Aixois, sextians (relats conjunts)

L'avi mira el seu rellotge. Perdut en els seus records, el temps ha passat volant i s'ha fet hora de marxar. Com tots els dies, apura l'últim glop de pastís, saluda al cambrer i surt al carrer. Mira de nou el rellotge i, quasi sense adonar-se'n, accelera un poc més el pas. Només uns centenars de metres el separen de casa, i els néts tot just hauran eixit d'escola i encara tardaran una mica en arribar. Però a la seua edat les cames ja pesen, i millor anar amb temps si no vol fer-los esperar. L'estona que passa amb ells cada vesprada es la millor del dia, un raig de llum en la seua rutinària vida de jubilat. A més, d'ençà que fa uns mesos han començat a estudiar provençal en aquell curset de l'Ostau, les seues visites encara li produeixen més alegria: en el fons, i malgrat tot, ell sempre s'ha sentit més sextian que no pas aixois. Somriu, en pensar-hi: és irònic que la seua filla, que tant li havia retret que s'empenyara en conservar el patuès (“una relíquia inútil, parlar de llauradors i d'ignorants”, li deia) haja hagut de consentir ara que els seus propis fills s'interessen per una llengua i una cultura que s'entesten, malgrat tot, a sobreviure... Arriba a casa. Encara no hi són, però no poden tardar. Hui potser els contarà alguna vella rondalla, o els explicarà com era l'Ais de la seua infantesa, potser només es limitarà a escoltar als nens quan li parlen d'alguna cançó d'aquells xicots de Lo còr de la Plana (“Mi parlètz pas de trabalhar”, diuen... quina gràcia). Tan se val, el que siga li estarà bé. Truquen. “Bona serada, pepin!”, li diuen. I un gran somriure, com cada vesprada, li il·lumina la cara, i la vida.





M'ha agradat molt que per a la proposta de setembre dels Relats conjunts s'haja triat un dibuix de Carme Rosanas, que sempre té una pinzellada de color per a repartir quan més falta fa...