"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 16 de gener del 2021

De bona família

Ja he parlat alguna altra volta de la meua especial predilecció per aquesta planta, fins el punt de gosar proposar-la com a símbol vegetal de les terres de parla catalana. Nosaltres l'anomenem habitualment cepell "en clara al·lusió a la noblesa de la fusta de la soca o cep", deia l'enyorat Joan Pellicer; però el nom de bruc, que sembla enfonsar les seues arrels en l'antiquíssima llengua dels celtes, no ens és en absolut estrany i, de fet, l'apliquem a altres espècies pròximes del gènere Erica. I quant al qualificatiu d'hivern, ningú no pot dubtar de la seua idoneïtat: la imatge que acompanya aquestes línies va ser presa la setmana passada, a la sempre estimable Covalta, poc abans de que el fred i la neu canviaren per uns dies l'aspecte dels nostres paisatges (i dels de Madrid, també, per cert; com que a penes se n'ha parlat, igual no ho sabieu...).

La meua inclinació, en realitat, no és limita només a aquesta espècie, sinó que pot fer-se extensiva a molts dels seus parents pròxims, agrupats pels botànics en la família de les Ericàcies. I no només pels brucs pròpiament dits, molts d'ells de vistosa floració, amics --a diferència, precisament, del nostre cepell-- de les terres pobres en calç i especialment ben representats en la rica flora sud-africana. Entre les més de quatre-mil espècies que s'inclouen a hores d'ara en la família, hi sovintegen altres plantes ben conegudes per diverses raons i dotades d'atractius molt diversos. Pense, per exemple, en el nostre arbocer, evocador de les extenses laurisilves que cobrien les costes mediterrànies fa vint milions d'anys, o en la tenaç i modesta boixerola, parent pròxima de l'anterior i representant d'un gènere extraordinàriament diversificat en les terres californianes de clima mediterrani. Però també en les discretes brugueroles, no gaire freqüents a casa nostra però components fonamentals de molts paisatges europeus; en els diferents tipus de nabius (els mirtils, els més habituals, però també els negres i els vermells, a més de les diverses espècies, moltes d'elles americanes, que són objecte de cultiu), o fins i tot en els bellíssims nerets, rodondendres i azalees, tots ells inclosos al gènere Rhododendron, molt apreciat en jardineria i del qual se n'han descrit més de mil espècies distintes. Ja veieu, doncs, que a banda dels seus propis encants, que no són pocs, cal afegir-li al nostre cepell l'atractiu de formar part d'una família com cal: extensa, diversa, i indubtablement distingida.


Alguns retrats de família que he trobat entre les meues fotos, a saber: E. arborea, E. cinerea, E. tetralix, Arbutus unedo, brugerar de Calluna vulgaris, Vaccinium vitis-idaea i Rhododendron ferrugineum. Per a mostra un botó, que diuen. 

2 comentaris:

  1. Sembla mentida, però a l'hivern també podem gaudir de floració.

    Aferradetes, Alfred.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, lluna. I no està sola: arbocers, marfulls i fins i tot argelagues també ens regalen un hivern florit. I d'ací no res, els ametlers... Salut i abraçada!

      Elimina