Un moment!
No ens precipitem.
Primer pensem.
Jo pense,
tu penses,
ell pensa,
nosaltres pensem,
vosaltres penseu,
ells pensen.
Tots hem pensat, ja?
Llavors cal que fem,
no estiguem parats...
Ovidi Montllor
Subscric --com quasi sempre-- les encertades reflexions de Cucarella sobre la desgana amb què, qui més qui menys, afrontem la majoria aquesta vaga general. I coincidisc també en que una part molt important d'aquesta sensació s'ha d'atribuir a la creixent desafecció que ens provoquen els dos sindicats majoritaris convocants, i a l'ambient general de desmoralització que s'escampa entre una "esquerra social" que cada vegada se sent més allunyada de la majoria dels grups que (de vegades amb més barra que Napoleon) es reclamen com els seus --els nostres-- representants "polítics". Quant a altres comentaris que he anat llegint ací i allà, compartisc els dubtes sobre l'oportunitat d'aquesta convocatòria tal i com ha estat feta, i per tant sobre la seua utilititat real per a aconseguir els fins per als quals ha estat suposadament plantejada. I assumisc també els intents --inevitables-- de manipulació posterior, que cauran de tot arreu i passe el que passe el dimecres. I, per tot això, he de dir que he vacil·lat molt sobre què fer, en consciència, el dia vint-i-nou.
Però com més s'apropa aquest dia, més convençut estic que mantindre's al marge no és una alternativa vàlida. Fer la vaga potser no servirà de molt, però no fer-la no servirà de res; almenys, que ens compten del costat dels qui, ací però també arreu d'Europa, diran dimecres que no estan d'acord. Així és que, fent meua també la posició de moltes entitats ciutadanes --entre elles, i especialment, del moviment ecologista--, amb totes les incerteses del món ("És pel dubte. I dubte molt, companys") però també amb totes les ganes de seguir lluitant el dia següent siga quin siga el resultat de la vaga general, he decidit, per si a algú li interessa, que jo també hi aniré. Au, ja està dit.
Completament d'acord. Si m'ho permets hem arribat a la mateixa conclusió. Fer-la no sé de què ens servirà, però el que n'estic segur és de que no fer-la sí que no serveix de res; bé, sí, per estalviar uns quants calés. Què hi farem? Salut.
ResponEliminaHola Pep,
ResponEliminaA la faena porte uns dies que no vull dir el que pense.Veig als compis de este i altre sindicat fent-se il·lusions sobre el que passara el dia de la vaga general.Pero a aquestes altures de la festa tinc la sensació de haber viscut aquest moment abans.I molt em fa la impressió de que tot acabara en un soparot a ca moncloa amb el zapatero i els liders sindicals negociant una nova derrota dolça.
"Va vinga que en lloc de tants dies siguen dos dies mes i tots contents i si us porteu be no toque el tema dels convenis"
Tenim una esquerra que quant pensa en la expressió vaga general deu pensar en la epoca de la republica, ai senyor, que no ens passe res!!
A banda de l'opinió personal que cadascú puga tindre sobre els sindicats o les organitzacions d'esquerres, la vaga no són unes eleccions i no es recolza ningú. Es tracta de parar-li els peus a les pretensions del govern que estan guiades pel pitjor tarannà neoliberal d'Europa (ni Berlusconi!). Si la vaga té el suficient ressó el govern potser ature una reforma laboral que afectarà tothom (això és el que realment és important) i, de segur, s'ho pensarà millor abans de mamprender més malifetes. No sóc (no puc permetre'm de ser-ho) tan escèptic com Pep, però la seua raó és incontestable: si demà treballem i ens quedem a casa no aprofitarà absolutament per a res. Així que, si volem fer evident que no ens agrada que ens violenten les parts posteriors del cos, ja sabeu...
ResponEliminaCadascú pot pensar el que vullga (i, no sempre, però sovint amb raó) sobre sindicats i partits. Però la vaga no són unes eleccions en les que es dóna suport a aquell o aquest. És una protesta contra una sèrie d'agressions (una d'elles plasmada en una contrarreforma del mercat laboral salvatge que ens torna al segle XIX) en acte o en potència. Com bé diu Pep, no sé quin profit s'aconseguirà seguint-la, però és seguríssim que no fent res no se'n aconseguirà cap ni un. Com a mínim, no anant demà a treballar i participant a les mobilitzacions farem saber que ens molesta profundament que ens violenten les parts posteriors del cos.
ResponEliminaDisculpeu els dos comentaris, però quan anava a pujar el primer missatge, m'ha passat alguna cosa i semblava que s'havia esborrat. L'he reproduit amb la meua proverbial mala memòria. Ho sent.
ResponEliminaJo ja fa temps que no segueixo convocatòries de tipus estatal...el cos me demana parar però he anat a la feina i els he dit als meus alumnes que no creguin ningú, ni a mi mateix i que no descartin res.
ResponEliminaJo ja fa temps que no seguisc cap tipus de convocatòria... només faig el que em demana el cos. Massa visceral? és que si seguisc
ResponEliminala racionalitat pràctica ja no em mobilitzaria. Jo sí que he parat. I els vaig explicar als meus alumnes perquè.
Hipàtia
Salut, companys/es, gràcies pels vostres comentaris i disculpeu la descortesia del retard... Ara, amb la cosa passada i amb tothom aparentment content (?), crec que és hora de fer un pensament sobre eficàcia, legitimitat i estratègia. Quan tanta gent --molta d'ella, de trellat-- no ha cregut oportú fer la vaga, i molts altres ho hem fet a contracor, alguna cosa falla, i molt. Hi haurà autocrítica? Jo, de moment, encara no l'he sentida... En tot cas, vull pensar que el camí és --encara-- llarg.
ResponElimina