En passar Reis

Imatge de El Mundo

A Alcoi, els Reis deixen per la nit. Vull dir que, a diferència del què passa a la majoria dels pobles, no cal esperar al matí del dia 6 per veure els regals: alhora que ses Majestats van passant pel carrer, els singulars i mascarats patges que caracteritzen --entre altres trets-- la Cavalcada més antiga del món, van pujant als balcons al llarg del recorregut amb les seues escales, per tal de deixar els paquets, que són oberts immediatament. Per qui viu fora del trajecte de la comitiva, d'allò que es tracta és de tornar rapidet a casa, una vegada acaba la desfilada, perquè uns altres patges més discrets hauran aprofitat oportunament l'absència momentània per deixar-hi, també, els regals corresponents. 

Supose que aquest costum té, com tot, avantatges i inconvenients. És cert que, amb xiquets i xiquetes pel mig, la preparació discreta i l'adequada disposició dels regals resulta un poc més dificultosa, i exigeix un esforç afegit d'imaginació --que, sovint, solia ser resolt amb una sobtada i imprevista necessitat de tornar a casa un momentet per motius més o menys explícits, i aneu vosaltres davant que ara vos alcance. Però no haver d'esperar tota una nit, gestionant malament la infantil excitació produïda per la Cavalcada i l'espera, m'ha semblat sempre d'allò més pràctic i funcional, encara que tinga com a contrapartida que la nit del dia 5 no és gens fàcil fer dormir ningú. I també és cert que posar-se, a altes hores de la matinada, a llegir la lletra minúscula de les instruccions de l'aparell de torn --o a muntar les peces d'aquell complicadíssim joguet que probablement va ser dissenyat, després d'una nit de borratxera, per una colla d'enginyers bojos de la NASA-- no resulta sempre una feina sencilla i agradable, i pot acabar posant a prova la més responsable i pacient de les paternitats. La qüestió, en tot cas, és que a Alcoi ho fem així, i ja ens està bé. I també que, per tot això, el 6 de gener a Alcoi no és tant el dia de Reis, com l'endemà de quan deixen els Reis.

Hui és, aquest dia. Els reis van deixar anit, i ja podem dir que finalment, i no sense esforç, hem assolit de nou la fita que, fa només dues setmanes (sembla que haja passat tan de temps...), pareixia un repte pràcticament inabastable. Un any més, per sort, s'ha complert el temps i ja estem en passar Reis. Les xiquetes desborden de goig amb els seus regals (sense dubte, una de les majors satisfaccions que hom pot tindre un dia com hui), els aparells acabats d'adquirir funcionen decorosament tot i no haver llegit les instruccions, i el putxero es cou lentament al foc. En unes hores, també els contenidors desbordaran d'envasos, el pessebre tornarà a la seua caixa, s'acabaran les primeres piles, apurarem els últims trocets de torró --un poc oliós, ja-- i ens prepararem per tornar a la usual i quotidiana successió de situacions anormals que, en aquest País i a falta de res millor, hem convingut en anomenar "normalitat". S'ha acabat Nadal, i això, francament, és un regal afegit que, junt amb els llibres, els aparells electrònics i la sempre inevitable (i quasi sempre desconcertant) sorpresa anual, els agraisc cada vegada més a ses Majestats: que amb la seua vinguda --i posterior partida-- tinguen a bé donar per dignament finalitzat un període tan càlid, tan intens, tan summament entranyable, que haurem de necessitar tot un any de preparació per tornar a encarar-lo amb unes mínimes garanties d'èxit. Però això serà d'ací un any, i a saber tot el que ens passarà (i el que no ens passarà) abans d'arribar-hi. Així que, de moment, que tingueu un feliç en passar Reis. I, per suposat, que hagen vingut molt carregats, i que hi haja molta salut per disfrutar-ho.

Començar entre arbres

Segurament no ho haureu notat, però la primera conseqüència visible del canvi d'any sobre aquest blog ha estat que he eliminat el logotip que ha identificat el 2010 com a Any Internacional de la Biodiversitat. A efectes pràctics, aquesta desaparició resulta tan poc rellevant com, de fet, sembla haver-ho estat la mateixa celebració, de la que ja s'han fet algunes valoracions però de la què segurament podrem llegir-ne més en els pròxims mesos. En certa forma, li agafa el relleu, per als pròxims dotze mesos, el denominat Any Internacional del Boscos. Allò més probable és que els resultats d'aquesta nova efemèride siguen similars als assolits per la resta d'anys internacionals (el mateix 2011 ha estat designat també, per l'Assemblea General de les Nacions Unides, any internacional de la Química, dels Afrodescendents i, fins a l'agost, de la Joventut). Però, amb tot, faré per prestar-li un poc d'atenció a la celebració, a mesura que me n'assabente dels diferents actes que s'hi organitzen; pel moment, podeu fer una ullada al que diuen al respecte els companys d'Amics Arbres-Arbres Amics, que ja fa mesos que s'hi van fer ressò, i als que a més he manllevat --gràcies!-- la versió en català del logo oficial d'aquest any.

D'Alcoi estant, pensar és boscos és pensar, necessàriament, en el Carrascal de la Font Roja. El Carrascal és, a més, la muntanya amb la que guarde una vinculació sentimental més antiga i estreta, i curiosament m'adone que ha estat, també, una de les que menys espai han ocupat en aquestes planes. M'he adonat aquest matí, quan he tornat a la serra per fer un passeig sota els roures i les carrasques. Hi pensava, en això, fent repàs succint de l'any que tot just ha acabat; succint i, en gran part, involuntari, perquè no ha estat res premeditat: potser és la fresca, intricada penombra de la boscúria, la que facilita que nasquen al seu recer segons quins pensaments... Pensava, sobretot, en com de fugaços m'han semblat els últims dotze mesos; en pèrdues  i troballes, en ombres que aquest any passat han quedat definitivament enrere, i en llums que han nascut i que es projecten amb força sobre l'horitzó; en els entrebancs que s'han pogut superar, i en els que exigiran encara molta feina per tal de superar-los abans que no acabe aquest any que acaba de començar; i també, cal dir-ho, en  la importància que en tan poc temps ha assolit per mi aquest blog (i els amics i amigues als què, gràcies a ell, vaig coneixent...), en tot el què he aprés gràcies a l'exercici quotidià d'escriure i de llegir.

Afortunadament he sortit de l'arbreda, a prop ja del cim del  Menejador, just abans que el pensament em duguera a altres paisatges més abruptes i incerts, embosquinats de propòsits, aspiracions i projectes. Però en l'últim moment no he pogut evitar collir, de la vora del camí, algunes intencions per als propers dotze mesos. Les he guardades al sarró, que mai no se sap quan podran fer-nos paper, i ja en parlaré si arriba el cas. Però una d'elles, ja puc dir-ho, és ara com ara ferma: almenys els pròxims mesos, espere seguir escrivint aquestes planes, perquè encara em diverteix fer-ho, i m'agradarà veure-vos per ací, si vos ve de gust. I més prompte que tard, he de contar-vos també alguna cosa més del Carrascal de la Font Roja, i dels seus boscos, que 2011 és també el seu any internacional... Escrit queda, i vosaltres que ho vejau.

PS: Si, estic deixant de fumar. Ja ho havia començat, seguint indicacions professionals, i espere culminar el procés en els pròxims dies. Així és que em disculpareu que no parle ni d'això, ni de la punyetera llei ni de la mare que va fer tots els espais públics (i a les denúncies anònimes). Un altre dia, potser.

Feliç any nou!

¿Qui sinó tots --i cadascú per torna--

podem crear des d'aquests límits d'ara

l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,

l'espai de vent on tota veu ressoni?

Públicament ens compromet la vida,

públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades

fugim del foc si el foc ens justifica.

Miquel Martí i Pol

Que 2011 siga també un any d'obrir camins, d'assolir reptes, d'horitzons lliures i cels serens... Que l'enceteu molt bé, que tots els vostres propòsits, desitjos i esperances, siguen els què siguen, es facen realitat. Serem allò que vulguem ser. Bon any, de tot cor!

Balanç

O potser fóra millor haver-li dit no-balanç. Perquè a punt de complir-se un any des de que vaig començar a omplir aquestes planes, vull pensar que ja ens hem agafat la confiança suficient com per a que puga, ara, ser-vos completament sincer: em fa una peresa immensa fer cap repàs de l'any que s'acaba, que pel que vaig veient és el que s'escauria en dies com aquests (i el que jo mateix m'havia proposat de fer). No és que em semble malament que es faça, ans al contrari. M'està agradant veure i llegir tots els inventaris, més o menys comentats, dels fets, notícies i circumstàncies rellevants --personals o no-- que han anat esguitant els últims dotze mesos, i la forma com cadascú els ha viscut i interpretat.

Però a mi, simplement, em fa ara mateix una peresa insuperable. Per la qual cosa, tot comptant de bestreta amb la vostra comprensió i complicitat, i ben entés també que algunes de les entrades que han precedit a aquesta han estat motivades, precisament, per fets i succeïts dignes de figurar en qualsevol miscel·lània anual, ja vos dic que no vaig a fer-ne, de balanç. Bé, només una cosa: crec que ha estat un any dur. He vist a molta gent, al meu voltant, passar-ho molt malament (i a molta altra, cal dir-ho, lluitant contra la resignació i la impotència). I, també per això --però no exclusivament-- valore més encara el meu convenciment de què, pel que fa a mi, acabe 2010 molt millor que com vaig començar-lo. No sé si estoy en lo cierto, lo cierto es que estoy aqui...

I ja avise que, pel que fa a la possibilitat de fer pròposits per a l'any vinent, la gossera ve a ser si fa no fa la mateixa. Així és que, tret que demà m'alce amb els ànims un poc més predisposats, he pensat de fer una ullada a les vostres llistes de bones intencions i, si de cas, apuntar-me a aquelles que em semblen més interessants, originals i/o creatives. Total, la probabilitat de que al final les complim (vosaltres i jo) és, no ens enganyem, pràcticament la mateixa.

Innocent, innocent!

Imatge d'El Pais

Home, lleig està que s'avançaren un dia a la data que pertoca, que les tradicions són les tradicions i estan per respectar-les. Però se'ls pot disculpar perquè no em negareu que això de que Fabra siga innocent  és una de les millors bromes que s'han sentit en molt de temps. Bé, exactament innocent em sembla que no, perquè el que he entés és que han prescrit alguns dels --pressumptes-- delictes, la qual cosa tampoc està malament com a broma, tot i que siga un poc pesada... Ara, per a tio divertit de veres, que és que et parteixes sense parar, l'Esteban i les seues ocurrències:  "El sobreseimiento es una "buena noticia para la presunción de inocencia, que hoy se ve representada y consagrada en la figura de Carlos Fabra", al tiempo que es una "mala noticia para los fan de los banquillos mediáticos, que en España los hay y muchos". Quin prodigi de simpatia, quin bon rollo més gran que dóna...

Que no els enfarinarem, d'una vegada, a tots a i a totes?

Imatge de Festes d'Hivern d'Ibi