Cadena tròfica

L'havia sorprès un parell de vegades esmunyint-se discretament sota un tronc deixat caure en un racó del pati, al qual acudia a atipar-se amb els tèrmits que, al seu torn, van fent bon forat en la fusta morta. Malauradament, els gats tendeixen a ignorar el paper rellevant que desenvolupen les musaranyes, consumidores voraces d'aquests i d'altres invertebrats tan fascinadors com potencialment molests, i amb el posat de satisfeta suficiència que solen mostrar en ocasions com aquestes, m'han presentat el que quedava de l'animalet, tot esperant --supose-- la meua aprovació. No m'ha fet l'efecte que el desconcert momentani que han mostrat quan els he bonegat per una captura tan desafortunada com innecessària els haja afectat excessivament. Simplement, m'han ignorat, han cercat un lloc confortable a l'ombra del llidoner, i han seguit amb els seues ocupacions de gat: tombar-se a la fresca a pensar en les musaranyes; per bé que, probablement, aquesta expressió té per a ells un sentit totalment diferent al que li donem nosaltres.

Per a l'amiga Xelo Miralles, que contava fa uns dies al seu facebook un succeït similar amb un dragonet. Reconec que aquestes coses em fan un poc de malícia, però supose que allò que pot esperar-se dels gats és que es comporten com a tals, per a bé i per a mal. Quant a la meua musaranya, tot sembla indicar que es tractava d'un exemplar de Suncus etruscus, espècie relativament comuna a les nostres terres, i que a la vista de la relativa freqüència amb que trobe les seues restes escampades pel pati, deu comptar amb una població significativa amagada pels seus racons. Malgrat els gats, i els seus mals pensaments...