"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 10 de març de 2017

Prioritats


Ja fa algun temps que vaig caure en el compte, però no ha estat fins ara, en fer una ullada a això que crec que es diu núvol d'etiquetes, que m'he posat a pensar-hi amb un poc més de calma: hi ha coses, es veu, sobre les abans escrivia amb certa freqüència i que ara mateix a penes si apareixen en les entrades de la Línia. Supose que, tot plegat, no deixa de ser normal que en determinades èpoques ens interessen, ens emocionen o ens preocupen més uns assumptes que uns altres, i que això es veja reflectit, directament i indirectament, en aquesta mena de dietari --ja ho he dit altres voltes-- que acaben sent els blogs. Allò curiós, però, és que alguns dels temes que més han patit aquesta reducció no solament no han deixat d'interessar-me, sinó que seguisc pensant en ells amb bastant freqüència; massa, diria, fins i tot. Parle, concretament, de dos assumptes: la política, i jo mateix.

Crec poder afirmar que jo mateix sempre ha estat, per a mi mateix, un assumpte més aviat preocupant; molt més, en tot cas, que interessant o --per descomptat-- emocionant; afirmació, aquesta, òbviament discutible però que, si més no als efectes que ens ocupen, vindria recolzada per dues evidències, a saber: quasi totes les entrades que he dedicat a parlar-ne han acabat encabides en el calaix que, ves a saber perquè, vaig decidir anomenar estat d'ànim; i no teniu més que fer una ullada a l'etiqueta en qüestió per veure que, per regla general, no pot dir-se que els tals estats siguen precisament l'eufòria o l'entusiasme. He deixat, doncs, de preocupar-me per jo mateix?  Francament, crec haver d'afirmar que no: els meus capficaments habituals segueixen, si fa no fa, allí on sempre han estat, i el temps que dedique a gestionar-los --deixeu-me que ho diga així-- de forma més o menys decorosa, tampoc ha patit variacions massa significatives. I un altre tant podria dir, també, de la política: m'interessa, i em preocupa --no; emocionar-me, diria que tampoc-- com ho ha fet d'ençà que arribe a recordar; hi pense, i en parle, tant o més que l'any passat o l'anterior. Però si voleu trobar alguna entrada sobre ella, hauríeu de remuntar-vos molts mesos enrere: escric Trump, i constate amb certa sorpresa que és la primera volta que ho escric ací. No vos dic res més.

Estic dient, amb això, que crec que potser hauria d'escriure més sobre mi mateix i sobre política? Francament, no sabria que dir: al remat, no ha estat fins ara que m'he posat a pensar-hi amb un poc més de calma, i amb aquestes coses sempre convé no precipitar-se. Intuïsc, havent deixat demostrat --espere-- que les meues prioritats no han canviat significativament quant a interessos, preocupacions o emocions, que potser tot acabarà reduint-se bàsicament a una qüestió de peresa, perquè una cosa és interessar-se, preocupar-se i emocionar-se, i una altra molt diferent tindre ganes de deixar-ho escrit. No faré, doncs, cap propòsit al respecte, si més no fins haver-li fet un parell de pensades més. Ha estat, però, pensant en tot això, que he reparat en una altra qüestió: moltes de les coses que abans escrivia sobre política, fins i tot sobre jo mateix, acabaven etiquetades també com a ironies, categoria que tampoc s'ha prodigat molt darrerament en aquestes planes. I això, sincerament, si que em preocupa un poc. No molt, vaja; però un poquet si...




Havia dit que ho faria, i ho faig: les imatges, magnífiques, de l'amic Vicent Moreno (gràcies!) són de la caminada de la setmana passada per la rodalia d'Alcúdia de Veo, a la Serra d'Espadà, un dels indrets ambientalment i paisatgísticament més valuosos, sorprenents i interessants que podeu trobar a les terres valencianes. Si no la coneixeu, no deixeu de buscar el moment de fer-ho; i si ja hi heu estat, m'atrevisc a assegurar que encara hi ha molts racons pendents que els descobriu. I ja posats, i en el marc una volta més d'això del dietari virtual, deixeu-me que deixe constància de dos fets esdevinguts aquesta setmana, tots dos expressables de forma numèrica, i tots dos irrepetibles: 6-1, i 54. Bé, realment, d'irrepetible només n'hi ha un, perquè un només compleix 54 anys (o LIV, si ho preferiu) una volta en la vida; l'altre, almenys en teoria, no hauria necessàriament de ser-ho, però que voleu que vos diga...  Visca el Barça, i bon cap de setmana!









2 comentaris:

  1. Això vol dir que el proper post del blog serà sobre política? O sobre tu mateix?

    Felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, pons! Encara estic pensant-me el pròxim post (bé, el pròxim no, el següent). Però potser si que anirà sobre política. O sobre mi mateix. O sobre la Vida, l'Univers i Tot Plegat... Si, estic confús. Salut i moltes gràcies!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...