Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural del País Valencià

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural: així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

(In)Fidelitats

Mentrestant jo, no m'empasse la porga

d'aquells qui creuen que tot està tan clar.

Ovidi Montllor, "Autocrítica i crítica"

Saps què passa? Que a mi, a aquestes alçades de la vida, això de la fidelitat em fa una peresa immensa. Que no ho critique, entén-me: a qui li valga i li vaja bé així, doncs avant; em sembla totalment respectable i, a més, jo no n'he de fer res amb el que pense cadascú. Però jo ja he passat per ahi, i la sensació que m'ha quedat després d'anys i paranys és que, moltes vegades, el que s'amaga realment darrere d'ella és inseguretat, por i mediocritat, quan no simplement hipocresia. Així és que, d'un temps ençà, he decidit que una certa promiscuïtat és molt més subversiva i bastant més divertida, i sempre que puc --que no és sempre, és clar-- m'hi procure aplicar. A més, que una cosa és buscar afinitats sòlides i persistents per a tota una vida, i una altra molt diferent una cosa puntual, plantejada amb la responsabilitat que toca però sense més expectatives. La qüestió és anar de cara i no enganyar ningú. I no prestar tampoc molta atenció a les aparences, les convencions i les xerrades de la gent: a mi, ara, tampoc em preocupa ja molt que em posen la llengua damunt; segurament, ho han de fer igual faça el que faça, així que ja s'apanyaran.

Total, que entre que la rellevància que li done a votar és la què és --un acte important però ocasional i episòdic; res de fidelitats, vincles ni litúrgies solemnes i sagrades-- i que, a més, tot açò m'agafa ja bastant descregut i me la porta al paire el que pensen o diguen de mi, ja fa temps que vote, bàsicament, allò que em rota. Vull dir: el em sembla millor, en consciència, segons siga el cas i les circumstàncies. La qual cosa ha tingut com a conseqüència --si jo et contara-- que m'hagen acusat, segons els casos i les circumstàncies, de donar suport i, eventualment, d'haver-me venut a 1) els comunistes espanyols, 2) els que en el fons són de dreta tot i que van fent tombs ideològics cap ací i cap allà, o 3) els que obstaculitzen inoportunament la construcció d'una alternativa nacionalista genuïnament valenciana i sense interferències de cap mena. Ja saps que això són coses normals en aquest beneït país en el que, massa sovint --i fins i tot per cantons que mai no hauries pensat-- la democràcia no ha passat encara de ser una buida paraula per a no dir res, i el vot representa per a algunes ments simples, investides amb l'autoritat de destriar inequivocament entre lleials i traïdors, una mena de carnet acreditatiu d'essències, ascendències, adhesions i pedigrís. Reconec que, de vegades, m'ha sabut mal; però ara mateix, t'assegure que passe.

Ara, no cregues que cada volta que arriba el moment no m'ho he de pensar moltíssim. Les coses estan com estan, tinc amics i coneguts pràcticament en tots els partits més enllà del PSPV inclusivament, i són molts els matissos i les consideracions que em pesen a l'hora de decantar-me per una opció o per una altra. A més, allò que en el fons m'agradaria (un aplec carnal, entreverat i desinhibit de tota l'esquerra real i suposada, en el qual s'ajuntara --amb el pudor justet, visió de país i una generosa perspectiva de futur-- tot el potencial de canvi que vull creure que encara alberga aquesta terra) s'ha demostrat, ara com ara, com una utopia incomprensiblement inabastable i de moment ho deixem ahi i així ens va i el que ens queda encara per davant, amen.

Si, ja et conteste: mira, assumint --ja t'ho he dit-- que ho faig perquè vull; que no hi ha cap opció amb la què puga sentir-me, ni de lluny, plenament identificat; i que mai tindré la sensació d'haver traït ningú ni d'estar adquirint cap vincle sagrat i indestructible amb ningú altre per votar-lo o per deixar de fer-ho, aquesta vegada m'ha pesat més que res el vessant ecologista. Moltes de les coses que diu EUPV em semblen molt raonables, i reconec que em sent molt pròxim a la gent d'Esquerra i a la seua visió del País. Però aquesta vegada, he decidit que votaré verd. I com d'autèntic ecologisme polític al País Valencià (siga dit amb el respecte degut per a altres marques que es reclamen com a tals) només reconec Els Verds-Esquerra Ecologista, jo, aquesta vegada, Compromís. Amb totes les conseqüències. I a la pròxima, ja veurem.

I tu, què has decidit?

Tot i que no hi votaré perquè no estic empadronat allí, és evident que la nit del 22 de maig seguiré amb especial interés els resultats de les eleccions municipals al meu poble. Ho dic perquè m'acabe d'assabentar, pel blog amic del Dimoni, d'una enquesta d'Ara Multimèdia segons la qual el PP perdria la majoria absoluta i el Bloc i Esquerra Unida experimentarien un creixement significatiu, el que podria possibilitar un govern de coalició amb el PSPV. Veurem com queda tot plegat --ja sabem que açò de les enquestes és sempre molt relatiu, per a bé i per a mal-- però el que va davant va davant: per Alcoi i per Sant Jordi, avant l'Entrà.

Vides exemplars (I)

Tots els seus biògrafs coincideixen en qualificar-lo, de forma unànime, com la persona més indecisa que mai haja existit sota la capa del cel. De fet, va ser la seua proverbial incapacitat per adoptar una resolució ferma i irrevocable davant qualsevol de les disjuntives que al llarg del temps se li anaven presentant, la que va elevar la seua vida a la categoria indiscutible de mite. No hi ha constància que mai, ni una sola vegada en els llargs anys de vida que li foren donats, aconseguira inclinar-se obertament per una opció o per la contrària sense haver de passar, de forma alternativa, per fases de convenciment absolut i posterior retractació respecte a totes dues. És per això que cal atribuir a una simplificació --perfectament comprensible, en tot cas-- el fet que, molts segles després, la legenda haja acabant destacant sobre altres episodis vitals igualment remarcables la seua aparent i desconcertant capacitat de ressuscitar després de mort.

No sols muntanyes

M'ha resultat molt difícil, mentre caminava pels estretíssims i accidentats carrerons de M'zik, Arhen o Taourirt, no pensar en l'aspecte que devien tindre els llogarets de les nostres valls quan formaven part de Xarq al-Andalus, ni recordar la més que notable semblança entre moltes de les seues cases i les que, encara hui, caracteritzen --amb els seus terrats plans i coberts de launa-- molts pobles de l'Alpujarra. Evidentment, els materials moderns són ara els més utilitzats en les no poques construccions que segueixen alçant-se sobre els empinats costers que voregen la vall d'Aït Mizzane. Però, entre elles, sovintegen també les edificacions de tapial i pedra --algunes, segons em contaven, "molt antigues"-- que donen a aquests pobles muntanyencs un aspecte tan evocador. Pobles, en tot cas, que malgrat l'aspecte rònec i decrèpit que sovint mostren en una primera i precipitada impressió, transmeten ben aviat una amable sensació de vida i activitat: la convivència entre els ases i les parabòliques acaba pareixent, ací, un fenòmen natural i inevitable.

Quan es contempla des de la distància, sorprén la densa massa de verdor que ocupa el fons de la vall i les parts baixes dels vessants, englobant els diferents llogarets que s'alcen resseguint de forma fidel el seu contorn. Són les hortes, íntimament lligades a cada nucli humà, i a les què donen vida les séquies alimentades pels nombrosos rierols que davallen des de les muntanyes. El soroll constant de l'aigua anima el paisatge pertot arreu, mentre els omnipresents i cepats anouers ('taghyasht') ombregen les vores de cada caixer i sequiol i, molt sovint, els mateixos espais cultivats. Els camps ocupen, quan poden, els escassos espais plans que apareixen en el fons de la vall; però, molt més sovint, s'enfilen pels vessants gràcies a marges i bancals. Cirerers, blat, magraners o hortalisses es deixen veure en aquestes fèrtils terrasses, contrastant amb l'aspecte eixut i ferèstec dels turons sobre els quals es basteixen i en els que s'endevinen, ací i allà, petits ramats de cabres. Una línia d'anouers, dels quals s'obtenen, a més de la fusta i els fruits, farratges per als animals (al vespre, poc després que el muetzí haja cridat a l'oració, els xiquets carreguen garbes de tendra ramulla cap a les cases i els corrals) marca el traçat de les séquies principals i separa tots dos mons. I un paisatge --de matollars i hortes, sèquies i marges, fonts i bancals-- que se m'ha mostrat, en tot moment, com a familiar, reconeixible, ancestral... Potser, tot plegat, només han estat figuracions meues, simples idealitzacions parcials i agosarades d'un profà massa imaginatiu; però m'ha agradat, molt, veure'l així, encara que fóra només per unes poques hores, camí de les muntanyes.

 

 

Idurar n Watlas

Aquesta vegada no va haver cim: el fort vent i una nevada intensa no ens deixaren ni intentar-ho. I sap greu perquè la vesprada anterior, fent un passeig d’aclimatació des del refugi del Tubqal i amb un temps perfecte, vam quedar a prop d’arribar-hi, però el pensament de fer l’ascensió amb més tranquil·litat al dia següent (no es preveia, en principi, un oratge tan roín) va fer que ho deixàrem córrer... Aquesta ha estat –junt amb el record permanent del recentíssim atemptat a Marràqueix: emocions molt intenses ahir, a la porta del Restaurant Argana, en la plaça de Djemà el Fna— l’única ombra d’un viaje curt però magnífic. Poca cosa es pot copsar, en tan poc temps, d’un país com aquell. Però, amb un poc més de calma, potser que escriuré algunes ratlles sobre la impressió que m’han causat els seus espectaculars paisatges muntanyencs, els suggeridors llogarets de pedra i tapial que s’escampen per la vall del riu dels Aït Mizzane, i l'amabilitat i el caràcter de la gent que hi viu. Pel moment, vos deixe algunes imatges, i la intenció ferma de tornar ben prompte a aquelles muntanyes del Watlas; i no solament perquè m’ha quedat el cim per fer.