"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 12 de setembre de 2010

Digestions pesades

"Lo que se desmorona paisajísticamente y arde por los cuatro costados es el territorio desestructurado, ciertamente. Un espacio virgen no precisa reconversiones para mantenerse, pero un territorio profundamente antropizado, con bosques secundarios o monte bajo cosidos de matorrales quemadizos, o se mantiene bajo las mismas condiciones en que fue cambiado, o se reconvierte bajo control. Abandonado a su suerte, le esperan decenios de tribulación, si es que el fuego no lo destruye primero: la pirofilia de la vegetación mediterránea se encarga de poner el riesgo objetivo, pero es el mal uso del espacio lo que convierte tal riesgo en lamentable tragedia".
Ramon Folch, "Diccionario de Socioecología" (1999)
La setmana passada va ser una d'aquelles que, entre unes coses i d'altres, costen de pair. Els focs van ser, indubtablement, una de les causes; els focs, i tots els comentaris, urgències, tòpics, teories i valoracions que, indefectiblement, naixen i s'escampen al seu caliu. La frustació, la ràbia, la impotència, la indignació (pel mateix foc i la seua causa injustificable, pel cinisme d'alguns i per l'oportunisme d'altres) són sentiments que es repeteixen cada vegada que alguna de les nostres serres esclata en flames. Però també és recurrent --i bastant fatigós-- constatar com, any rere any (i ja en són molts), per ignorància, desidia o mala fe, seguim defugint d'afrontar realment el problema, d'explorar, exigir i aplicar solucions reals i a llarg termini. Perquè solucions, o almenys formes diferents d'afrontar el problema, n'hi ha (comptem amb estudis, diagnòstics, experiència i especialistes) però són complicades --que ningú ho dubte--, cares i, probablement, també profundament impopulars.

Per això és molt probable que, una vegada més i en el millor dels casos, ens limitem a aplicar més o menys honestament alguna teràpia simptomàtica (així les anomena també Folch), i deixarem per a millor ocasió el tractament decidit i ambiciós d'una malaltia que, evidentment, no és senzilla de guarir, perquè té més a veure amb el despropòsit en què hem convertit el nostre territori i amb la nostra incapacitat per a gestionar-lo --i no parle només de les administracions públiques--, que amb els propis arbres que cremen i que, malauradament, seguiran fent-ho més tard o més d'hora. Volia escriure, de tot això, quan encara les flames cremaven. Però va poder més el cansament, i el desànim que causa tornar una i altra volta al mateix punt de partida; però també la convicció, accentuada amb el temps i l'experiència, de què de certes coses convé més parlar-ne en fred i propostes en mà. A aquest propòsit --essencialment, a recordar el que hem après, a mostrar el què es fa bé, a escoltar a qui ho entén--m'encomane per a moment més oportú i per si interessara a algú.

El Carrascalet, a peus de Montcabrer, diumenge passat; o Mariola quinze anys després.

Fumejaven encara els calius i pensava en aquestes coses divendres passat al tren, quan vaig encetar la temporada de viatges a Madrid. Bàsicament, en aquesta ocasió, anar-hi va servir per a constatar que, en temps de crisi, la conservació pot esdevindre encara molt menys prioritària del que ja és de forma habitual, sense que el color de les administracions ni la grandària de les entitats aporten distincions significatives. Una situació lamentable, en tot cas, però que no causa sorpresa, a la què caldrà fer front amb imaginació i espenta, i que anava també lentament digerint camí de València amb la gastronòmica i potser inoportuna companyia d'un llibre (havia escollit, per aquest viatge, la "Rapsodia gourmet" de Muriel Barbery) i la pel·lícula de torn, casualment "Julie & Julia". Del primer, potser esperava massa després de "L'elegància de l'eriçó", però tot i que lluny d'aquest, es deixa llegir i té moments estimables. De la segona, em va cridar l'atenció de seguida, sobretot pel paper que representa en l'argument el blog (de cuina, i real) d'una de les protagonistes, i alguns dels seus comentaris al respecte; però ben poca cosa més, tot plegat. Després, he llegit algunes crítiques, i em sent especialment identificat amb aquesta, per bé que si voleu veure la pel·lícula abans, quasi millor que no la llegiu. Si voleu enfitar-vos, vosaltres mateixos.

I amb l'empatx setmanal creixent sense pausa i fins extrems alamants, va arribar el dissabte amb les estranyes sensacions d'una Diada atípica --que potser només és una impressió meua, o del què he anat llegint sobre ella--, els exabruptes i despropòsits també tradicionals per aquestes terres, i l'Hèrcules d'Enrique Ortiz (siga dita la cosa amb tota la simpatia per als seguidors d'aquest entranyable i contradictori equip) deixant-li clar al Barça que una cosa és el Brugal i una altra marcar gols... No és estrany que, a la nit, em llançara alegrement en braços de les suposades virtuds digestives de l'orujo. Hui, diumenge de notòria ressaca, mentre acabe treballosament la digestió de la passada, només demane una setmana entrant un poc més assimilable, que açò no ha fet més que començar...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...