Llegir per pèls

Crec que puc dir, sense pecar d’immodèstia, que gaudisc d’una abundant i vigorosa mata de cabell. La qual cosa, a banda de despertar algunes tírries comprensibles entre amics i familiars proclius a la indigència capil·lar, té un efecte perceptible sobre els meus hàbits lectors. La proximitat geogràfica entre la perruqueria a la que acudisc des de fa molts anys, i la meua també tradicional llibreria de capçalera, fa que m’haja habituat, amb una perseverància quasi ritual, a fer coincidir totes dues obligacions. I així, més o menys cada sis o set setmanes –interval aproximat que tarda la meua botja en deixar de ser amanosa-- aprofite la visita a Alcoi per posar el meu cap, de forma successiva, en mans del meu experimentat perruquer, que me’l buida de pèls, i de la meua llibretera preferida, que me l’ompli d’històries.

Com que, en general, no dispose per llegir de tot el temps que m’agradaria, els quatre o cinc llibres que vinc a carregar de mitjana en cada viatge estètico-literari (pel que fa a obres tècniques o capricis diversos, faig servir habitualment la compra on line) cobreixen adequadament les meues necessitats durant el període corresponent. Però la recent setmana de vacances anticipades m’ha dut a exhaurir prematurament les reserves, tot i haver fet provisió que considerava suficient en varietat i durada. D’entrada, com que no havia aconseguit trobar en cap racó dels meus prestatges cap exemplar de “Camí de sirga” (ves a saber ara a qui li'l vaig deixar), l’he restituït amb un de nou, i de nou he tornat a gaudir del llenguatge i les històries de Jesús Moncada tant com la primera vegada. Vaig seguir amb “La solitud dels nombres primers”, de la què m’havien parlat tan bé que –com sol passar—m’ha deixat un poc fred, tot i que he de reconéixer que és una novel·la interessant, correctament escrita, i que l’autor aconsegueix transmetre l’aire inquietant que envolta als seus protagonistes. També ha caigut, per recomanació de la meua filla gran, “L’evolució de la Calpúrnia Tate”, un curiós llibre jovenil que, amb un llenguatge senzill, conta l’efecte que provoca el descobriment de les teories de Darwin en una joveneta rebel i de bona família en el Texas del segle XIX. Finalment, he trobat també el moment per gaudir amb els contes del magnífic “Hòmens i falagueres” de Toni Cucarella. Mai cap obra seua m’ha decebut, i tampoc ho ha fet aquesta; de fet, encara que tots els relats tenen alguna cosa de remarcable, el que dóna nom al recull m’ha semblat especialment reeixit, fins el punt que el posaria al nivell dels seus millors escrits.

Per tant, i a pocs dies d’escomençar vacances, s’imposa fer provisió de nou. I com que avançar la visita al barber sense tindre’n necessitat és massa, fins i tot per a un maniós com jo, no em quedarà més opció que trencar amb el costum ancestral i deixar-me caure per la llibreria. Encara que aquesta vegada no siga pels pèls...

Deus ex machina

És que abans, almenys, s'ho curraven una mica més... Hi havia, no sé com dir-t'ho, un sentit de l'espectacle, un gust pel guió i pels detalls que ara ja no es cuida gens... Túniques vistoses, rics ornaments d'or i porpra, tocats abigarrats de plomes exòtiques... I el cerimonial? On vas a parar. Aquells escenaris grandiosos de temples corprenedors, catedrals tenebroses, volcans a punt d'entrar en erupció i cims de muntanyes amb un eclipse de sol... I la música, que molta o poca mai no en faltava. És que encara que sabies que al final anaven a fotre't igual, fins i tot en la forma de fer-ho hi havia una intenció diferent, molt més original i distingida: els sacrificis humans massius, els actes de fe --quina bona idea, les fogueres, per aquells hiverns tan durs--, no et dic ja això de llançar verges a la lava roent, quina estètica més vigorosa, quina abnegació en el gest... Ara, en canvi, a base d'hipoteques, retalls socials i d'altres eufemismes ridículs i indignants, van xuclant-te la sang tan a poc a poc que quasi no t'adones: res d'immolacions èpiques, només la pitjor humiliació sense glòria de cap classe ni heroismes redemptors. I ni parlar-ne de marcs incomparables, salmòdies enganxadisses ni oficiants ricament vestits: només homes taciturns d'aspecte anodí, mirada esquerpa i corbata fosca, en sales de premsa vulgars i corrents, sense cap grandesa ni solemnitat... Això si, conserven el gust per recitar invocacions i sortilegis només comprensibles per a uns pocs iniciats, i he de reconéixer que els resultats, si fa no fa, també s'assemblen: governs que s'agenollen, succeïts inexplicables que aparentment només ells controlen, les seues butxaques ben plenes i el poble, com sempre, esclau dels seus designis, capricis i arbitrarietats... Ara, el que més em molesta, si t'he de ser franc, és la qüestió dels noms... Iavhè, Thor, Baal, Tangaroa... només amb esmentar-los, ja notes un no sé què de reverencial i místic... Però "Mercat"? Quina classe de déu pot dir-se així? Un poc d'imaginació, per favor... Digueu-li, jo què sé, Cthulhu... "L'evolució del deute sobirà no complau Cthulhu", "el penediment i el copagament vos faran dignes d'entrar en el paradís de Cthulhu" o "Cthulhu està hui especialment volàtil"... Veus quina diferència? Molt millor, no?



Imatge d'El Punt-Avui



Entre parèntesis

Tanque demà aquestes breus però substancioses vacances anticipades, a l'espera de gaudir-ne, la segona quinzena d'agost, d'un altre tros un poc més ampli i de sòlides i abellidores perspectives muntanyenques (amb eventual apèndix insular inclòs). Pel moment, m'esperen uns quants dies de feina que aquest any, a més d'ubicar-se en unes dates ibèricament intempestives, es veuran influïts sense cap dubte per la situació, diguem-ne peculiar, derivada --encara-- de les eleccions domèstiques i la subsegüent remodelació de molts departaments. Però també de com es concreten, a efectes pràctics (altrament dits pressupostaris) els plans i les intencions del flamant president de la Generalitat. I, atès que una part substancial del meu treball té a veure amb les relacions amb el Ministeri del ram, també del nou panorama obert amb la confirmació de l'avanç electoral a Madrid. Seran només uns pocs dies entre parèntesi i parèntesi, però poden ser realment entretinguts. I de setembre ja ni en parlem.

Amb tot, i a banda de dedicar les vesprades a veure de completar una mudança que, com totes, va fent-se àrdua, espere poder enllestir dignament alguns assumptes professionals importants i relativament independents de circumstàncies sobrevingudes. Com tampoc no perd l'esperança que algunes de les incerteses relacionades amb la reestucturació organitzativa pendent --a la meua conselleria, i a la resta-- vagen aclarint-se, encara que només siga a grans trets i per saber a què atendre's. De fet, animós i confiat com sóc, acabe de fer una ullada als diaris oficials recents, no fóra que s'haguera publicat ja el reglament orgànic i funcional i ningú no haguera pensat a fer-m'ho saber... Evidement, no ha estat el cas, però ha estat revelador llegir els Reials Decrets pels quals Juan Carlos R., a proposta del president del Govern d'allà, nomena al nou president de la Generalitat d'aci, després de cessar a l'anterior "a petició pròpia" i agraint-li "els serveis prestats". La qual cosa es prestaria, probablement, a algun comentari finament irònic, però que deixaré córrer perquè demà he de matinar. "Meet the new boss, same as the old boss", cantaven els Who...

Vagament al·legòric

Dies propicis, aquests, per al turisme de proximitat. Feia temps que no ens deixàvem caure per Otos i els seus rellotges de sol: fa poc, el blog amic de Marius Domingo parlava d'un d'aquests rellotges, dissenyat també --com els d'Otos-- per Joan Olivares. I encara que el cel, un poc tapat, no era el més adequat per a un gaudi gnomònic complet (ja sabeu, sum si sol sit), aquest matí hem ajornat altres plans i ens hem decidit per tornar a fer una volteta per aquest tranquil i sempre recomanable poble de la Vall d'Albaida.

"Venim del nord, venim del sud" és el títol del rellotge del pati del Palau. I la jove oronella, oportunament aturada sobre el seu gnòmon, fent un breu descans abans de tornar a volar. Com el temps...

Deià-l'Havana-Alcosser-Alcoi

El 1931, després d'un curt i poc reeixit intent de fer les Amèriques, Vicent Sanjuan va tornar al seu poble natal d'Alcosser, on tenia quatre bancals, abans d'instal·lar-se poc després al barri alcoià de Batoi. Vidu i amb una filla que havia deixat al poble a càrrec de la família, havia marxat uns anys abans a Cuba buscant una vida millor. Quan va tornar, però, no ho va fer sol: l'acompanyaven la seua segona dona Verònica Teresa (de cognom Rulan), una cubana nascuda a Pinar del Río a la què va conéixer i amb qui va maridar durant els anys passats al Carib, i els dos primers fills del matrimoni, nascuts a ultramar, i als quals s'afegirien després quatre fills més. La mateixa Verònica, de qui la gent més major de Batoi guarda encara un record emocionat i entranyable, era també filla d'emigrants. Com tants altres mallorquins en aquells anys d'estretors i penúries, son pare, Jaume Rulan Coll, fill de Jaume i Petrona, havia partit a Cuba des de terres de Deià a finals del segle XIX. Segons sembla, s'hi va instal·lar junt amb un germà a l'Havana, on va establir algun negoci relacionat amb la mar i els vaixells, i on es va casar i prosperar. A més de la filla que va traslladar-se a Alcoi, Jaume va tindre quatre fills més, que romangueren en terres cubanes i que donaren lloc a una de les branques dels Rulan (ells ho escriuen així, tal i com ho pronuncien; d'altres, els més, ho fan com a Rullan) que sovintegen hui en Cuba, Miami, Mèxic o Puerto Rico. Quant a la branca valenciana --i d'ahi aquesta ressenya genealògica-- allò més rellevant, als efectes que ens pertoquen, és que les meues filles són besnetes, per part de mare, de la Uela Verònica, de qui conten que fumava puros i tocava la guitarra; que ben prompte va substituir el seu dolç castellà caribeny pel valencià d'Alcoi; i que, fins i tot en els moments més durs de la postguerra, sempre tenia un raconet per ajudar alguna veïna a qui li curtejava l'oli o la farina.

Comence hui una setmana de vacances, una bestreta imprevista fins l'últim moment, però benvinguda perquè un breu descans mai no sobra i perquè, a més, en aquest cas hi ha una bona raó per haver canviat els meus plans: una part de la família Sanjuan Rulan --i, amb ella, la mare i l'avi de les meues filles-- viatja demà a l'Havana per retrobar-se en persona amb alguns dels cosins i familiars d'aquella banda de la mar. Ja fa alguns anys que s'havia recuperat el contacte amb alguns d'ells, però els avantatges de l'era d'Internet i les xarxes socials l'han fet, fins i tot tenint en compte les peculiars condicions que regnen a Cuba, molt més fàcil i freqüent. Les meues filles, en aquesta ocasió, es quedaran ací amb mi, perquè són encara menudes, són moltes hores de vol i les coses vénen com vénen. Però aquest viatge compta també, per a elles, com una mena de bestreta: una preparació per al moment --no molt llunyà-- en què també elles vagen a conéixer en persona els seus familiars cubans i una de les terres en les què, per atzars de la història, s'enfonsen les seues arrels. Com coneixeran, ben prompte també, els costers de Deià i el port de Sóller, des d'on el seu rebesavi Jaume es va embarcar, fa més de cent anys, en busca d'una nova oportunitat en una altra illa a l'altre costat del món. Probablement, mai hauria imaginat que, algun dia, un rebrot d'aquella branca s'empeltaria a Alcoi i tornaria a parlar, amb un accent diferent, la mateixa llengua que, com tantes altres coses --dolentes moltes, però segur que també alguna de bona-- deixava enrere per sempre mentre perdia de vista el perfil de la Tramuntana.