Algunes, la majoria, sàviament disposades per la mà humana per conformar els bancals, camins, corrals i despoblats que caracteritzen des de fa segles aquests paisatges de la muntanya. Però també d'altres que, sense perdre la seua disposició original, van ser treballades per a serveis i finalitats que hui només podem aventurar. I encara algunes més que no han estat mai arrencades ni domesticades però que se'ns mostren hui, per atzar i caprici de la geologia, com elements singulars i d'una bellesa estranya i salvatge... Moltes pedres, i de tota classe, en la passejada de hui per la Vall d'Alcalà: no era, cal dir-ho, la primera opció, però la ventada ha aconsellat deixar de banda els cims per buscar recer en clotades, barrancs i fondals, i els d'Alcalà, ja ho veieu, reuneixen com pocs, a mà i amb abundància, natura, història i paisatge. I uns bons minxos, també, que aquesta volta no ha pogut ser perquè es feia tard però a la pròxima sense falta.
Que boniques aquestes pedres! n'has fet una bona cacera.
ResponEliminaA la propera, també ens hauràs d'ensenyar els minxos, m'agradarà veure'ls, he clicat l'enllaç per saber què eren, però m'ha faltat la imatge.
Enhorabona pels 11 anys de blog i com tu dius... anem pels 12, tu i els que pasem per aquí... Per molts anys i per molts posts.
Aquestes vall de l'interior de la Marina (Alcalà, Gallinera, Laguar, Ebo...) són una autèntica joia. A pocs quilòmetres de la costa i el seu turisme massiu, trobar aquests poblets menuts, amb un patrimoni natural i cultural extraordinari --i una parla bellíssima-- és tot un luxe que val la pena conèixer. Hui m'he fixat més en les pedres, però tenen molt a mostrar...
EliminaNo he caigut en la imatge dels minxos... Ací te'n deixe una; l'aspecte és modest i la recepta senzilla, però estan boníssims ;)
Moltes gràcies, Carme, per tant de temps acompanyant-nos, a mi i a la Linia :) Salut, abraçada i endavant, sempre!
Ja veig que no te'n has deixat ni una. 😉
ResponEliminaEl meu sogre va ser picapedrer i et podria explicar moltes coses de les pedres. En vida, s'asseia damunt una cama i es passava hores i hores picant la pedra, com si res.
He mirat la imatge dels minxos i m'han semblat com els nostres cocarrois.
Felicitats per aquests onze anys de vida del blog!!
Aferradetes.
Una bona collita, lluna. I no va ser premeditada, va anar eixint així...
EliminaCrec que entenc el que dius del teu sogre. Treballar amb la pedra ha de ser una feina tan dura com especial, he conegut alguns picapedrers (i margeners) i la seua relació amb la pedra em va semblar, no sé com dir-ho, sorprenentment pròxima, com si hi haguera una espècie de complicitat que a la resta se'ns escapa... I quant als minxos i els cocarrois (que no coneixia), com a poc són cosins germans, com pertoca a unes terres, com aquestes de la Marina, tan marcades encara per l'herència mallorquina. Moltes gràcies i una abraçada!
Molt bonica la passejada per les pedres ... jo crec que les primeres construccions humanes, serien posar una pedra per sobre de l'altra, i un altra ...
ResponEliminaOnze anys són molts ... jo estic recuperant la vida dels blogs perquè és una forma mes relaxada de funcionar. El feisbuc el trobo massa accelerat.
Enhorabona
Moltes gràcies, Manuel! Els humans hem estat lligats a les pedres des del primer moment, fins el punt que són elles, treballades, les que defineixen des del principi la pròpia humanitat... sapiens de tant en tant, però lithicus des de sempre...
EliminaA mi em passa també, amb les xarxes socials: massa vertiginoses, massa exigents... Els blogs són, definitivament, una altra cosa. I tot i que aquest ha tingut llargues pauses, ací seguim, onze anys després, i gràcies en gran part a vosaltres... Salut i endavant!
Iep, que 11 anys no són cap ximpleria, encara que hagin estat discontinus! Per molts anys, a veure si el dotze t'agafa per aquí o en un període de desconnexió!
ResponEliminaMai no se sap, XeXu, i menys en aquests temps confusos i incerts, però la voluntat és que no passe com amb el desé aniversari, i que el dotzé ens agafe a peu de blog. Moltes gràcies, de tot cor, i una abraçada!
EliminaInteressant el món de les pedres, ens diuen molt i han vist de tot. M'haguera agradat gaudir-ho amb vosaltres ;-).
ResponEliminaOnze anys, eden ,com passa el temps, encara recorde quan em preguntares si això dels blog era complicat, que tenies idea de fer un. Jo em preguntava, de qué el farà. Doncs be, com t'he dit més d'una vegada, pose el teu blog com a exemple, i seguiré fent-ho ;-). Anims, endavant i sort.
Et vam trobar a faltar, Jordi; a la pròxima que es puga, sense falta...
EliminaPassen ràpids, és cert, i com que ens conservem tan bé a voltes se'ns oblida... ;) Moltes gràcies per haver-me animat a començar (ves a saber que haguera passat si m'hagueres dit que sí, que per a un alcoià era difícil...) i per seguir des de llavors passant-te per ací; per a la Línia, i per a mi, és un luxe tindre't com a amic. Salut, cuida't molt i abraçada gran!