Un parèntesi oportú

Pot semblar poca cosa, i probablement ho és. Però convindreu que hi ha maneres pitjors de passar un cap de setmana. I a mi, francament, m'ha sentat d'alló més bé. La proposta, sobre el paper, modesta però atraient: un parell de dies movent-se per l'entorn de la Mola de Cortes per caminar un poc i fer una ullada a un parell de projectes de conservació que hi ha en marxa per allà. Però principalment, una forma de compartir temps amb uns bons amics i --essencialment-- poder-lo dedicar, amb calma i sense preses, a xerrar una estona de qualsevol de les moltes coses que ens interessen i uneixen, entre les què casualment hi ha xerrar de (quasi) qualsevol cosa. No ha estat senzill poder coincidir, que les agendes van plenes i les responsabilitats són moltes. Però al final, aquest cap de setmana, ha pogut ser i calia aprofitar-ho. El resultat, a l'altura de les expectatives: no m'estendré molt, però em deixareu que en diga quatre coses.

Perquè xerrar, com era d'esperar, s'ha xerrat, i molt. Des del mateix moment de pujar tots tres al vehicle, certament escaient (un Mercedes dels setanta, cortesia de Juan: aire de road movie, pura elegància per les rectes d'Alpera o les pistes de Bicorp). Però sobretot caminant per la serra i a la llarga vetlada de dissabte, al mateix cor d'una Mola esplèndida aquesta primavera, refulgent de la posta de sol i amb la cara acabada de rentar per una tempesta que ens va perdonar, per minuts, una caminada més llarga del previst. Els temes, variats: ens uneix, també, una remarcable capacitat (Javier és un mestre, nosaltres còmplices) de passar en segons de Heidegger a Hugo Mujica, de Wagner a Delibes, de les dones als déus i de Benidorm a Honduras. Però també, de tots ells, a qualsevol destrellat per riure ben a gust. Ha hagut, inevitablement, moments cuartelaris, tot plegat molt viril: parlar molt mal d'alguns, i molt bé d'unes altres. Vins, faenes, viatges, amors, experiències, projectes i alguna brofegada, sense mala intenció. I trofeus i calibres, que allò és terra de cabres i cal saber de tot. Però abundants també reflexions i comentaris que mereixen parar a pensar-ne: llibres que cal llegir, teories més o menys heterodoxes, noves visions sobre temes antics, idees que obrin portes i que en un moment o un altre cauran per ací.


Diumenge, amaneixia entre boires a la bellíssima valleta de La Cañada, camí de Jarafuel, el Cinto Cabra al fons, mentre comprovàvem amb Julio que les trampes instal·lades per seguir la població de carnívors a la Reserva no havien tingut la seua nit. Raboses, fagines o gats salvatges són captures habituals, però no en aquesta ocasió. Des d'allí, terra messeguera d'un verd primaveral i un poc impropi, encara un breu passeig per les valls d'Aiora i el seu entorn per fer una ullada també als xoriguers petits acabats de retornar a aquestes planes de les que havien desaparegut fa temps. I per recuperar algun record familiar d'arrels profundes, amb un peu a Albacete i un altre a aquesta part del País de la què encara em queda molt, massa, per conéixer. M'ho deixe pendent, però no per a molt tard, ara que aquest abril de feines i astènies ha quedat enrere. I em deixe pendent unes quantes coses sobre les que queda, encara, molt per parlar i un poc per escriure.

Qui era, realment, més heròic? Aquiles o Ulísses?


También en plena noche
la nieve
se derrite blanca

y la lluvia
cae
sin perder su transparencia.

Es ella, la noche,
la que nos libra de los reflejos,

la que nos expande
las pupilas.

Lo que busca con su bastón
el ciego es la luz, no el camino.

"En plena noche", Hugo Mujica

Prioritats

Sovint, en juliol, la felicitat fa gust de sal. Posem per cas que fóra una pensió menuda en un poble menut, a tocar de les ones i del vent del Cantàbric. Un passeig pel port, balandreig de les barques. Sopar pausadament un llenguado i txacoli, el so de la trikitxa en un ball a la plaça. I un llit escaient, amb la mar a la vista, pell humida i ulls dolcíssims. Una llarga travessia, calmes i galernes, i al remat avarar --feliçment-- a l'escull dels seus pits.

En canvi, en febrer, la felicitat pot ser un cremat de rom Pujol, paladejat sense presa en un refugi de muntanya tranquil i calent. A les cames i al cap, aquell cansament dolç que només dona la muntanya quan la muntanya vol; grampons, botes i polaines escampats per que s'assequen, i una estufa de llenya amb amics a la vora. La tempesta ha passat no fa molt, la lluna fa més blanca la Coma d'Amitges, l'estany al bell mig. I el món resta allà baix, com si mai més hi haguérem de tornar.

En abril ser feliç és poder dormir huit hores. Em sembla recordar.

Passant de tòpics

Potser més enllà de les meues muntanyes no s'entenga massa bé. Potser pensareu que, venint d'un alcoià, queda tot bastant previsible i gens original. Però abril és abril, digueu el que digueu. Cert és que fa ja uns quants anys que vaig deixar penjat el vestit de navarro; fins i tot, n'he estat uns quants més sense tornar a festes perquè les coses venen com venen. Però mai, mai, en dies com aquests, he deixat de mirar la previsió del temps per al dia vint-i-dos, ni de sentir-la almenys una vegada, invariablement eriçat fins el moll de l'os. Així és que amb això, i amb que porte uns dies rarets i no trobe moment propici per escriure res amb un poc més de trellat, deixeu-me que ho deixe ací, per Alcoi i per Sant Jordi. Bé l'Ateneu de Cocentaina. I què gran, Don Amando...




(I ací, en versió de l'Apolo, amb explicació prèvia del bon amic Àngel)

Somniant Socotra

Aquests dies he rebut un exemplar particularment interessant de Cribrarula. Fa unes setmanes parlava d’elles, en l’entrada sobre col·leccionisme i malacologia. L’he comprada barata (11 dòlars) a un venedor italià; probablement és d’una espècie (o, almenys, d’una subespècie) que encara no ha estat descrita, relacionada amb la Cribrarula esontropia de les illes Mascarenyes, que és aquesta del costat. L’exemplar prové, segons les dades que m’han facilitat, de l’illa de Socotra, al golf d’Aden. Ho dic, tot açò, perquè a banda de l’interés col·lecionista (i vagament científic) d’aquesta estranya activitat a la que lliure part del meu temps d’oci, hi ha dos aspectes que trobe remarcables i que no volia deixar de comentar. El primer: sempre he considerat aquesta aficció com una conseqüència, un tant peculiar si es vol, de l’atracció que sent pel mar, de la qual (de la forma en què es manifesta, de com ha anat canviant i creixent al llarg del temps, de la no sempre sencilla convivència amb la força amb que m’atrauen també les muntanyes) potser diré alguna cosa més avant. Val a dir que, d’alguna forma, els meus caragolets em resulten inseparables de la mar en què vivien, i també d’alguna forma –un punt ingenua, si es vol—m’acosten als esculls coral·lins de Tuamotu, a les costes del Carib o a les illes remotes de l’Índic, a les que algun dia voldré, també, anar.


I ahí anava: a Socotra. Gràcies a Internet, cada nova incorporació a la col·lecció duu aparellat el ritual de saber un poc més sobre la procedència de l’exemplar en qüestió. No solament –si és possible—de l’hàbitat en què va estar recollit, sinó també de les característiques, condicions i cultura de la zona o regió d’on ve. I així, a força d’ubicar exemplars al Google Earth, un acaba adquirint certa familitaritat amb la geografia i la toponímia costanera de terres remotes: platges inacabables i solitàries de l’oest d’Austràlia, atols perduts a la immensitat del Pacífic, províncies filipines de noms sonors o badies amagades a les costes de l’Àfrica oriental. I aquella curiosa Cribrarula m’ha dut a Socotra, de la que apenes havia sentit parlar fins ara: una petita illa al nordest d’Àfrica, administrativament depenent del Iemen, de 3.625 km2 i 1.504 m d’altitud màxima.

No patiu, no vaig a transcriure la Viquipèdia. Però seguint el fil he sabut que Socotra, a banda d’albergar una llengua i una cultura úniques, de l’interés evident dels seus ecosistemes marins i de moltes originalitats faunístiques, té una de les flores més interessants del planeta, amb quasi tres-centes plantes úniques de les nou-centes que se’n coneixen. Segons sembla, el seu relatiu aïllament del continent (del qual formava part originàriament) i la seua posició geogràfica, explicarien aquest fet, que fins i tot li ha valgut ser comparada amb les Galápagos. WWF la considera com una ecorregió independent, que anomena “Matollars xèrics de l’Illa de Socotra”. En aquests matollars hi apareixen espècies tan singulars com l’arbre de la sang de drac (Dracaena cinnabari), l’arbre dels cogombres (Dendrosicyos socotranum), una subespècie local de la rosa del desert (Adenium obesum ssp sokotranum) o moltes altres com Euphorbia arbuscula, Cephalocroton socotranus o Lachnocapsa spathulata. En conjunt, es tracta d’unes formacions de gran interés biològic, però també realment boniques, de les quals podeu trobar més informació a les web de l’esmentat WWF o del SCDP (Socotra Archipelago Conservation and Development Program), entre moltes altres. I per a fer-se una idea dels paisatges, només cal que feu una ullada a aquestes imatges de karmapanda, o a aquestes altres de lareserva, d’on n’he agafat aquestes.




Tot plegat, i gràcies a una petita Cribrarula de nom incert, he descobert que Socotra sintetitza com poques zones del planeta alguns dels trets que més m’atrauen: la cultura islàmica, la mar i les illes, les espècies úniques, les muntanyes –mitjanes, però muntanyes--, els paisatges naturals i els deserts... De les dones de l’illa no he trobat dades, pel moment. En la ment, per tant, la possibilitat (remota, però no impossible) d’anar-hi algun dia. En tot cas, i encara que siga un consol magre, ja sabem que, més que la meta, el que importa és el camí –encara que siga, com aquest, imaginari i virtual. Si un caragolet ens acosta a aquest objectiu, seria absurd no aprofitar-ho. Al remat, rarament aconseguim allò que no hem imaginat abans.

Poemes contra els infames

Ho va encetar la Comtessa d'Angeville, va seguir Josep Porcar i s'hi va afegint més gent. Jo mateix en pensava, amb els "Lladres" d'Al Tall de divendres passat. Però em sembla que la iniciativa paga la pena i convé anar fent més gran el rotgle. No em calfaré molt el cap, en tot cas: amb tota la modèstia, deixeu-me proposar un poema fet cançó. L'Ovidi mai no sobra...


Diccionari de butxaca

Ases!
Porcs! Vaques!
Gossos! Serps!
Sangoneres!
I llops!
Són animals de la terra.
Són animals del Senyor.
Duros!
Bancs! Finances!
Or! Negocis!
Bosses!
I milions!
Són paraules de la terra.
Són paraules de senyor.
Mort!
Bondat! Fe!
Caritat! Submissió!
Pecat!
Infern!
Són paraules que en la terra
ens va deixar el Senyor
Ases!
Porcs!
Vaques!
Gossos!
Serps!
Sangoneres!
I llops!

Ovidi Montllor