Historieta amb tortuga

L’altre dia, dues veïnetes del poble (Lucia i Iratxe), que saben de les meues feines i aficions, em van dur a casa una tortuga que havien trobat al riu, prop de l’Alqueria, per tal que decidira què s'havia de fer amb ella. Abans d’obrir la caixa en què la duien, jo, que de tortugues no en sé gran cosa, vaig pensar que probablement seria una d’aquelles de Florida que compra la gent quan són petites (i acolorides). Després, quan creixen o s’avorreixen d’elles, les amollen a rius, pantans i estanys. I, amb això, creen un greu problema. La tortuga de Florida (Trachemys scripta ssp elegans) és una espècie exòtica i invasora, que en uns anys s’ha estés per molts dels nostres rius i marjals, amb la qual cosa és molt probable (encara no s’ha confirmat) que competisca amb les dues espècies autòctones de tortugues d’aigua: la ibèrica o de rierol (Mauremys leprosa) i l’europea o d'estany (Emys orbicularis), totes dues amenaçades. Les tortugues americanes són animals agressius i molt voraços, i poden transmetre malalties com la salmonel·losi. Tot i que la seua importació està prohibida a la Unió Europea, segueixen criant-se ací, i n’hi ha constància que es reprodueixen en llibertat en alguns aiguamolls valencians.

El cas és que, ja amb l'animal a la mà (un samarro amb una closca de més de vint centímetres), res d'americana: la pinta era de ser una tortuga d’aigua ibèrica de grandària respectable... que és el que va resultar ser. Un mascle de Mauremys leprosa d’uns quinze anys, ben bonic i granadet, confirmat per especialista i revisat per veterinari –està en perfecte estat de salut. És la més freqüent de les dues tortugues d'aigua valencianes, però les seues poblacions semblen trobar-se en retrocés, entre altres causes per la recollida d'exemplars per a tindre-les com a animal de companyia. Ahir per la vesprada, les xiquetes el van retornar sa i estalvi al mateix lloc d'on el van arreplegar; afegirem la referència de la cita en el Banc de Dades de Biodiversitat, amb el seu nom. I anant i tornant, vam xarrar sobre les diferències entre les tortugues americanes i les nostres, de com aquestes es troben amenaçades i poden aplegar a desaparéixer si no fem més per mantindre nets rius i embassaments; i de que, tret que estiguen ferits, sempre és millor deixar els animals que ens trobem al lloc on estaven, que ells ja saben què han de fer. I jo, ja veus, content de poder fer aquestes coses de tant en tant. I d’haver aprés un poquet més sobre tortugues, que un no sap mai quan li pot fer falta.

Memòria

Recordar és enyorar. Per amable que siga el present, sempre hi ha algú, o alguna cosa, que trobem a faltar en evocar-la. Un paisatge, uns llavis, un amic, un aroma, un desig. Enyorem el que hem perdut per sempre, i el que encara confiem en retrobar en algun tombant del camí. Enyorem el que hem sigut, el que hem tingut i el que hem volgut. I, de vegades, enyorem --i com-- el que hauriem volgut ser, tindre o estimar. Enyorarem, algun dia, el que som ara; però ara encara no ho sabem. No enyorar és oblidar. Viure és recordar-ho, sense deixar de viure. Serenament.

A l'est de la línia hi ha granotes amb trompa

Probablement ho haureu vist a la premsa aquests dies passats, perquè ha estat notícia destacada a molts diaris. Un grup de científics ha fet pública la troballa de diverses espècies noves de vertebrats a les muntanyes Foja, a la banda indonèsia de l'illa de Nova Guinea. I, a més, espècies remarcables per una o altra raó: un cangur arborícola (o ualabi) que sembla ser el més petit del seu grup, alguns ocells i una curiosa granota del gènere Litoria --un grup de granotes arborícoles molt diversificat, propi d'Austràlia i de les illes situades a l'est de la Línia de Wallace-- que s'ha convertit en imatge mediàtica de la notícia. Ha estat batejada com a "granota pinotxo" per disposar, al musell, d'un apèndix retràctil que recorda un nas o una trompa. No és tracta, però, d'una notícia excepcional: cada any es descobreixen, com a mitjana, dues noves espècies d'aus, i unes quantes més d'amfibis; també, i de tant en tant, apareix una nova espècies de mamífer a les selves de Vietnam, a Sudamèrica o a l'Himalaia. Això, per no parlar dels centenars de milers (potser milions) d'espècies d'insectes i altres invertebrats que s'estima que queden encara per descriure. Les mateixes muntanyes Foja, que venen sent estudiades més o menys sistemàticament des de l'any 2005, han permés ja catalogar, abans que es feren públics els resultats d'aquesta última expedició, almenys altres dos marsupials desconeguts, un parell d'aus extremadament rares i que es donaven per extingides, i una vintena més de granotes noves per a la ciència.


M'agrada que la premsa generalista faça un lloc per a aquestes notícies. És bo que es parle de biodiversitat, encara que només siga quan s'acosta el 22 de maig, que és el dia mundial dedicat al particular. Només em preocupa, un poc, que s'associe aquesta diversitat a la imatge d'espècies menys o menys conspícues o espectaculars, o a paradisos remots i perduts que romanen intactes a l'espera que els intrèpids científics s'hi aventuren a desvetlar les meravelles que serven. Per això, de notícies com aquestes --bones, sense dubte-- convindria extraure dos corol·laris importants. El primer, com ja dic, que la biodiversitat no és cosa només de selves exòtiques i inexplorades: la conca Mediterrània és considerada com un dels "punts calents" (hotspots) respecte a la diversitat de la vida en la terra. Al País Valencià, sense anar més lluny, viuen desenes de plantes úniques a la Terra, algunes conegudes únicament d'una o unes poques localitats. A mesura que augmenta l'esforç científic i es prospecten millor determinades àrees, noves espècies o varietats van sent descrites fins i tot en llocs que han estat investigats exhaustivament des de fa més d'un segle. La biodiversitat és un atribut global, i cada ecosistema, cada territori, aporta al conjunt la seua porció. Garantir la seua supervivència --o almenys, reduir la seua desaparició-- és tan important ací com a Nova Guinea.

La granota ’Pinotxo’, amb una protuberància similar a un nas humà. REUTERS/National Geographic/Tim Laman/

El segon aspecte, precisament, es relaciona amb aquesta supervivència. Des de fa anys, nombroses veus alerten del perill que moltes espècies estiguen desapareixent abans de que hagen estat descrites per la ciència. Cada agressió sobre ecosistemes sensibles pot estar tenint com a resultat que centenars d'espècies de plantes, invertebrats, fins i tot amfibis, aus o mamífers, s'extingisquen sense que mai apleguem a tindre notícia de la seua existència. Sol dir-se, en relació amb açò, que potser entre aquestes espècies estiga la que ens hauria pogut donar un remei contra el càncer o resoldre la fam a la terra; Wilson, de qui ja he parlat en altres llocs, exposa el cas d'un turó a l'Equador --el Cerro Centinela, d'uns pocs centenars d'hectàrees-- la roturació del qual per a plantar café, a prinicipis dels anys huitanta, va extingir desenes de plantes endèmiques just acabades de descriure uns anys abans. La visió utilitarista és certa i probablement eficaç per a conscienciar de la gravetat del problema; però sense arribar a aquests extrems, hi ha una responsabilitat ètica evident que ens hauria de dur a ser extremadament prudents. Pel que sabem a hores d'ara, totes les espècies --fins i tot les més menudes, lletges o inútils per a la Humanitat-- són o poden ser rellevants per als ecosistemes, i per tant per a la nostra supervivència a mitjà termini. Així que millor no arriscar-se massa.

Dues espècies de mamífers descobertes els últims anys a les estribacions de l'Himalaia: un petit cèrvol (Muntiacus putaoensis), descrit el 1997, i el simi Macaca munzala, l'existència del qual va ser publicada el 2005.

I encara hi ha, en el cas de les muntanyes Foja i la granota de nas fàl·lic, un altre component que convindria remarcar: si heu punxat l'enllaç de dalt, haureu vist que els científics que lideren la investigació provenen d'una fundació privada, Conservation International (CI), que es dedica a aquestes tasques amb el suport de persones, governs i corporacions de tot el món (entre ells, l'actor Harrison Ford). En aquest cas, han comptat també amb la participació de l'Institut Indonesi de Ciències (LIPI), la National Geographic Society i la Smithsonsian Institution, en una interessant aliança entre institucions públiques i privades. CI no és un cas únic: convé no rebutjar, com he dit també en altre lloc, el paper que associacions, fundacions i entitats com aquesta (i com d'altres com The Nature Conservancy, la Durrell Wildlife Fundation Trust o la mateixa WWF, per esmentar-ne només algunes) tenen, i tindran, en aquesta immensa tasca de descobrir, catalogar i preservar la biodiversitat.

No hi ha dubte que queda encara molta feina per fer per tal de tindre una mínima idea de la diversitat biològica que alberga realment el nostre planeta; hi ha grups sencers de sers vius dels quals apenes s'ha començat a esbrinar la seua varietat, i moltes zones de la terra, com les abans esmentades o moltes altres --penseu, per exemple, en els fons marins-- requereixen encara un esforç immens d'investigació i guarden moltes, moltíssimes sorpreses. Hi ha feina per a anys i per a molts. I de paradisos, encara en queden per explorar i seran notícia els descobriments que s'hi facen. Però, de vegades i a aquests efectes, convé recordar que el paradís pot estar a la vora de casa. I també l'infern.

La mar, de quí?

La setmana passada, abans de les meues digressions gürtelianes --sabreu perdonar-me, però és que la cosa té collons es mire com es mire-- hi havia almenys dues cosetes sobre les què m'havia plantejat escriure. La primera, un llarguíssim dinar (per fi!) amb els amics-de-tota-la-vida, que ja sabeu que són aquells als què acabes veient menys que al teu dentista; la segona, a tall de un (altre) viatge de faena a Madrid, sobre el mar, la seua conservació i les responsabilitats públiques sobre el tema. Com que l'amistat és cosa sagrada i de temps no en tinc molt ara, deixe aquella per a altra ocasió, que bé s'ho mereix. I quant a la segona, doncs la veritat és que dit com ho he dit ja es veu que pot ser un assumpte més aïna avorrit. Així és que no sé si me'n reixiré, però em sembla que paga la pena intentar-ho, i ja veurem que passa.


A pams: prescindiré de detalls sobre les meues ocupacions professionals, una part de les quals té a veure com dic amb les espècies i els hàbitats que viuen, mal que bé, en les aigües que confronten amb les costes valencianes. Tema que, ja de per si, resulta complicat, perquè la veritat és que a una manca molt notable d'informació sobre què passa a l'aigua i als animals i les plantes que hi viuen, s'ajunta també un cert (i també general) desinterés sobre el particular, tret de sectors socials concrets, de que passe alguna cosa lletja i especialment visible --un abocament de gasoli, posem per cas-- o d'alguns aspectes puntuals i específics, com els que tenen a veure amb el bany a les platges o els alguers de posidònia. Majoritàriament, però, el nostre mar segueix sent un immens albelló, destí final de tota mena de residus i humiliacions, mentre les meravelles que, miraculosament, han aconseguit sobreviure a una desfeta que no es detura, continuen sent unes grans desconegudes --és el que té viure baix l'aigua, supose--entre la desidia o la complicitat de la major part de la població, que només espera platges netes i arena blanca.

I a això cal afegir, encara, una situació legal diguem-ne complicada, que és el que volia provar de dir hui. La cosa, a grans trets, pot resumir-se --molt i malament-- en dos aspectes clau, que podriem anomenar "sectorial" i "competencial", tot i que ambdós es troben íntimament relacionats. El "sectorial" vol dir que la conservació del medi ambient marí es troba al mateix nivell que altres àmbits d'actuació de l'administració, com ara els ports, la navegació, la regeneració (?) de platges o (molt especialment) la pesca marítima, que solen recaure sobre departaments diferents i sovint molt distants, amb directrius i pólítiques també diverses. Des de d'aquest punt de vista, doncs, la conservació ve a ser simplement una cosa més de les que afecten al mar, i s'ha de fer el seu lloc en un context polític i tècnic no sempre favorable a aquestes qüestions. El camí per fer, en aquest camp, és molt llarg encara, i ja dic --i no és per fugir d'estudi-- que, malauradament, el nivell de conscienciació i les exigències socials sobre el particular no ajuden molt.

La segona, la "competencial", és encara més complexa, fins i tot un punt surrealista. La cosa comença, precissament, pels "títols competencials" reservats per la Constitució (Espanyola) a l'Administració central i a les comunitats Autònomes. En alguns temes, com ara la pesca, la cosa sembla estar bastant clara: a partir del que s'anomena línies de base recta (línies imaginàries que uneixen punts prominents del litoral, des de les quals es delimita el mar territorial dels estats) es defineixen dos sectors marins que queden subjectes a diferent competència en matèria pesquera. De la línia de base cap a terra, hi ha les denominades aigües interiors, que corresponen a la comunitat autònoma; la resta, des de la línia cap a mar obert, són aigües exteriors, i és l'Estat l'encarregat de la seua gestió. Així ho estableix l'article 148.11 de la Constitució (Espanyola), que diu que les comunitats Autònomes podran assumir competències en "La pesca en aguas interiores, el marisqueo y la acuicultura, la caza y la pesca fluvial". El problema és que l'apartat 9 del mateix article també atribueix a les comunitats Autònomes "La gestión en materia de protección del medio ambiente", però en aquest cas sense deixar clar, quan aquest "medio ambiente" és marí, on està el límit...

Zones marítimes, de la Viquipèdia

A partir d'ací, i durant vint-i-cinc anys, cadascú ha anar apanyant-se-les com ha pogut, volgut o sabut, llançant-se recursos a dret i tort, fins que l'any 2002 el Tribunal Constitucional, a tall d'un conflicte entre l'Estat i la Junta de Andalucía sobre el Parc Natural de Cabo de Gata-Níjar, va constatar, després de complexes deliberacions, que: a) la pesca, el medi ambient i els espais naturals protegits són coses molt distintes i que convé no mesclar, i b) el problema és que el l'aigua es mou ("el mar territorial, como soporte topográfico del medio ambiente se integra en primer término por un elemento móvil --las aguas-- que, por obvias razones físicas no pueden adscribirse de modo permanente a un lugar determinado"). Al remat, la Sentència en qüestió ve a dir que, en general i pel que fa a espais naturals protegits (ja he dit que en pesca és diferent), el mar és una competència estatal perquè el territori de les comunitats Autònomes s'acaba en terra; però excepcionalment, i com que l'aigua és "mòbil", aquestes podran assumir la competència si es justifica que entre el mar i la terra hi ha continuïtat ecològica: "las circunstancias y características específicas del espacio a proteger pueden demandar, en ocasiones excepcionales, que el mismo se extienda en alguna medida sobre el mar territorial, singularmente cuando así venga exigido por la continuidad y unidad de dicho espacio físico". Principi, aquest de la "continuïtat ecològica", que ha estat incorporat a les lleis però que en la seua aplicació pràctica no deixa de ser, ja es veu clarament, tan subtil i mòbil com les pròpies aigües.

En conclusió, per no fer-ho més llarg: encara hui, i per sorprenent que puga semblar, hi ha molts dubtes sobre si la responsabilitat sobre la conservació mediambiental del mar que toca les costes del nostre país és del govern autònom, o del de l’Estat. Cosa que no passaria de ser una anècdota per a diletants o material d'estudi per a juristes saberuts, si no fóra perquè, com és obvi, les conseqüències pràctiques d’aquesta qüestió no són en absolut rebutjables i van més d’enllà d’aspectes –diguem-ne—de sobirania que, siga dit de passada, no semblen tampoc preocupar molt a qui sí que s’interessa per altres aspectes de l’autogovern i el territori. Les perspectives, ara com ara, no semblen gens clares (s'està tramitant al Congrés una Ley de Protección del Medio Marino que, si fa no fa, ho deixa tot com està), tot i que he de dir que almenys els tècnics d'allà i d'ací, i d'altres comunitats costaneres, ja anem fent per posar-nos d'acord en allò essencial, encara que calga anar a Madrid a parlar de la nostra mar. Perquè al remat, pescadors, dofins, escaterets, bussejadors o gavines corses comencen a estar un poc farts de romanços. I, entre sentència i sentència, el mar se'ns va morint cada dia un poc més.

Ah, aquells temps feliços en que els peixos duien les quatre barres a la cua...






I un peix, de post scriptum: se'n diu corvina (Argyrosomus regius), fa unes setmanes un amic aficionat a la pesca em deia que era un peix exquisit, que ja no es pescava quasi mai a les nostres costes --abans sembla que era abundant i de bones talles-- i que calia fer alguna cosa per protegir-lo perquè només en trobava d'acuicultura. Casualment, al dinar d'amics que deia abans --que es va prolongar fins el sopar--vaig provar-la. Un dels millors peixos que he menjat. I un altre tresor marí en (aparent) perill. Au, Julio, ja ho he dit.

O no?

Si feu una ullada a la premsa valenciana dels últims mesos, trobareu sovint comentaris sobre la suposada paralització de l'activitat del Govern deguda a la previsible incidència del cas Gürtel, en les seues diverses ramificacions. D’entrada, aquest argument sembla lògic: si qui té la responsabilitat de governar, legítimament atorgada per la majoria de les valencianes i els valencians, té el cap (i el temps) ocupat en altres coses, malament podrà complir amb aquesta responsabilitat, o almenys ho farà amb un nivell de dedicació (i, potser, d’eficiència) menor. Una raó més contra el "no passa res", que deiem ahir. Altra cosa és tractar d'esbrinar què hi pot haver, de cert, en aquesta pressumpció; és a dir: si es nota, intuicions a banda, un canvi significatiu en l'activitat del Consell i les conselleries, i --en cas positiu-- si aquest canvi es deu, o no, a les peripècies judicials d'alguns dels seus representants. A mi, ja ho deia també ahir, no m’abelleix massa calfar-me el cap sobre el tema, però hi ha un indicador relativament senzill per a fer-se una idea de com va la cosa: les publicacions en el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana. Una simple recerca sobre el número de disposicions públicades pot orientar –de forma tan aproximada i inexacta com vulgueu—sobre el grau d’activitat de l’administració, fins i tot des de diferents punts de vista. I, aprofitant una estoneta tonta d’aquestes de vesprada plujosa de divendres, m'he animat a fer-ho, sense cap pretensió però amb certa curiositat.

Primer, he provat amb les lleis. Ja sabeu que la seua tramitació sol ser llarga i complexa, i té a veure no solament amb tasques de govern sinó també amb qüestions parlamentàries, per la qual cosa no serien d'esperar grans variacions. Prenent com a període de referència els mesos de gener a abril de diferents anys, els resultats apunten en aquesta direcció: tret de l’any 2007, en el que en els mesos contemplats es van publicar fins a 12 lleis, la resta dels anys el nivell s’ha mantingut menys o menys constant: 1 en 2006, 3 en 2008, 2009 i 2010. Amb tota seguretat, la dada de 2007 té a veure amb les eleccions autonòmiques, que se celebraren el 27 de maig, i amb l'efecte de fi de legislatura, que comprimeix i accelera determinades tramitacions.

La prova amb decrets i resolucions pot donar una idea més adequada de l’activitat de les diferents Conselleries, però cal tindre en compte que, en gran part, aquestes disposicions són fruit d’un treball eminentment tècnic, desenvolupen lleis i d'altres disposicions generals i, en gran mesura, representen el funcionament diguem-ne "de creuer" de l’administració, per la qual cosa no seria esperable tampoc trobar gran variacions. Les dades que poden extraure’s del DOCV confirmen, també, aquesta idea:

• 2006: 57 decrets i 1.177 resolucions
• 2007: 74 decrets i 2.157 resolucions
• 2008: 83 decrets i 1.966 resolucions
• 2009: 71 decrets i 1.671 resolucions
• 2010: 81 decrets i 1.757 resolucions

De nou, 2007 apareix com un any especialment prol·lífic, sobre tot pel que fa a les resolucions (moltes d’elles de concessió de subvencions), però ni els decrets ni les variacions observades en els últims anys respecte a les resolucions (fixeu-vos en el 2010) fan pensar tampoc en una tendència a la reducció significativa de l’activitat de l’administració des que va esclatar el tema en febrer de 2009.
I encara m'ha quedat temps i ganes per fer una ullada a un altre tipus de disposició, els acords: un mecanisme d’aprovació que sol utilitzar-se per a assumptes que no assoleixen el rang de decret però que impliquen, en molts casos, una decisió més o menys directa dels órgans directius. Els acords, des d’aquest punt de vista, poden indicar millor el grau d’activitat "política" del Consell i els seus consellers. I la comparació, en aquest cas, dona uns resultats sensiblement diferents. Considerats en el seu conjunt, els acords publicats al DOCV –no tots es publiquen--han passat de 164 l’any 2006, fins a 63 l’any 2010. Hi ha, però, dos factors a tindre en compte per explicar aquesta reducció tan significativa. El primer, que les decissions de les Comissions Territorials d’Urbanisme adopten aquesta forma, per la qual cosa l’evident reducció de l’activitat urbanística pot ser responsable, en part, de la disminució. L’altre, que també s’utilitza l’acord per a modificacions de crèdit, molt habituals en vespres electorals. Així és que, excloent aquests dos grups (que, siga dit de pas, també mereixerien un comentari a banda, sobre tot en el cas del primer: els acords de les esmentades Comissions Territorials d’Urbanisme han passat de 111 els quatre primers mesos de 2006 a 12 en idèntic període de 2010), els resultats són aquests:

• 2006: 53 acords
• 2007: 71 acords
• 2008: 56 acords
• 2009: 52 acords
• 2010: 38 acords

O siga: que ens els quatre primers mesos de 2010, la publicació d’acords s’ha reduït una quarta part respecte a la de 2009, i un terç respecte a la de 2008. Un poc, doncs, si que sembla notar-se... Altra cosa seria, com ja s'ha dit, analitzar fins a quin punt aquesta reducció obeeix a una o altra causa, o fins i tot fer una anàlisi més fina, conselleria per conselleria o mirant-se amb major detall els continguts de les disposicions. Cosa que a mi, ara com ara, em fa massa peresa. Ho deixe, com també les interpretacions, per a qui tinga temps i ganes o sàpiga un poc més de sociologia política. Però a mi, a la vista d'açò, em fa l’efecte que, en general, la paralització (o ralentització, si voleu) té un caràcter més estructural que conjunctural, afecta de forma diferent a determinats temes (molt marcats ideològicament) i, en tot cas, no sembla fàcil de constatar. O almenys, no tant com sovint sembla reflectir-se en certes declaracions. O si?