"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 14 de gener de 2013

Del sud




Diu Coromines que, mentre que el topònim Migdia pot al·ludir tant a llocs encarats al sud com a d'altres on el moviment del sol marca l'hora a les dotze, Migjorn sol indicar "el punt cardinal, més que l'hora, amb rares excepcions". Ignore quina de les dues causes --cardinal o horària-- s'aplicaria al cas de la Penya del Migjorn, per bé que cal reconéixer que aquest cim, punt culminant de la serra de la Penya-roja, ve a representar pràcticament l'extrem meridional d'aquesta aspra serralada que s'entén entre les foies de Xixona i Castalla. Coneixia, per arribar a la Penya, el llarg trajecte que hi porta des d'Ibi tot travessant els arbrats turons del Quarter i Vivens, i també el recorregut, molt més curt i costerut, que remunta la serra des de Tibi. Però mai no havia pujat al cim pel camí que ascendeix pel vessant xixonenc, potser el més abrupte i escarpat. I després d'haver-lo pogut contemplar, fa unes setmanes, des de la immediata Carrasqueta, calia trobar el moment per fer-lo: poques coses desperten més les ganes de recórrer una muntanya que haver-la pogut veure, en perspectiva, des d'una muntanya veïna. Mengem pels ulls, però sovint també és per ells que caminem.




Des de la mateixa Xixona, es pot ascendir fins a la Penya Migjorn per un sender abalisat, rost però quasi sempre de bona traça, i que permet a més enllaçar amb altres recorreguts dins la mateixa serra o, com va ser el nostre cas, bastir un estimulant recorregut circular al voltant del cim. La pujada, seguint el ramal de la senda que s'endinsa pel barranc del Xoquero, salva amb un pendent remarcable un desnivell que s'aproxima als mil metres (el cim assoleix els 1.226) i, just abans de guanyar la carena de la serra, travessa un pas entre roques i pedruscall que pot fer-se un poc dificultós amb poca pràctica de muntanya. La baixada, per contra, és un passeig encisador a través del barranc de la Cova dels Corrals que, de seguir sempre pel camí marcat, rodeja de nou --ara pel nord-- les cingleres que culminen la muntanya fins enllaçar amb el mateix sender pel qual s'ha fet la pujada. L'únic problema, aquest cap de setmana, ha estat que la Penya ens ha negat les seues vistes privilegiades sobre les terres --com no-- de migjorn: tot i el dia ventós i el cel majoritàriament ras, un núvol persistent cobria el cim, i només en perdre un poc d'altura vam poder albirar el perfil del Maigmó. "La Penya Roja és un pic molt gros i enlairat i de ben dificultós accés, puix que es troba voltat de cingles torbadors i de barrancs negres i aspres, i moltes vegades roman hores i dies i fins setmanes i tot, dins els espessos núvols que pugen carregats d'aigua des del Mediterrani". La precisió del mestre Enric Valor, sempre sorprenent.




Per cert, també del sud --de molt més al sud, encara-- procedeixen els arruís que ens van acompanyar en la distància durant un tram de la pujada: originaris de les zones subdesèrtiques i muntanyoses del nord d'Àfrica, van ser introduïts en 1970, amb finalitats cinegètiques, en la murciana Sierra Espuña. Des d'aleshores, ja siga des d'aquest nucli inicial com a partir d'altres vedats de caça major on també van ser introduïts amb idèntica finalitat, els arruís han anat colonitzant diverses serres del sud valencià, on poden arribar a ser localment abundants i, fins i tot, representar un problema per als cultius i algunes espècies de flora amenaçada, o bé entrar en competència amb altres espècies d'ungulats autòctons que, com la cabra salvatge, podrien recolonitzar aquestes serralades meridionals; serralades que, fa quasi vuit segles i durant uns anys --els que va estar vigent el Tractat d'Almisrà-- van representar la nostra frontera de migjorn.













6 comentaris:

  1. He quedat sorpresa per la competència entre les cabres salvatges i els arruís, per a mi totes són cabres ... coses interessants que aprens per aquí! :)
    Una "excursió" molt maca.

    Aferradetes i bon dia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són parents pròxims, lluna; però les cabres salvatges (que no són iguals que les de Mallorca) són autòctones, i els arruís van ser introduïts des del nord d'Àfrica i es comporten com una espècie invasora. En tot cas, està encara per estudiar com interaccionen realment les dues espècies allà on coincideixen. Ja saps que als biòlegs ens agrada calfar-nos el cap amb aquestes coses ;) Gràcies i una abraçada!

      Elimina
  2. Ep! Excursió de les bones! I per tal com l'expliques, amb aquest sentiment que s'entrellegeix a les teves lletres, ja es veu que et va enamorar!

    Per cert, desconeixia els arruís! Juraria que pel Principat no han arribat... crec, o jo almenys no n'he vist mai cap.

    I un detall que m'ha encantat. Aquesta frase és per emmarcar

    "poques coses desperten més les ganes de recórrer una muntanya que haver-la pogut veure, en perspectiva, des d'una muntanya veïna. Mengem pels ulls, però sovint també és per ells que caminem."

    I és que, desenganyem-nos, això és droga dura. No hi ha cosa pitjor per un excursionista que sortir, precisament, d'excursió. Fas cim i veus altres cims i ja penses que els has de fer. I veus valls per les quals imagines nous camins per a pujar als mateixos cims. I fas camí, i et trobes amb encreuaments de camins, i ja vols caminar aquells que avui no faràs... buf, realment, això de l'excursionisme em sotmet a un estrès excessiu! Quina feinada que tinc pendent! ;p

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, porquet: m'ho vaig passar d'allò més bé :) I trobar animals --encara que siguen els exòtics arruís-- sempre li afegeix un encant especial a aquestes caminades.

      Que jo sàpiga, no hi ha constància que hi haja arruís al Principat. Els grups d'aquestes serres es van escapar d'un vedat de caça proper el 1990, i ja s'han escampat per diverses comarques. Pels danys que fan als cultius, i pel seu caràcter invasor, caldria plantejar-se eliminar-los, però hi ha també interessos molt forts per part dels vedats, que trauen uns dinerets amb la seua caça i no volen ni sentir parlar d'eradicar-los. Ara com ara, estem plantejant la proposta de substituir els arruís (i els muflons, que també són introduïts) per espècies autòctones com els cabirols i les cabres, però la cosa va per llarg.

      És exactament com tu dius: cada cim en crida de nous, cada camí n'obri uns altres, i mai acabem de conéixer del tot ni la muntanya més familiar... Mira, ja estic estressant-me només de pensar-ho ;) Salut i una abraçada!

      Elimina
    2. Ep! De muflons sí que n'he vist alguna vegada. Ara mateix en recordo ben a prop del cim del Puigmal, vora Núria.

      Elimina
    3. Pel que he vist, sembla que s'han escampat molt per aquella zona a partir dels que van reintroduir fa anys a la vessant nord del Pirineu. Sempre m'ha cridat l'atenció la seua capacitat d'expansió, tenint en compte que s'havien extingit a Europa i només havien pogut sobreviure a Còrsega i Sardenya. I una cosa semblant passa amb l'arruí, que ací s'escampa a gran velocitat i al seu lloc d'origen està amenaçat de desaparició. La ma humana, sense dubte...

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...