"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 3 de novembre de 2014

D'ací (o no)




A la Mediterrània Occidental hom pot trobar, en l'actualitat, dues espècies diferents de tortugues de terra, totes dues d'aspecte molt similar i incloses dins el gènere Testudo. La primera, coneguda com a tortuga mora (T. graeca), viu sobretot en les serralades semiàrides del sud de Múrcia i el nord d'Almeria, tot i que també es coneixen petites poblacions en Doñana, Mallorca i Formentera. Quant a la segona, se la denomina habitualment tortuga mediterrània (T. hermanni) i, con l'anterior, es considera una espècie extremadament rara, ja que tot i que apareix també a Mallorca i Menorca –on pot arribar a ser localment abundant--, l'única població ibèrica considerada com a autòctona es la que viu al massís de l'Albera, en l'Alt Empordà. Altres poblacions existents en el sud de Catalunya són fruit de reintroduccions recents –al Garraf o al Delta de l'Ebre, per exemple-- o bé tenen encara un estatus dubtós, com succeeix amb la del Montsià. En canvi, en el cas de la tortuga mora, l'opinió més estesa entre els especialistes advoca pel seu caràcter indiscutiblement al·lòcton, tant en la Península com a les Illes.

No hauria de sorprendre, tenint en compte les característiques d'aquests rèptils fascinants, que a hores d'ara siga difícil esbrinar quina va ser la seua àrea de distribució originària, o decidir si les diferents poblacions conegudes tenen caràcter natural o han estat fruit d'introduccions més o menys antigues, deliberades o accidentals: a més de simpàtiques a ulls humans, que les apreciem fins i tot com a animals de companyia, les tortugues són fàcils de transportar, s'adapten amb pocs problemes a la vida en captivitat i, eventualment, poden ser consumides com aliment. És fàcil suposar, per tot això, que aquests animals han d'haver acompanyat en els seus desplaçaments als pobles que han viscut a la Conca Mediterrània des de fa molts mil·lennis, per la qual cosa la seua presència en un lloc determinat pot ser fruit d'aquests desplaçaments, i no de la pròpia capacitat de dispersió d'aquestes espècies.

Amb aquests antecedents, l'arqueologia i la paleontologia representen una font d'informació imprescindible per a investigar el caràcter autòcton o no de les poblacions ibèriques de Testudo. Així, i pel que fa a la tortuga mora, la falta de testimonis fiables de l'espècie en el registre paleontològic i arqueològic, i l'estreta similitud genètica entre les actuals poblacions ibèriques --i balears-- i aquelles que procedeixen del nord d'Àfrica, justificarien la seua consideració com a exòtica, tot i que ara com ara no resulta possible saber quan va tindre lloc la introducció de l'espècie: la hipòtesi que vincula l'arribada de les tortugues mores amb l'expansió de l'Islam és temptadora, però no hi ha dades concloents al respecte i és molt probable que la seua introducció siga molt més recent. Altres referències esporàdiques de l'espècie en diversos indrets del vessant mediterrani ibèric correspondrien, en tots els casos, a exemplars assilvestrats.


A diferència del que succeeix amb T. graeca, les tortugues mediterrànies sí que apareixen documentades en nombrosos jaciments arqueològics. Segons aquestes evidències, en el passat l'espècie hauria ocupat una àrea molt major que l'actual, la qual s'estendria no solament per tota la franja mediterrània de la Península, sinó que fins i tot assoliria les costes del centre de Portugal. M'ha sorprés constatar, per exemple, que l'Abric del Pastor, a l'alcoià Barranc del Cint –del qual parlava fa poc a tall d'altres qüestions-- alberga restes abundants de closques de tortuga mediterrània, les quals sembla que eren capturades i consumides pels caçadors neanderthals que ocuparien les vall d'Alcoi fa cent-mil anys. A partir del Paleolític Mitjà, però, i per causes –segons l'opinió dels especialistes-- de caràcter eminentment climàtic, la seua àrea ibèrica va anar reduint-se fins quedar limitada, en el cas de la Península, a la població empordanesa abans esmentada. La presència de T. hermanni en les Illes hauria d'atribuir-se, en canvi, a una introducció humana, per a la qual es postula una antiguitat d'uns tres-mil anys.

Més enllà de les evidències arqueològiques, no hi ha constància fiable de la presència recent de Testudo hermanni en terres valencianes. Però malgrat això, la raresa general de l'espècie, considerada en perill d'extinció per la legislació estatal; la relativa proximitat de les poblacions del Montsià, les quals i com s'ha dit podrien ser també autòctones; i, sobretot, la presència d'hàbitats potencialment aptes per que hi visca, van fer que, fa ja uns quants anys, l'administració valenciana iniciara un projecte que perseguia la implantació (o reimplantació) de poblacions de tortugues mediterrànies al País Valencià. Tot i que recentment aquestes iniciatives s'han estés també a la Devesa del Saler, en el Parc Natural de l'Albufera, les primeres experiències d'alliberament d'exemplars (la major part d'ells procedents de Mallorca i Menorca) van tindre lloc a la Serra d'Irta, on d'ençà que va iniciar-se el projecte s'han amollat més de mil tortugues. Fa poc –i per això m'he decidit hui a parlar-ne-- vam estar, a Irta, ajudant als companys que s'encarreguen del seguiment del projecte: les dades que es recullen semblen indicar que la població va per bon camí, i que si tot segueix com fins ara i les principals amenaces sobre l'espècie –la degradació de l'hàbitat i, sobretot, la recolecció d'exemplars-- no ho impedeixen, és molt probable que, en pocs anys, puga donar-se la població per consolidada sense necessitat de nous reforçaments poblacionals. La qual cosa no deixa de ser, des del meu punt de vista, una bona notícia. Altra cosa serà que seguim discutint, amb els manuals de la UICN a la mà, sobre si aquesta població haurà estat resultat d'una reintroducció, o bé d'una introducció benigna; però em fa l'efecte que això, a les tortugues, tampoc no els ha de preocupar massa.





Una volta més, i si teniu interès en ampliar la informació sobre aquesta interessant espècie, cal recomanar la magnífica Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles, on hi trobareu una revisió exhaustiva sobre totes les dades disponibles al respecte, com també dels trets anatòmics que permeten diferenciar-la fàcilment de la tortuga mora. I, ja que ve al cas, tampoc està de més recomanar una visita a l'excepcional Serra d'Irta, un espai natural que mereix molta més atenció de la que habitualment se li presta, i en el què la possibilitat de trobar-se amb una tortuga –i deixar-la tranquil·la, evidentment-- només és un atractiu més dels molts que ofereix.






6 comentaris:

  1. molt interessant , un cop vaig tenir una tortuga , ja sé que era poc més que un crim tenir una tortuga amb un trist pati i prou ....se'm va morir i crec que va ser de manca de llibertat, hem de salvar les tortugues ....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara molta gent en té, Elfree, i de fet algunes de les que s'han alliberat tenen aquesta procedència, encara que no totes les que viuen en captivitat són d'aquesta espècie autòctona. Estic segur, en tot cas, que la teua estava molt ben cuidada; però la sensació de veure-les en llibertat sempre és molt especial... Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  2. Benvolgut Pep,

    hauries de llegir aquest treball de 2012 de na Eva Gracià en Journal of Biogeography:

    http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1111/jbi.12012/abstract

    Fent servir la genètica troben que Testudo graeca va arribar al sudest d'Iberia al Pleistocé recent (Late Pleistocene). No està gens clar que aquesta espècie es puga considerar com introduïda. Un altra cosa és que la nostra espècie l'hagi escampat molt més en temps històrics ( o per ventura fins i tot en els prehistòrics). Sa genètica i sa genòmica estàn trencant molts mites que teniem ben instalats. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel comentari i per la referència, Alejandro! Havia llegit algun comentari sobre aquest treball en altres articles, però no havia pogut veure l'original. És cert, com tu dius, que els estudis genètics aportaran dades fonamentals --i sovint sorprenents-- per entendre un poc millor la distribució actual de certes espècies, en especial quan aquestes dades puguen complementar-se de forma coherent amb informació paleontològica i arqueològica. En tot cas, i sense ser ni de bon tros un especialista en el tema, em fa l'efecte que encara hem de veure moltes discussions --en aquest cas, com en molts altres-- abans que puguem arribar a conclusions definitives ("The role that humans may have played as dispersers across the Mediterranean remains unclear"...). Benvinguts siguen, en tot cas, els trencadors de mites, amb açò com en tot ;) Salut i una abraçada!

      Elimina
  3. tothom sap que les tortugues son ninjes (en secret)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les mediterrànies, sense dubte, pons. Quant a les mores, ja no està tan clar; potser només és que guarden millor el secret, però hi ha estudis genètics en curs que aportaran dades rellevants ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...