el bou. A Amadeu, que és persona complidora com la que més, no se li va oblidar el meu comentari, i fa unes setmanes em va fer arribar, mitjançant un amic comú, una bossa amb un grapat d'exemplars, que li agraïsc ben sincerament i que m'han mantingut distret durant uns dies. I no solament de caragols: a més d'algunes espècies d'aquest grup habituals en els fons mediterranis (com ara Galeodea rugosa, Ranella olearium o Buccinum humpreysianum), hi havia també unes quantes conquilles d'un interessant bivalve, anomenat cor de bou (Glossus humanus) per la innegable semblança de la seua closca amb aquest òrgan. També vaig encertar a reconèixer un exemplar complet de Gryphus vitreus, un braquiòpode abundant en els fons mediterranis però que mai no havia tingut a les meues mans, així com el que, a falta d'opinió millor fundada, he acabat identificant com Desmophyllum dianthus, un corall solitari propi d'aigües fredes que sorprèn per la delicadesa dels seus esquelets calcaris.





Però junt amb totes aquestes mostres de la rica biocenosi dels nostres fons marins, hi havia també uns quants exemplars d'una altra espècie de gasteròpode que, per la seua singularitat, no em resistisc a comentar. Els biòlegs l'anomenen Xenophora crispa, i és l'única representant mediterrània d'un petit grup de caragols marins --els Xenofòrids, etimològicament "portadors d'estranys"-- que han desenvolupat una curiosa estratègia per tal de passar desapercebuts: moltes de les espècies d'aquesta família cobreixen les seues conquilles amb petits objectes que recullen dels fons marins, com ara pedretes, fragments de corall i, sobretot, altres conquilles. Cada espècie sembla mostrar preferències per un o altre tipus de camuflament, de forma que hi ha algunes que tendeixen a cobrir-se sobretot amb petits còdols; d'altres, com la mateixa X. crispa, alterna aquests amb fragments de closques de bivalves, mentre que d'altres formes pròpies de mars tropicals (com ara X. pallidula) arriben a subjectar a la seua conquilla altres gasteròpodes, de vegades de grandàries remarcables, tot donant lloc a composicions realment espectaculars (i, de vegades, també sorprenents).



Xenophora crispa és una espècie relativament freqüent en la Mediterrània i, de fet, ja estava ben representada en la meua col·lecció. Però cada nou exemplar que s'hi incorpora representa ampliar aquella en el que, d'alguna forma, constitueix per si mateixa una petita col·lecció. Així que valdria a dir que les Xenophores, més col·leccionar-se, es metacol·leccionen...

Xenophora pallidula de la meua col·lecció, procedent de les Filipines, amb diverses espècies d'altres gasteròpodes --la majoria d'ells perfectament identificables-- enganxades a la conquilla.





Aquests últims dies he pensat sovint en els amics del Cap Prim II, i en molts altres amics i amigues de Dénia, de Xàbia i de tota la Marina, que han hagut de veure com el Montgó --una muntanya que m'estime especialment-- cremava una volta més. A falta de conèixer les causes, i de reclamar-ne les responsabilitats que pertoquen, tot el que queda és tractar d'aprendre --de nou-- del desastre, i posar les bases per a que aquest espai privilegiat recupere el més aviat possible els trets que el fan excepcional: sempre, sempre, venç el verd.

Imatge de Las Provincias



8 comentaris:

  1. Que boniques les conquilles...

    M'agrada veure-les encara que no hi entenc res i també m 'ha agradat descobrir aquesta portadora d'estranys, fins i tot una mica estranya ella mateixa, però molt interessant, ja que no coneixia aquest tipus de 'trafiques' conquillaires.

    ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme :) La veritat és que les "conquilles col·leccionistes" són un grup ben curiós, amb aquest comportament tan cridaner i encara no massa estudiat, pel que sé. I no cregues: tampoc jo n'entenc massa, però em perd l'estètica... Salut i una abraçada!

      Elimina
  2. Quina gràcia deu fer que et robin el material per decorar-se casa seva...

    ResponElimina
    Respostes
    1. En la majoria dels casos, el que agafen les Xenophora són conquilles ja mortes, així als legítims propietaris tampoc deu d'importar-los massa... Però si estigueren vives, això de que et traguen a passejar sense cansar-te tampoc deu d'estar malament, no?

      Elimina
  3. Meravella de col·lecció.
    Que el verd guanye sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Guanyarà, novesflors, no en tinc cap dubte. Hui mateix he estat veient imatges de moltes espècies que només dues setmanes després del foc ja estan rebrotant amb força... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. Hola Alfred, companys, quina gràcia de caragolets. Com s'ho fan per apegarse les altres conquilles? Tindran alguna relació de simbiosi amb alguna espècie de caranc?
    Gràcies, salut i força.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Amadeu! És cert que són un grup molt original, encara que no se sap molt bé a què obeeix aquest comportament ni he trobat molta informació sobre la seua biologia. Pel que tinc entès, l'operació d'apegar-se cada conquilla és complicada: comencen per netejar acuradament el fragment corresponent, el situen en el lloc i la posició correcta (perpendiculars a la vora i amb la cara interna o l'obertura mirant cap a dalt) i el fixen amb una secreció de la seua pròpia conquilla fins que queda totalment fixat. En tot cas, una faenassa... Salut i una abraçada!

      Elimina