Capes

A vegades són vestigis subtils, a penes perceptibles, que el pas del temps ha anat esvaint o emmascarant fins fer-los pràcticament inapreciables per a la majoria de nosaltres. Altres voltes, en canvi, els senyals resulten evidents fins i tot a ulls poc avesats, ja siga per haver-se produït fa relativament poc, o bé perquè, per intensos o singulars, han deixat un rastre que ha perviscut fins i tot molt de temps després d'haver-se produït. A hores d'ara, tots els paisatges, però molt especialment els nostres, són en realitat el resultat de la superposició de cada paisatge que els va precedir; capes no sempre concordants, acumulades al llarg dels anys, els segles o els mil·lennis, cadascuna de les quals conserva, de forma més o menys visible i  manifesta, l'empremta de la societat que la va configurar, i que com les pàgines d'un llibre poden ser llegides --algunes més fàcilment que altres-- si hom coneix, ni que siga vagament, el llenguatge en què van ser escrites. 

Ho recordava, no fa molt, caminant pels estreps occidentals de la serra de Benicadell, a la rodalia del Port d'Albaida, mentre anava tractant de desxifrar, tot i les meues evidents limitacions, els diferents estrats de paisatge que em semblava anar distingint a la vora del camí: l'efecte colossal de la recent autovia que supera el port i que ha amagat o desfigurat els successius trajectes, alguns d'ells ancestrals, que l'havien precedida; la marca dels incendis que s'hi han succeït des de finals del segle XX, i els seus efectes devastadors sobre les extenses repoblacions que, a principis del mateix segle, es van desplegar per tractar de mitigar els efectes de les riuades del Xúquer sobre els pobles de la Ribera. Vaig pensar en com serien de diferents aquests paisatges de la Vall d'Albaida abans que la fil·loxera de l'any deu acabara amb l'abans omnipresent vinya i espentara a milers de persones a emigrar més enllà de l'Atlàntic; en els pastors i els ramats que ocuparien els corrals ara assolats, en els nevaters, arraulits vora el foc, esperant  els primers raigs de sol del matí per seguir omplint les neveres, i en el dominic Fra Lluis Bertran, desenganyat evangelitzador de moriscos que arribaria a sant, meditant a prop del convent de Santa Anna d'Albaida poc abans de partir a Amèrica a predicar --diuen que, com Sant Vicent Ferrer, parlant-los en valencià-- als indígenes de Colòmbia.

I va ser precisament a peus de les ruïnes, lamentablement assolades, de l'antic monestir, que retrocedint en el temps i aixecant capa rere capa vaig arribar finalment no a la més antiga, però si a la que més m'interessava en aquesta ocasió: aquella que es remunta al moment, fa més de mil dos-cents anys, en que grups de camperols musulmans procedents del nord d'Àfrica van començar a instal·lar-se en aquestes valls. Camperols de molts dels quals es coneix, pels rastres toponímics que han perviscut fins ara, que tenien un origen amazic --els Gelida, els Agger o els Zenata, per exemple, que van donar lloc a noms com Bèlgida, Beniatjar o Atzeneta-- i que van portar a aquestes terres les seues tècniques de cultiu i irrigació, de les quals s'hi conserva, precisament ací, un testimoni excepcional: la coneguda com a Sèquia del Port, amb totes les estructures (com molins, alcavons i partidors) associades, i sobretot, amb les extenses hortes a les què nodreix. A hores d'ara, el recorregut de la sèquia i els seus ramals, de més de 17 km en conjunt, ha estat encertadament habilitat com a sender des del seu mateix naixement, en el punt per cert on coincideixen el primitiu alcavó excavat pels llauradors zenets i les obres de la recent autovia: dues capes separades per molts segles, però que, almenys per una volta, sembla que han trobat una forma de conviure. Si més no, fins que hi arribe la pròxima capa. 

Com és obvi, tampoc a Alcoi --acabat de confinar de nou, per cert-- hi haurà enguany Cavalcada de Reis. Almenys, ens estalviem fins l'any que ve la ja tradicional discussió sobre els patges, però no la del cartell ("cartell" i "polèmica" són sinònims, al meu poble). Val a dir que a mi, personalment, m'agrada molt, i el títol em sembla especialment escaient: "La il·lusió front al no res". Que no falte, doncs, la il·lusió, ni la salut, ni el trellat. I que vinguen carregats...