L'efecte cirera

El que va encetar la sèrie va ser, aquesta volta, "Canto jo i la muntanya balla", del qual ja vaig deixar dit que em va semblar un llibre deliciós, i que em va dur, a tall de les nombroses referències rondallístiques i seguint indicació expressa de l'autora, a interessar-me pels llibres de Pep Coll, reconegut especialista en la cultura popular del Pirineu. "Mentre el món serà món. Llegendes de les valls d'Àneu" és un llibre senzill la lectura del qual em va resultar, enamorat com estic d'aquelles terres, plaent i evocadora, però que em va fer quedar amb ganes de més. "Muntanyes maleïdes" havia de ser inevitablement el següent pas, però no em va ser fàcil fer-me amb ell, i al remat vaig haver de recórrer a comprar-lo de vell (per cert, amb dedicatòria de l'autor a una companya de feina de l'any 1993). El cas és que, mentre m'arribava, i havent-me ja ficat en l'embolic aquell de la llegenda de Mariola, em va semblar interessant saber-ne un poquet més de totes aquestes coses, i m'hi vaig embarcar en la lectura de "Cuentos y leyendas tradicionales (Teoría, textos y didáctica)" d'Eloy Martos, un manual que, si més no a ulls de profà, m'ha resultat aclaridor quant a conceptes i tipologies en literatura popular. I encara, entre unes coses i altres i gràcies al treball d'en Joan Borja, vaig saber de l'existència de la folklorista Sara Llorens --una figura poc coneguda però certament fascinant-- i del seu recull perdut de llegendes populars, arreplegades a Bolulla entre 1928 i 1929: "Les llegendes secretes de Sara Llorens. Llegendes alacantines" recupera totes dues, la figura i el recull, i a més d'incorporar molta informació rigorosament tractada, m'ha resultat molt agradable de llegir... Els llibres, ja ho sabeu, venen a ser com les cireres en cistell: vas amb la idea d'agafar-ne només una, però sempre te n'emportes unes quantes d'enganxades. I si ha de ser així, doncs millor no resistir-se. Ni en un cas, ni en l'altre. 

Era difícil no pensar hui en les cireres caminant per la rodalia de la preciosa vila de Planes, que té fama merescuda de fer-ne moltes i molt bones. La florida, pel moment, va fent el seu camí, i ja veurem com queda enguany la collita. El recorregut, per cert, per esplèndids paisatges però ben diferent de la tranquil·la i silenciosa passejada de l'altre dia. Pels altres caminants, un poc (m'he trobat, al passar per l'Encantada, alguns exemplars característics de la coneguda varietat "loquaç i dur d'oïda"), però sobretot pels motoristes: o n'hi ha molts, o tots han triat hui per esplaiar-se la mateixa carretera. O les dues coses juntes, que també podria ser.