La Gomera en verd i blau (notes d’estiu V)

Encara que algunes entrades anteriors puguen donar a entendre una altra cosa, la veritat és que quan vam triar les Canàries com a objectiu viatger per a l'estiu passat, ho vam fer amb la idea principal de conèixer La Gomera. Així que sense renunciar, com ja s'ha vist, a aprofitar tant com vam poder el temps del què hi disposàrem (a més del Teide i Adeje, també vam poder acostar-nos a Teno; Anaga va haver de quedar per a una altra ocassíó), Tenerife va ser punt de pas imprescindible, a l'anada i la tornada, per a  poder arribar a la tercera illa més petita de l'arxipèlag, fàcilment accessible des del port de Los Cristianos en un breu viatge amb ferri. No puc negar que en l'elecció de La Gomera, almenys front a les altres illes denominades verdes (El Hierro i La Palma), va influir de forma decisiva la reputació del Parc Nacional de Garajonay i l'esplèndida laurisilva que alberga; però també hi va tindre molt a veure l'opinió d'amics i amigues que ja la coneixien i que, a més de natura enlluernadora, paisatges imponents i cultura singular, ens parlaven d'un entorn majoritàriament rural, relativament allunyat (almenys pel moment i en aparença) de l'insostenible model turístic implantat a altres indrets de l'arxipèlag, i on la pausa, la tranquil·litat i el tracte humà eren encara valors tinguts en compte. Ara puc dir que crec que tenien raó, i encara que siga molt breument i sense entrat en molts detalls (massa estic abusant ja de la vostra paciència, em tem), m'haureu de permetre que deixe escrites algunes impressions, sense les quals em faria l'efecte que aquest repàs estival i recordatori quedaria, pel que fa a la part canària, impròpiament incomplet. 

Tenerife i el Teide vistos des de la costa de la Gomera; maqueta de l'illa al Centre de Visitants de Juego de Bolas; el nucli principal d'Hermigua; la bívia coneguda com a lisa de Salvador (Chalcides coeruleopunctatus), endemisme de La Gomera i El Hierro, amb qui vam compartir terrassa al nostre allotjament; platja de Santa Catalina, el Pescante i tram final de la vall d'Hermigua; i palmerars de palmera canària a la costa nord de l'illa, on conviu sovint amb la savina.

Potser el primer que hauria de dir és que, amb tres nits a l'illa però només dos dies complets --més els dos, només en part, de l'anada i la tornada des de i a Tenerife--,  l'estada a La Gomera se'ns va fer massa curta. Crec que, malgrat tota la informació prèvia amb la qual comptaven, vam  infravalorar el que ara en diuen  ítems d'interès, i tampoc no vam comptar amb el temps que cal en realitat per a desplaçar-se per l'accidentada topografia de l'illa (en cotxe llogat, en el nostre cas; les freqüències dels transports públics requereixen molta paciència i un temps del qual evidentment no disposàvem). En canvi, trobe que vam encertar quan, atenent suggeriments, vam triar per allotjar-nos un petit hotel rural en la preciosa vall d'Hermigua, on sovintegen els allotjaments d'aquest estil: en realitat, el poble està tan lluny --o tan a prop-- de tot com qualsevol altre punt de la Gomera, perquè en la majoria dels casos l'escarpada costa no dona cap opció per anar d'un lloc a un altre que no siga passar pel centre muntanyós de l'illa. Però a canvi, i a més de la calma, el bon clima i alguns restaurants francament recomanables, li queden molt a prop llocs com la platja de Santa Catalina, les restes imponents del denominat Pescante, o el nucli històric d'Agulo, al terme del qual hi ha també el Centre de Visitants de Juego de Bolas, recentment inaugurat i probablement un dels millors que he vist mai: visita més que recomanable per a conèixer millor l'illa i, sobretot, per planificar adequadament la visita al parc nacional. 

 

Diferents paratges a Garajonay: Reventón Oscuro (que ve a significar "costera fosca"; em va xocar això de "reventón", un significat que no coneixia); penyes de los Roques; bruguera de cim a prop de Tajaqué; bosc a Pajarito; Alt de Garajonay (1.484 m), amb la reproducció d'un altar de sacrifici aborigen; vistes des del cim (amb la Fortaleza de Chipude a la dreta); i vistes de laurisilva (de vessant i de fons de vall) al Bosque del Cedro, 

En tot cas, no és tampoc la meua intenció estendre'm massa ací en indicacions concretes (tips, crec que en diuen ara) respecte a les quals abunda a la xarxa informació fiable i detallada. Ho deixarem, doncs, en que un dels dos dies d'estada completa a la Gomera el vam dedicar, pràcticament íntegre, a caminar per l'extraordinari monteverde de Garajonay, aprofitant un dels senders abalisats --el més llarg, de fet-- del parc nacional; també en aquesta ocasió, puc assegurar que totes les recomanacions (les dels amics i les de la xarxa) estaven més que justificades, i fins i tot gosaria qualificar com a imprescindible la visita a l'excepcional i encisador Bosque del Cedro. Quant a la segona jornada íntegrament gomerenca, aprofitàrem el camí cap a l'abellidor Valle Gran Rey, on teníem previst fer una eixida en vaixell per a observar cetacis, per a conèixer alguna zona de Garajonay --com la de Laguna Grande-- que no havíem caminat el dia anterior i per visitar, al llogaret de El Cercado, el Centre d'Interpretació dedicat a les Loceras, terrisseres tradicionals de l'illa; el passeig en vaixell, per cert, una delícia. I la veritat és que amb això, i una estoneta de passeig l'endemà per San Sebastian de la Gomera, capital de l'illa, mentre esperàvem l'hora d'embarcar per tornar cap a Tenerife, vam donar per acabada una visita breu i  indubtablement intensa, però que ens va deixar, també sense cap dubte, amb ganes de més. Pel verd, pel blau, i per moltes altres coses. 

Laurisilva i bailadero de bruixes a Laguna Grande, Garajonay; capçalera del Valle Gram Rey; centre d'interpretació de la terrisseria tradicional gomera, a El Cercado; port de Valle Gran Rey; baldrigues, caps d'olla i dofí mular. Baix, la Torre del Conde a San Sebastian de la Gomera, porta d'entrada (i d'eixida) a l'illa per via marítima.