Making friends

Moltes comarques valencianes, sobre tot al litoral, alberguen una població permanent i significativa de residents procedents d'altres països europeus. Sovint, i per raons diverses (principalment de tipus social i idiomàtic), la percepció que aquestes persones tenen de la nostra realitat --ambiental, cultural, lingüística o històrica-- és molt limitada, quan no simplement errada o biaixada. Aquesta situació provoca, entre altres efectes, un allunyament d'aquest col·lectiu respecte a les iniciatives de conservació i divulgació ambiental que duen a terme les entitats del País. La qual cosa resulta, si més no, cridanera, tenint en compte que molts d'aquests residents estrangers --amb freqüència, jubilats amb un nivell econòmic i cultural elevat-- mostren una notòria sensibilitat ambiental, i no pocs estan vinculats a entitats conservacionistes i de custòdia del territori (land trust) en els seus països d’origen. La veritat és que, per regla general, no pot dir-se que aquest col·lectiu es distingisca per una gran capacitat d'integració, com tampoc és sempre fàcil la comunicació inclús més enllà de les barreres idiomàtiques. Però hi ha excepcions, i amb elles la possibilitat d'establir àmbits de contacte i col·laboració: la situació del nostre litoral, la necessitat d’adoptar mesures de control i limitació de l’actual model d’ocupació del sòl i de consum dels recursos naturals, exigeixen sumar esforços vinguen d'on vinguen.

Per això, i fa uns mesos, Avinença (la xarxa valenciana d'entitats de custòdia del territori, de la què ja he parlat altres vegades) es va plantejar la possibilitat d'encetar un projecte, dirigit específicament a aquest col·lectiu, amb la finalitat d'aproximar-lo a les característiques i problemàtica ambiental de les nostres terres, i a les iniciatives de conservació i custòdia del territori que moltes associacions i entitats valencianes estan duent a terme. El projecte es va batejar com "Una Terra per a Tots-A Land for All", ha comptat amb la col·laboració de la Fundación Biodiversidad, i ha estat desenvolupat pels amics de la Fundació Nus i la mateixa Avinença --amb una menció específica a la tasca entusiasta dels companys Jordi Domingo, Ciro Pascual i Zafira Ferrer. Per a posar en marxa i dur a terme les diferents activitats previstes ha estat vital, també, la complicitat de la U3A (The University of the Third Age, una entitat interessantíssima de la que potser caldrà parlar en altra ocasió) i de Paul i Pat Pruden, que han mobilitzat amb la seua capacitat extraordinària al col·lectiu dels "expats", com ells s'autodenominen, que hi han participat.
No és aquest el lloc per a descriure amb profunditat el projecte, alguns dels detalls del qual podeu consultar ací. Però és interessant remarcar que un dels seus resultats --imprevist en el disseny inicial-- ha estat la creació d'un grup, format per estrangers, que ha decidit denominar-se Friends of Avinença. Un grup extraordinàriament actiu, amb iniciatives autofinançades i gestionat pels propis components, que ha estat realitzant excursions per a conèixer sobre el terreny el treball realitzat per les entitats valencianes. Però a més d'això, el grup ha decidit executar un projecte propi de restauració a la marjal del Senillar de Moraira (Teulada, Marina Alta), en uns terrenys municipals i amb la col·laboració de l'Ajuntament i d'altres entitats. Friends of Avinença ha esdevingut, així, una autèntica entitat de custòdia, amb accions com ara la neteja de residus, la plantació d'espècies amenaçades, el cens d'aus al llarg de tot l'any o el control de fauna exòtica. Fa molt de goig llegir, a la seua pàgina web, el seu objectiu ("the main aim of Friends of Avinença is to introduce folk from the expat communities to aspects of Valencian life and culture which may be unknown to us"), però més encara el seu suport "to allow Avinença to progress in its aim, which is to form a “National Trust" of Valencia".

Dissabte al vespre, Friends of Avinença i altres amics i amigues ens reunirem al Jardí de l'Albarda, a Pedreguer (una de les singulars i interessants iniciatives de FUNDEM, de les què deixe pendent parlar en altre moment), per a celebrar amb un sopar el primer any del projecte. Verdures ecològiques de l'Associació Neroli i el Col·lectiu Vall de Vernissa, anyellets de ramats vinculats a FAPAS-Alcoi, el vi de les microvinyes del Celler la Muntanya (un altre projecte pel qual sent una debilitat especial, i del què em compromet, també, a parlar amb més detall), i la impressió de què, amb un poc d'esforç per totes les parts i si és per una bona causa, totes les barreres poden ser salvables. Amb l'avantatge afegit dels horaris europeus: encara vaig arribar a temps de sentir cantar al "Botifarra" en l'Alqueria.

Polvo, niebla, viento y sol

Recordant, dos anys després, que un dia com hui ens va deixar Antonio Estevan, m'acabe d'assabentar que aquest dènou de setembre s'ha apagat també la vida de José Antonio Labordeta. També un lluitador, també un exemple de compromís i coherència, amic de l'Ovidi i veu d'un poble i d'una època. També una notícia esperada, però igualment dolorosa. I recorde que algú va dir, ara fa dos anys: "hay muertes que no existen". Tampoc aquesta.

Contra gustos

Cada vegada em fixe més en la mirada i en la veu. Eròticament parlant, és difícil que una dona m'agrade molt si, a més de ser --o semblar-me-- intel·ligent, els seus ulls no em resulten seductors i la seua veu em sona tosca o banal. La qual cosa no impedeix, evidentment, que hi haja moltes altres dones que m'atraguen bastant --o simplement el suficient-- a pesar de que les trobe menys intel·ligents, d'ulls discrets i veu ordinària. Sovint, en aquests casos, valore uns altres dons, aptituds o qualitats interessants què, sense arribar a suplir aquests dèficits essencials, doten a les seues portadores d'un atractiu remarcable. Altres aspectes físics, òbviament, tenen la seua rellevància, però no solen ser en absolut determinants. Per exemple, sobretot quan es tracta d'aquestes qualitats diguem-ne "complementàries", sóc especialment sensible als caràcters desimbolts, naturals i independents; però la superficialitat ostentosa o l'histrionisme extemporani poden desincentivar qualsevol expectativa d'aproximació, per poc ambiciosos que foren de bestreta els seus objectius.

Quant a l'apariència física, sóc més partidari de l'harmonia de les proporcions que de les magnituds absolutes, dins d'un context general d'oportunes sinuositats. Aprecie com a sensuals cossos i talles de característiques, volums o edats molt diverses, però defugint primeses excessives i amb una preferència creixent cap a la maduresa, també anatòmica. Un cos que es mou amb gràcia em sembla, en general, un cos atractiu, més enllà de la valoració específica i estàtica dels seus diferents elements. Parlant amb propietat, l'exuberància no és sinònim de voluptuositat, però no negaré l'atractiu torbador de la copiositat quan es disposa de forma topogràficament adequada i deixa endevinar la consistència oportuna. Tot i això, em sembla que els excessos puntuals --més que no pas les escassedats prudents-- poden arribar a desbaratar l'equlibri del conjunt o, al menys, deformar una adequada percepció d'aquell. El cabell és un element poderós, però sóc també de gustos eclèctics al respecte; tendisc a valorar la seua coherència amb l'aspecte general, però en igualtat de condicions, i si he de triar, bru i llarg.

És evident que aquests principis, aplicables a les relacions personals i a distàncies reduïdes, tenen una validesa relativa quan es traslladen a àmbits icònics, en els quals és impossible d'avaluar qualsevol tret no fisonòmic. Potser és per això que, en general, mai he estat molt de sex symbols, amb l'excepció d'una primerenca i relativament persistent predilecció per Jessica Lange. Alguns dels mites sexuals oficials de les últimes dècades --pense per exemple en Madonna, Sharon Stone, Angelina Jolie o Megan Fox-- no han passat de semblar-me dones més o menys guapes, però difícilment diria que han personificat els meus ideals sexuals. Tot i això, i al llarg dels anys, he anat adoptant diversos referents simbòlics en la matèria, des de Kim Bassinger a Gisele Bündchen (passant per Cindy Crawford, Kylie Minogue o Monica Bellucci). Però quasi sempre han tingut un origen molt concret --una imatge especialment atractiva, una escena mítica-- i un abast molt limitat. Més o menys el que em passa ara, amb tantes cares atractives i cossos esculturals innundant de forma més o menys merescuda cinemes, revistes, webs i programes de televisió. M'agrada la carnalitat espontània d'Scarlett Johansson o la sensualitat desbordant (i la veu encisadora) de Leonor Watling. Però, sobretot, l'elegància carismàtica i l'esguard marí d'Olivia Wilde...

Si, ja sé que tot açò te poc trellat i no porta enlloc. Però el més curiós (i un poc preocupant) és que, quan m'he posat a escriure fa una estona, després de fullejar la premsa del dia, ho he fet amb la idea de dir alguna cosa sobre la visita de Benet XVI al Regne Unit, Richard Dawkins, la British Humanist Association i el llibre d'Stephen Hawking... i ja veus com he acabat. M'ho faré mirar. Però almenys, ha resultat més divertit buscar en la xarxa una imatge de la mirada d'Olivia que una del Summe Pontífex amb la Reina d'Anglaterra. Siga dit amb tot el respecte, que contra gustos no hi ha disputes.

Comfortablement endormiscats

Les associacions d'idees tenen el seu aquell. A mi, aquests últims dies, cada vegada que fullege a la premsa allò que s’ha vingut en denominar Cas Brugal, em ve al cap la mítica "Walk on the wild side” de Lou Reed. Respectant les pressumpcions d'innocència (i a banda del que hi puga haver de vendetta domèstica en tot açò), sembla que també per l'extrem sud del País –o potser caldria dir que especialment per ell— hi ha qui ha transitat, sense massa miraments i des de fa bastant temps, pel costat salvatge. Poc a poc anem coneixent més detalls d’aquest agosarat recorregut pel que diuen els diaris, però em fa l’efecte que a quasi ningú li resulten sorprenents les revelacions que van fent-se públiques, amb els seus iots, viatges, pisos, regals i feixos de bitllets canviant de mans. Ja sabeu, el petit Joe no donava res de bades: everybody had to pay and pay...

M'agrada Lou Reed i m'agrada la cançó. Per això, i venint al cas, pensava anit en dedicar-li una entrada, ja fóra en versió original, o potser en la singular adaptació que va fer l’Albert Pla; però hui un missatge d'un bon amic --a qui veig menys del que caldria-- m’ha fet canviar d’idea. Em conta del baixó que li produeixen els incendis d'aquests últims dies, i d’una cançó (“Comfortably numb”, de Pink Floyd) d’aire melanconiós però que li serveix, en moments com aquests, per apujar els ànims... Conec la cançó, i també a mi em passa alguna cosa pareguda: Pink Floyd és un dels meus grups de referència, i “The Wall” un dels seus discos que més escolte, a ben poca distància dels meus preferits ("Dark Side of the Moon", "Animals" i "Wish You Were Here", per aquest ordre). Però a més de la seua qualitat --i la del fragment corresponent de la pel·lícula-- i del que puga tindre d'encoratjadora, la mateixa cançó té un títol especialment pertinent, evocador d'una situació que potser podria aplicar-se al conjunt de País. A una gent –la nostra— que, malgrat tot el que està passant (a pesar de l'evidència que una part substancial d'aquests i d'altres passejos pel costat salvatge els estem pagant entre tots) sembla comfortablement endormiscada, aletargada, entumida, insensible...

The child is grown,
The dream is gone.
I have become
Comfortably numb

La pregunta és: ens espavilarem, aquesta vegada? O, en altres paraules: Is There anybody in there? (a banda dels de sempre, vull dir). No cal que contesteu, només és retòrica...

Pink Floyd - Comfortably Numb - Click here for more amazing videos

Digestions pesades

"Lo que se desmorona paisajísticamente y arde por los cuatro costados es el territorio desestructurado, ciertamente. Un espacio virgen no precisa reconversiones para mantenerse, pero un territorio profundamente antropizado, con bosques secundarios o monte bajo cosidos de matorrales quemadizos, o se mantiene bajo las mismas condiciones en que fue cambiado, o se reconvierte bajo control. Abandonado a su suerte, le esperan decenios de tribulación, si es que el fuego no lo destruye primero: la pirofilia de la vegetación mediterránea se encarga de poner el riesgo objetivo, pero es el mal uso del espacio lo que convierte tal riesgo en lamentable tragedia".

Ramon Folch, "Diccionario de Socioecología" (1999)

La setmana passada va ser una d'aquelles que, entre unes coses i d'altres, costen de pair. Els focs van ser, indubtablement, una de les causes; els focs, i tots els comentaris, urgències, tòpics, teories i valoracions que, indefectiblement, naixen i s'escampen al seu caliu. La frustació, la ràbia, la impotència, la indignació (pel mateix foc i la seua causa injustificable, pel cinisme d'alguns i per l'oportunisme d'altres) són sentiments que es repeteixen cada vegada que alguna de les nostres serres esclata en flames. Però també és recurrent --i bastant fatigós-- constatar com, any rere any (i ja en són molts), per ignorància, desidia o mala fe, seguim defugint d'afrontar realment el problema, d'explorar, exigir i aplicar solucions reals i a llarg termini. Perquè solucions, o almenys formes diferents d'afrontar el problema, n'hi ha (comptem amb estudis, diagnòstics, experiència i especialistes) però són complicades --que ningú ho dubte--, cares i, probablement, també profundament impopulars.

Per això és molt probable que, una vegada més i en el millor dels casos, ens limitem a aplicar més o menys honestament alguna teràpia simptomàtica (així les anomena també Folch), i deixarem per a millor ocasió el tractament decidit i ambiciós d'una malaltia que, evidentment, no és senzilla de guarir, perquè té més a veure amb el despropòsit en què hem convertit el nostre territori i amb la nostra incapacitat per a gestionar-lo --i no parle només de les administracions públiques--, que amb els propis arbres que cremen i que, malauradament, seguiran fent-ho més tard o més d'hora. Volia escriure, de tot això, quan encara les flames cremaven. Però va poder més el cansament, i el desànim que causa tornar una i altra volta al mateix punt de partida; però també la convicció, accentuada amb el temps i l'experiència, de què de certes coses convé més parlar-ne en fred i propostes en mà. A aquest propòsit --essencialment, a recordar el que hem après, a mostrar el què es fa bé, a escoltar a qui ho entén--m'encomane per a moment més oportú i per si interessara a algú.

El Carrascalet, a peus de Montcabrer, diumenge passat; o Mariola quinze anys després.

Fumejaven encara els calius i pensava en aquestes coses divendres passat al tren, quan vaig encetar la temporada de viatges a Madrid. Bàsicament, en aquesta ocasió, anar-hi va servir per a constatar que, en temps de crisi, la conservació pot esdevindre encara molt menys prioritària del que ja és de forma habitual, sense que el color de les administracions ni la grandària de les entitats aporten distincions significatives. Una situació lamentable, en tot cas, però que no causa sorpresa, a la què caldrà fer front amb imaginació i espenta, i que anava també lentament digerint camí de València amb la gastronòmica i potser inoportuna companyia d'un llibre (havia escollit, per aquest viatge, la "Rapsodia gourmet" de Muriel Barbery) i la pel·lícula de torn, casualment "Julie & Julia". Del primer, potser esperava massa després de "L'elegància de l'eriçó", però tot i que lluny d'aquest, es deixa llegir i té moments estimables. De la segona, em va cridar l'atenció de seguida, sobretot pel paper que representa en l'argument el blog (de cuina, i real) d'una de les protagonistes, i alguns dels seus comentaris al respecte; però ben poca cosa més, tot plegat. Després, he llegit algunes crítiques, i em sent especialment identificat amb aquesta, per bé que si voleu veure la pel·lícula abans, quasi millor que no la llegiu. Si voleu enfitar-vos, vosaltres mateixos.

I amb l'empatx setmanal creixent sense pausa i fins extrems alamants, va arribar el dissabte amb les estranyes sensacions d'una Diada atípica --que potser només és una impressió meua, o del què he anat llegint sobre ella--, els exabruptes i despropòsits també tradicionals per aquestes terres, i l'Hèrcules d'Enrique Ortiz (siga dita la cosa amb tota la simpatia per als seguidors d'aquest entranyable i contradictori equip) deixant-li clar al Barça que una cosa és el Brugal i una altra marcar gols... No és estrany que, a la nit, em llançara alegrement en braços de les suposades virtuds digestives de l'orujo. Hui, diumenge de notòria ressaca, mentre acabe treballosament la digestió de la passada, només demane una setmana entrant un poc més assimilable, que açò no ha fet més que començar...