D’ençà que vaig escriure per primera volta sobre els teuladins de casa, el paper del pati com a dormidor ha patit nombrosos daltabaixos sense cap raó aparent. Simplement, de tant en tant se’n van a un altre lloc, i després d’algun temps tornen sense que haja estat capaç de relacionar anades i vingudes amb cap causa. De fet, en algunes ocasions el seu retorn m’ha resultat fins i tot un poc sorprenent: aquest últim hivern, després d’haver estat absents bastants setmanes, van decidir tornar justament quan acabàvem de podar la major part dels nostres arbres; no ho tenien fàcil, cada capvespre, per encabir-se entre les minvades branques del garrofer... Aquests dies, un bon grup dels nostres animats veïns (potser menys nombrós que en altres ocasions, però no podria assegurar-ho) ocupa de nou el pati per fer nit. Però la seua presència es fa notar també, molt més que en altres moments, al llarg del dia, i em sembla que el motiu, en aquest cas, podria ser la facilitat per trobar aigua: a banda dels dos bassiols que hi tenim de seguit, i que lamentablement es cobren alguna víctima ocasional entre els volanders, quan referma la calor els posem alguns plats amb aigua, que han de compartir amb tórtores i merles però que semblen agradar-los bona cosa per beure i per banyar-se. He de dir que, amb això, em passa igual que amb el menjar: estic plenament convençut que s’ho poden arreglar perfectament sense nosaltres, però no puc negar –la biofília, ja sabeu-- que fa em molt de goig veure’ls. I la veritat és que poder pardalejar sense haver d’eixir de casa, resulta bastant pràctic, que no estan ara mateix les vesprades com per anar a buscar natura massa lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada