"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 20 de juliol del 2011

El dia del sacrifici


Demà, que ja l'hauré vist i sentit (hui només ho he pogut seguir per la premsa; serà cert això de que ha dit "ofrezco este sacrificio personal" entre rises?) ja hi haurà temps per als comentaris, les perspectives, les conseqüències i les valoracions; sobre el seu gest, sobre els judicis que venen, i sobre el que pot esperar-se del seu successor. Però hui, dia 20 de juliol  de 2011, amb un bon vent i barca nova, senyor expresident!, ja va que trina. I molts anys que vaja per davant.

dimarts, 19 de juliol del 2011

El silenci (dels borrecs)

Digueu-me ingenu, però el silenci clamorós de Camps des que divendres es va confirmar el seu processament, em té absolutament perplex. A estones, durant aquest cap de setmana passat, vaig arribar a pensar que el (pel moment) Molt Honorable President només estava administrant amb destresa els temps, marcant un impàs teatral i solemne abans de fer pública l'única decisió coherent que algú normal, en unes circumstàncies similars, podria prendre: dimitir. Ja fóra per orgull, si és que realment se sent tant innocent com ha vingut proclamant els últims mesos; o bé per valentia i dignitat si, com tot sembla assenyalar, no solament va mentir obertament quan va insistir en què ell es pagava els seus vestits, sinó que a més s’ha vist pressumptament barrejat en una tèrbola trama d'amistats, regals, interessos i favors. En un cas o en l’altre, no és fàcil d'entendre que algú –no necessàriament un polític—, en veure's assenyalat públicament per assumptes com els que ens ocupen, no anuncie simplement que plega, encara que siga, com sol dir-se eufemísticament, "per a poder defensar millor el seu honor". És el que sembla natural, i el que sembla ser natural també en altres països i circumstàncies.

Però és evident que, en aquest País i sota aquestes circumstàncies, les coses són diferents, i a aquestes altures les probabilitats que Camps dimitisca, ja siga per pròpia iniciativa o a instància de tercers, són remotes. En tot cas, no és això --la incapacitat per a assumir responsabilitats-- el que em desconcerta. És el propi silenci, l’escandalosa deserció de l’escena pública de la màxima autoritat de la comunitat autònoma, allò que m’ompli d’estupor, i no em decidisc a atribuir-la a un simptoma de covardia, o bé a una mostra de prepotència calculada. I cap de les dues opcions, creieu-me, em tranquilitzen. La data del pronunciament judicial es coneixia des de feia temps, i el seu resultat era com a mínim plausible. Per això, m'haguera quadrat molt més una ràpida reacció del President, sustentada en la seua peculiar visió del món i del seu propi paper històric, en la línia d'escudar-se en el seu caràcter d'estadista excepcional i en el suport (d'altra banda indiscutible) d'una majoria significativa dels votants. Només conéixer-se el pronunciament del jutge Flors, hom hauria pogut esperar una declaració solemne, amb una escenografia ajustada al cas: presència massiva de corifeus, l'habitual discurs victimista i autocomplaent basat en la ja classica confusió entre ell mateix i la comunidad que presideix, i ple de referències al suport i el cariño del poble que tantes coses li deu i pel qual està disposat a acceptar la palma del martiri sense renunciar en cap cas a vindicar enèrgicament el dret a l'honor i a la pressumpció d'innocència.

Però en lloc d'això, en lloc de proclamar cap motiu exculpatori real o imaginari --o, fins i tot, posats a plantejar hipòtesis improbables, de reconéixer amb humilitat la seua relliscada i manifestar cristianament un penediment no necessàriament vinculat a cap gest heròic de contrició més enllà de pagar una multa-- Camps guarda silenci. I això, a mi, em té desconcertat. És cert que, si bé es mira, només es limita a seguir el mestratge del seu President Nacional, a qui fins i tot els més afins li retreuen la seua capacitat per callar quan hauria de parlar. Com també és cert que la lectura que des de Madrid es fa d'aquesta situació es basa en els seus possibles efectes sobre les imminents eleccions generals i sobre les opcions de Rajoy per accedir, ara si que si, a la Moncloa; tots els comentaristes polítics ho diuen, i jo m'ho crec. I convé no oblidar que l'assumpte dels vestits podria ser només la punta d'un iceberg de dimensions insospitades que s'enfonsa profundament en la procel·losa mar del finançament irregular. D'acord amb això, seria raonable suposar que el silenci de Camps haja estat imposat des de Madrid, a l'espera que algun altre tema li furte una part del protagonisme: en lloc d'abordar el problema, de donar la cara i fer-li front, millor desaparéixer discretament, callar i esperar que escampe. Potser algú en dirà covardia, però realment, mi querido francishco, és prudència, i el moment històric bé que ho justifica. Mantindre un territori perifèric i marginal sumit en la incertesa i el desgovern no és un preu massa elevat si es tracta d'obtenir una glòria superior.

I així van passant els dies, i Camps ("distante y doloroso, como si hubiera muerto") no parla. Ni per dir que dimiteix, ni per dir que no pensa fer-ho. Algú deu pensar que els valencians i valencianes no ho mereixem, algú deu creure que les estratègies de partit i els interessos personals i electorals són més importants. I a mi, aquest silenci, covard o prepotent, és quasi el que més em molesta. Siga culpable o no.

divendres, 15 de juliol del 2011

And now, the end is near...

Imatge de "El Mundo"

"I ara el final està a prop", cantava també l'altre Frank, que es veu que ja s'ho veia vindre... És el que té fer les coses d'una certa manera, my friend (de l'ànima). Com que la cosa dóna per a molt i ara vaig curt de temps, deixe els comentaris sobre la notícia i les seues possibles conseqüències, immediates o no, per a un moment més oportú. Però, ja que estem, ho he de reconéixer: jo era dels que pensaven que es lliuraria del judici. Poques vegades m'ha importat tan poc perdre una aposta...

"Regrets, I've had a few
but then again, too few to mention.
I did what I had to do
and saw it through without exemption.
I planned each charted course,
each careful step along the byway.
And more, much more than this,
I did it my way".




Parlant de tot: demà a la nit faré marxa cap al Montdúver, de la mà de la bona gent del Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera. Si vos abelleix de vindre, segur que estaran encantats de rebre-vos i acompanyar-vos per aquella esplèndida muntanya que coneixen tant com s'estimen. Jo, per si de cas no podeu, faig propòsit de contar-vos com ha anat. Bon cap de setmana!
 

dimarts, 12 de juliol del 2011

Rating

La imatge que li retornava l’espill no deixava cap dubte: el sever pla d’ajustament iniciat mesos enrere, i que s’havia plantejat com a objectiu assolir una reducció del 14’5 % respecte al valor previ de l’índex de perímetre corporal (IPC), no havia donat els resultats esperats. Per dir-ho d’alguna forma, la seua bombolla particular no solament no havia esclatat, sinó que, aparentment, cotitzava obstinadament a l’alça. Les mesures aplicades des que van saltar els primers signes de la crisi havien sigut rigoroses i adaptades a les necessitats. Fins i tot, havien posat seriosament en perill el seu estat de benestar en reduir el sostre de cerveses un 8,45 % i incrementar fins un 31’12 % les hores de gimnàs. Però tot i el sacrifici que l’aplicació del pla li havia representat, els resultats havien quedat lluny dels nivells desitjats: l’índex de visibilitat d’abdominals (IVA) s’havia reduït fins a un mínim històric del 0,12 %. Potser havia confiat massa en la cojuncturalitat del problema, però ara s’adonava clarament que el que calien eren reformes estructurals, perquè el model s’havia demostrat com clarament insostenible (i, fins i tot, penjollós).

Cara a l’hivern, sempre cabia la possibilitat de compensar la pèrdua de competitivitat amb altres tipus de mesures, per exemple actuant sobre l'increment de roba per a un perfil falsejat (IRPF). Però amb l’estiu a la vora, atenent a la competència creixent de competidors emergents i amb un diferencial de més de trescents punts bàsics sobre el tipet estàndard, aconseguir col·locar la seua oferta en un mercat cada vegada més saturat i volàtil representaria un problema important. No era la primera crisi profunda que afrontava: hi havia aquella vegada en què els comentaris capciosos i malintencionats d’una insuportable i burda exparella (IBEX) el van posar a la vora d’una humiliant i injusta qualificació de “polvo basura”. Malgrat l'evidència que darrere d'aquesta operació s'hi amagaven interessos espuris i especulatius, van caldre molts esforços per recuperar la confiança dels mercats, que només es van estabilitzar després d'una adequada estratègia de comunicació i d'obtindre reiteradament la màxima qualificació ("aaa") en totes i cadascuna de les operacions efectuades des d'aleshores.

Aquest pensament el va animar. La situació no era òptima, certament; però el seu perfil es trobava encara lluny de les no poques panxes d'imitació barril (PIB) que, tot i trobar-se en clar desavantatge --algunes d'elles, fins i tot, ja havien estat sotmeses a plans de rescat--, no dubtaven en eixir al mercat per tractar de captar el que pogueren. La qüestió era evitar una competència directa amb opcions massa atractives com per a desafiar-les obertament, i evitar oferir un interés excessiu per als beneficis que s'esperava obtenir. A més, encara quedava quasi un mes per a les vacances; temps suficient per insistir amb el gimnàs, tot i que aplicant estrictament les receptes de l'FMI: fes el mínim imprescindible.

diumenge, 10 de juliol del 2011

De roquers

Ja és ben cert que per a gustos, colors. Però convindreu que hi ha característiques i atributs que, en apareixer en la mesura i les proporcions oportunes, doten a qui les poseeix d'un atractiu innegable i pràcticament universal. Quan aquestes qualitats --no totes elles necessàriament tangibles-- es presenten, a més, juntes i harmònicament combinades, poden arribar a resultar simplement irresistibles. Potser és per això que, per a un botànic sensible, hi ha poques plantes que resulten més sexys que aquelles que reuneixen unes flors vistoses, un hàbitat roquer i una àrea geogràficament restringida. Entre els estudiosos i els aficionats, abunda qui s'ha deixat seduir apassionadament pels petrocoptis, els antirrhinum o les saxifragues. Però no són les úniques, perquè a les parets i cingleres de les serralades valencianes (i de la resta del país) sovintegen altres espècies que, en major o menor mesura, responen també a aquest estereotip. I, entre elles, hi ha una que tot just ha acabat d'alegrar els roquers cimers de Mariola, Benicadell o la Serrella amb la seua delicada floració: es tracta dels geranis (o caragols) de roca, que els biòlegs anomenen a hores d'ara Erodium saxatile però que durant molts anys ha estat coneguda també com a E. valentinum.

El caragol de roca és un parent molt pròxim dels populars rellotgets o agulles, que abunden en primavera en els nostres camps i marjades: els fruits inconfusibles, objecte de jocs infantils i als quals deuen el seu nom comú, en són un dels testimonis més evidents d'aquesta estreta relació. Però, a diferència d'aquells, E. saxatile és una planta perenne, amb les flors majors i que forma petites mates en medis rocallosos i muntanyers. Tot i que la seua àrea se centra en les muntanyes de l'Alcoià, el Comtat i les Marines, sembla trobar-se també en algunes localitats murcianes. En tot cas, l'espècie forma part d'un grup que arreplega altres formes relativament similars --i no sempre fàcilment distingibles des del punt de vista taxonòmic-- que prosperen en diferents serralades de la Península Ibèrica. Així, E. celtibericum (originalment descrit, com el mateix E. saxatile, per mossén Cavanilles) apareix en diverses muntanyes del Sistema Ibèric i té en Penyagolosa una de les seues principals localitats; E. cheilanthifolium és pròpia de les serralades Bètiques andaluses, mentre E. rupestre o E. crispum són endemismes restringits als Prepirineus i Montserrat, en el primer cas, i a l'Alt Empordà en el segon. E. glandulosum, finalment, s'estén pels Pirineus, la serralada Cantàbrica i el Sistema Ibèric. Diverses formes més o menys locals es troben encara subjectes a controvèrsia taxonòmica.


Fa un parell de setmanes, quan vaig fer aquestes fotos, les flors rosades dels caragols de roca esguitaven encara tots els racons de Montcabrer entre la indiferència general dels no pocs excursionistes que visitaven el cim; però no ha estat fins ara que he trobat una estoneta per parlar-ne. Perquè ja sabeu que a mi, parlar de plantes --fins i tot les que ni es beuen ni es fumen-- m'agrada, i em posa de bon humor. Però sobretot, perquè és evident que també jo sóc un d'aquells que ja fa anys que van sucumbir a l'encant subtil i tenaç de les plantes de roquer, encara que no a tothom li semblen igual de sexys. Serà que estic enamorat...