"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 13 d’agost de 2015

De tornada

"I, si l'oficina de la Rua dos Douradores representa per a mi la vida, aquest segon pis meu, on visc, a la mateixa Rua dos Douradores, representa per a mi l'Art. Sí, l'Art, que viu al mateix carrer que la Vida, però en un lloc diferent, l'Art que alleuja de la vida sense alleujar de viure, que és tan monòton com la vida mateixa, però només en lloc diferent. Sí, aquesta Rua dos Douradores comprèn per a mi tot el sentit de les coses, la solució de tots els enigmes, tret del fet que existeixin enigmes, que és el que no pot tenir solució".
 Fernando Pessoa, "Llibre del desassossec"

Ho diré en poques paraules: Lisboa m'ha semblat tan fascinant com l'havia imaginada. És cert que ha estat només un tast, i a més amb la inevitable sensació d'estar fent, si fa no fa, el mateix que els milers de turistes que omplien aquests dies el Chiado, Alfama o la Baixa. Però amb tot, la possibilitat, massa vegades ajornada, de conèixer --o, d'alguna forma, reconèixer-- carrers, barris i  racons tantes vegades evocats de la mà de Pessoa, de Tabucchi o de Saramago, ha resultat una experiència que tardaré en oblidar i de la què és molt probable que en torne a parlar; prompte, segurament, ara que done per tancades aquestes breus però intenses vacances de blog. Per cert: a diferència de la veïna i atapeïda Rua Augusta, per la Rua dos Douradores, on Soares/Pessoa va arribar a trobar "la solució de tots els enigmes", a penes si hi passava algun turista despistat...




"Ricardo Reis va donar la volta a la plaça pel sud, va entrar a la Rua dos Douradores, gairebé ja no plovia, per això va poder tancar el paraigua, mirar cap a dalt, i veure els grans frontis de color gris fosc, les fileres de finestres a la mateixa alçada, les d'àmpit, les balconeres, amb els monòtons carreus que es perllonguen al llarg del carrer, fins confondre's formant primes faixes verticals, cada cop més estretes, però no prou com perquè s'amaguin en un punt de fuga, perquè allà al fons, tallant aparentment el camí, s'alça un edifici de la Rua da Conceiçao, igual el color, les finestres i les reixes, fet a partir del mateix model, o amb una mínima diferència, tots traspuant ombra i humitat, alliberant a les eixides l'olor dels desguassos esquerdats, amb disperses bafarades de gas, com no han de tenir les cares pàl·lides els dependents que surten fins a la porta de les botigues, amb les seves bates o guardapols de roba grisa, el llapis aguantat a l'orella, l'aire emprenyat perquè avui és dilluns i perquè el diumenge no ha valgut la pena"
José Saramago, "L'any de la mort de Ricardo Reis"






8 comentaris:

  1. A Lisboa hi he anat dos cops. El primer va ser de final de carrera i no em va quedar bon record. Per treure'm l'espineta, vaig tornar-hi sol al cap d'uns anys, i em va agradar molt més, l'únic viatge que he fet sol. Ara la meva perspectiva de la ciutat és més semblant a la teva, però no pas per la literatura, sinó per la vivència. Pel que fa a la literatura, no sóc gens amant d'aquests autors que cites, Saramago i Tabucchi em van avorrir molt, tant com per no voler-los donar una segona oportunitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta ha estat la meua primera volta, XeXu, però crec que no serà la darrera... Feia ja molts anys que tenia pendent aquest viatge i, per unes coses o per altres --i fins i tot amb amistats vivint allí, que ens deixaven casa-- sempre ho havia anat deixant passar. La veritat és que la ciutat, amb les seues llums i les seues ombres, m'ha agradat moltíssim. I la qüestió literària, un afegit més... Saramago és, sense cap mena de dubte, un dels meus autors preferits; hi ha, com és lògic, llibres seus que m'han agradat més, i d'altres menys. Però crec que no hi ha cap obra seua que puga dir que m'haja decebut, tot i que reconec que al principi em va costar un poc fer-me al seu estil... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. No hi he anat mai a Lisboa en persona però si a través de la persona de Pessoa ( que és el mateix)de la quan sóc una fan a més de tots i cadascun del seus heterònims ) com t'envejo! ben tornat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com li deia a XeXu, jo la tenia com a assignatura pendent des de feia molt de temps, Elfree, i m'ha semblat una ciutat encisadora. I trobar l'ombra de Pessoa pràcticament pertot arreu (a la Rua dos Douradores, òbviament; però també a A Brasileira, al Martinho da Arcada, i a tants altres racons) m'ha emocionat especialment. Espere que hi pugues anar ben prompte. Una abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Respostes
    1. M'ha fet molt de goig això de reconèixer llocs que havia imaginat gràcies als llibres, roselles. I ara que he tornat i m'he posat a rellegir, crec que una entrada sobre Alfama i la "Història del setge de Lisboa" de Saramago és pràcticament inevitable ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. Lisboa. Una sorpresa pels sentits. Lisboa, tranquil·la i pausada. Esperit atlàntic amb ritme d'ultramar. Lisboa, bellament decadent. Lisboa és fado, és Alfama. ÉsBaixa i és ginginha. És el Chiado i és Belém. Lisboa, verd i pedra. I blau de mar.

    http://cesk-xagal.blogspot.com.es/2010/12/lisboa_11.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Unes imatges simplement espectaculars, Cesk. Moltíssimes gràcies!

      (Lisboa és tot això, i més encara... Hi tornaré, segur)

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...