"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 29 de setembre de 2010

Demà, més

Vos seré sincer: la veritat és que he començat el dia sentint-me un perfecte imbècil. La primera sensació, ací al poble, ha estat què s'havia parat ben poc, encara que en algunes de les fàbriques pròximes si que pareixia que es notava un poc més. Quan hem anat a avisar que les nanes no agafarien hui l'autobús escolar perquè estavem de vaga, hi ha qui ens ha recitat entre dents les conegudes lletanies de la dreta cavernària que fan d'aplicació al cas. Evidentment, la faena que no he fet hui hauré de fer-la demà perquè no he parat cap cadena de producció, només he acumulat uns quants papers més damunt la meua taula; i no deixe de pensar que el substanciòs retall que la Generalitat aplicarà al meu sou a costa del dia --i què deu ser una de les causes, imagine, que la major part dels meus companys i companyes hagen anat hui a treballar, pel què m'han contat des d'allí-- se l'endurà, tard o d'hora, algun amiguet de l'ànima o serà oportunament balafiat en algun dels seus indignes i decadents espectacles.

Però tot i això, i a pesar dels resultats diguem-ne discrets d'aquesta jornada --no m'importen les xifres, no me'n refie de cap, però em deixe dur per les meues impressions-- ja no tinc cap dubte: m'alegre d'haver decidit parar. Respecte profundament a qui, per la raó que siga, haja optat per la contrària (jo mateix, ja ho deia l'altre dia, m'ho he hagut de pensat molt), i més encara a qui ha hagut de treballar perquè no ha tingut cap altra opció. Però jo m'alegre d'haver fet vaga. No perquè la meua opinió dels sindicats i alguns sindicalistes haja millorat d'ahir a hui, ni tampoc perquè em pense que s'haja aconseguit canviar res substancial en aquesta infausta reforma laboral que no ha fet més que escomençar i que ja veurem com acaba. Simplement, m'alegre perquè, si no l'haguera feta, ara mateix em sentiria d'un costat del que no vull formar part. Insistisc: no tots els què estaven d'aquesta banda em mereixen el mateix respecte, ni he deixat d'estimar-me a tots els amics i amigues que hui han decidit estar a l'altra perquè han cregut que era el correcte. Però així a l'engròs, vist els que hi eren ací i allà, m'he trobat d'allò més bé posant terra pel mig. I ja sé que al govern espanyol, a la patronal, al capital internacional i a Rita Barberà tot açò li la sua. I que els sindicats majoritaris farien bé en moderar el triomfalisme, fer una severa autocrítica i preguntar-se perquè tanta gent pensa el que pensa d'ells. Però mira, jo hui dormiré a gust. I demà serà un altre dia; un bon dia per seguir lluitant d'una forma o una altra, sense pensar ja en costats ni percentatges, que la processó és llarga i el ciri curt.


Potser no ve molt al cas, però estic tot el dia pensant en aquesta escena de "La Vida de Brian". Hi ha algun psicoanalista en la sala? Per cert: treure el cap per les finestres digitals dels companys i companyes blogaires que han fet vaga hui, ha estat una forma de no sentir-se tan sol com l'ambient i les notícies donaven a entendre. Gràcies!




4 comentaris:

  1. Reprenent, si et sembla bé, la teua conclusió al anterior post, em pregunte: som davant d'un problema de representació social? Potser sí. Representen les meues inquietuds laborals els sindicats majoritaris i els altres? Potser no. I les meues aspiracions polítiques, és a dir, model social, apareix en els programes electorals? Bé, podríem dir que sí d'una forma aproximada, però els redactors i responsables hi fan tot el possible per desdir-se, violant fastigosament la confiança que els donares a les urnes. I què, deixem de votar i de manifestar-nos perquè aquesta colla ens fa vomitar? Doncs no, perquè el seu relleu no et deixarà fer ninguna d'aquestes dues coses, ni votar ni manifestar-te... ni moltes d'altres. Em molesta profundament que em manipulen, però ets molt pitjor que t'emmanillen. Salut i perdó per l'extensió.

    ResponElimina
  2. Jo també em vaig sentir una miqueta a soles, me n'alegre molt d'haver llegit esta entrada, així comprove de que realment no sóc l'únic que ha tingut eixe sentiment.

    Tal vegada el temps dels sindicats ja ha passat a la història i amb ell el temps dels drets dels treballadors i treballadores, ara tan sols queda el temps dels empresaris, de la corrupció i de la falta de respecte als drets fonamentals de les persones, tornem 200 anys arrere, tornem al principi de la revolució industrial i del capitalisme, quan encara no existien els sindicats ni el dret a vaga ni a manifestar-se ni res de res.

    És una llàstima, però és així.

    ResponElimina
  3. Vicicle, totalment d'acord amb això de no sentir-se quasi mai totalment representats pel que hi ha a l'abast, ja siga en l'àmbit sindical com, especialment, en el polític. Crec que és una sensació molt comuna entre certa gent en aquest país (jo m'hi compte, evidentment), que potser té a veure amb una visió molt més complexa i polièdrica de la societat i els seus problemes del que s'estila en general, i que a molts acaba obligant-nos a tindre que "prioritzar" unes coses sobre altres segons el moment i les circumstàncies... La qual cosa, en tot cas, no és gens agradable. Però crec que tens raó també en la teua conclusió: ara com ara, crec que cal optar per algú, per bé que siga amb cert desassossec, front a deixar-ho córrer... encara que sovint faça moltes ganes d'això. Gràcies, salut i endavant!

    ResponElimina
  4. Gràcies a tu, David. Vull pensar --i em sembla que tu també-- que no és tant un retrocés general i irreversible, com una necessitat de buscar altres formes de fer front a un sistema en el què qui més qui menys ens hem instal·lat sense massa incomoditats... El problema ve quan es vol mobilitzar a la mateixa gent que, d'alguna forma, no ha importat tindre "immobilitzada" abans. Crec que cal molta educació al respecte; la qual cosa, evidentment, no em mou massa a l'optimisme... Salut!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...