El Teide, encara (notes d’estiu III)

Podria haver optat pel telefèric, que al remat és el que fa la majoria de la gent. Però em passa molt sovint que, per voler fer les coses d'una determinada forma (en aquest cas, pujar al Teide pels meus propis mitjans), em tanque d’entrada la porta a altres opcions que no haurien de ser necessàriament incompatibles i que fins i tot em podrien anar bé per fer-me una idea prèvia. La qüestió és que, quan vaig començar a replantejar-m’ho --la previsió de temperatures significativament altes per als dies en què anàvem a estar per la zona aconsellava evitar caminades massa exigents-- ja no quedava cap plaça disponible i vam haver de buscar algun pla alternatiu. Per sort, el Parc Nacional ofereix als nombrosos visitants que s'hi acosten (més de tres milions i mig a l’any; poca broma, doncs) fins a quaranta-un itineraris convenientment senyalitzats i de característiques i dificultat molt variades; nosaltres escollirem finalment la denominada Ruta 1, que discorre entre el centre de visitants del Portillo i el paratge dels Riscos de la Fortaleza, i que permet fer-se una idea d'alguns dels elements més interessants i característics de l'espai protegit.

La caminada, que segueix un camí senzill i de bona traça, comença com s’ha dit al Portillo, a la rodalia del qual es fan palesos els efectes del devastador incendi que va assolar més de quinze mil hectàrees de terrenys d'alt valor ambiental l’any 2023; diverses actuacions de restauració tracten de recuperar els valuosos ecosistemes afectats, especialment les extraordinàries i amenaçades formacions de retama de cumbre. Després d’un primer tram de paisatge accidentat, en el què el sender discorre entre alterons de pedra tosca formats per les erupcions del volcà de Montaña Blanca, el recorregut davalla fins a la denominada Cañada de los Guancheros, una plana coberta d’arenes volcàniques, antic camí de ramat, delimitada al nord per les imponents cingleres rogenques conegudes com Riscos de la Fortaleza i considerada com a zona de reserva del Parc Nacional. Els Riscos representen les restes de l'antic edifici volcànic de Las Cañadas, anterior a la formació de l’actual con volcànic del Teide i de molta major extensió que aquest; als peus de l'espadat, i fins i tot a les mateixes parets, apareixen alguns exemplars de l’escàs cedre canari, mentre que sobre el sòl arenós i protegits per una tanca de l'atac de muflons i conills, arribem a veure en flor alguns exemplars de cardo de plata, una de les plantes més escasses i amenaçades de Tenerife. L'atractiu rosalito de cumbre, que va arribar a ser molt escàs a causa de la sobrepastura però que sovinteja ara en tot aquest sector, es troba en plena floració; no és el cas, malauradament, dels endèmics i emblemàtics tajinastes rojos, molt abundants en aquesta zona però que van acabar de florir fa ja algun temps i només conserven els fruits. Tot i que el sender segueix, ara ja en franc descens, cap a la densa pineda de pi canari que cobreix aquest vessant de la muntanya, el recorregut finalitza en aquest punt, oferint unes precioses panoràmiques de la costa nord de l’illa. 

De tornada ja cap al Portillo --pel mateix camí que férem a l’anada; massa calor per convertir el recorregut en circular connectant-lo amb algun altre sender-- i amb la mola imponent del volcà sempre a la vista, vaig tornar a pensar sobre això de pujar al cim. La intenció de completar el trajecte a peu que duu des de la costa nord de Tenerife fins al cim del Teide deu ser un dels projectes que fa més temps que tinc pendents; si faig memòria, puc remuntar-me almenys fins a la primera volta que vaig anar a l'illa el 1990, sense que en tots aquests anys haja sabut trobar el moment propici per a abordar-lo. Podria al·legar com a descàrrec les evidents dificultats logístiques que comporta --no només pel desplaçament fins allà, sinó també per la necessitat de comptar amb un permís específic del Parc Nacional que ha de sol·licitar-se amb bastant antelació-- i perquè, a més a més, la meua intenció sempre ha estat fer-ho coincidir amb l’època en la què té lloc l’espectacular floració dels tajinastes, la qual cosa encara limita més les opcions de dates disponibles. El cas és que, ja de tornada a casa i amb l'agenda a la mà, he pensat en que al remat tot és qüestió d’organitzar-se amb el temps suficient, així que, si el cos i les circumstàncies ho permeten, faig des d'ara propòsit ferm de tractar de complir amb l'objectiu de pujar fins al cim --des de la costa si pot ser, o des de més amunt si convinguera-- el maig de l'any que ve. Escrit queda, doncs, i ja anirem veient com va l'assumpte; això sí, si arribe dalt, quasi segur que baixaré amb el telefèric. 

Des del principi de la pàgina: el Teide des de la rodalia del Portillo; pineda rebrotant després de l'incendi (el pi canari és l'únic que té aquesta capacitat, una adaptació pertinent si hom viu a illes volcàniques); límit entre la pineda i els matollars d'altitud; llangardaix negre (Gallotia galloti), endèmic de Tenerife i la Palma i molt freqüent en aquesta zona; algunes plantes interessants (valga, en aquest cas, la redundància): rosalito de cumbre, cedre canari, tajinaste roig i cardo de plata; cingleres als Riscos de la Fortaleza; mar de núvols a la costa nord de l'illa; i el Teide vist des de la Colada de los Guancheros, amb un rosalito de cumbre florit en primer pla.

Una de les qüestions post-viatgeres que m’han ocupat especialment aquestes setmanes ha estat posar-me un poc al dia dels avanços en l’estudi de la llengua dels pobladors originaris de les Illes, sobre l’origen amazic de la qual hi ha a hores d’ara un consens científic generalitzat, i que té precisament en els noms dels llocs i de les plantes una font insubstituïble per al seu estudi. El topònim Teide, per exemple, que des d'antic s'ha relacionat --no sempre de forma massa contrastada-- amb el foc o amb el concepte d'infern dels aborígens, podria estar relacionat amb l'amazic aydi ("gos"); Teide seria, doncs, "el lloc on viuen o abunden els gossos", per referència (segons aquesta hipòtesi)  a divinitats infernals guanxes que adoptaven aquesta forma i a les què s'identificava amb el dimoni que habitava a l'interior del volcà. Per la seua banda, el fitònim tajinaste, que s'aplica a les Illes a les diverses espècies del gènere Echium que hi viuen, té un paral·lel directe amb el mot tuareg tainast, que designa a una espècie del mateix gènere, i que podria significar "agulla". En tot cas, potser el que més m'ha cridat l'atenció llegint a la xarxa sobre el tamazigh insular ha estat aquest treball en el què es relaciona el nom d'ajgal --que com sabeu designa als dragos de l'Antiatles-- amb el topònim canari galén, que seria el plural castellanitzat d'aquell; una (altra) bona raó per tractar de seguir aprenent sobre aquest tema fascinant. I de l'independentisme canari ja parlarem, si de cas, un altre dia.  

Image de Canarias Ahora-El Diario.