Enyor de muntanya

"La sacralització blanca de la muntanya es concreta en dues imatges. La muntanya-refugi, refugi per als dissidents i marginals, però al mateix temps refugi de les llibertats. La segona imatge deriva del caràcter de refugi i de l'origen sagrat, és la muntanya reserva de puresa enfront de les ciutats. Aquesta antinòmia, fixada en el segle XVIII amb Rousseau, perviu àmpliament atorgant a les àrees muntanes virtuts regeneradores i guaridores, tant en el pla físic com en el moral".

Jorge Cruz Orozco

Fa dies que trobe a faltar la muntanya. No és res estrany: sempre m'ha passat quan, per la raó que siga, he hagut de distanciar més del desitjable les meues caminades per la serra. Però si a més, i també per la raó que siga, estic covant algun neguit o em trobe capficat en qualsevol desassossec ordinari o extraordinari, aquesta enyorança se'm fa encara més palesa. La muntanya sempre m'ha resultat un escenari idoni per ordenar idees, esbandir foscors i carregar energies; o almenys, per tractar de fer-ho. Per això, quan aquest matí m'han proposat --de forma tan inesperada com oportuna-- d'ajornar l'habitual treball de despatx i fer una mà en una de les captures periòdiques de voltors que fan els companys i companyes que s'hi dediquen, no he hagut de fer-li moltes voltes: feina són, totes dues, però no es pot negar que hi ha lleugers matisos que les diferencien.

Feia fred a la Creu del Gelat, en el Bovalar de Cinctorres. Tampoc els voltors no han mostrat cap disposició a col·laborar i, després d'algunes hores d'espera infructuosa, ha calgut deixar-ho per a un altre dia i millor ocasió: són coses que passen quan el treball no depén només de papers i ordinadors. Però potser el major regal que ens ha deixat el dia ha estat albirar, rere Sant Cristòfol de la Todolella i sobre les moles que tanquen els horitzons dels Ports, el perfil nevat dels Pirineus. I ha estat només amb l'evocació d'aquells cims llunyans, i amb la perspectiva d'uns altres molt més pròxims i familiars que recorreré de nou d'ací poc, que una part del neguit i del desassossec ha començat a esvair-se...

Nadal a les portes

Reconec que desembre mai m’ha resultat especialment simpàtic, i aquest no ha estat una excepció: entre sotsobres i mudances --generalment simultànies; em tem que mai no he estat seguidor fervent dels prudents consells d’Ignasi de Loiola— el mes ha anat consumint-se fins posar-nos, quasi per sorpresa, a les mateixes portes de Nadal. I un any més, com ve sent tradicional, afronte aquestes dates entranyables amb les ganes justetes, els ànims un poc minvats i un constipat considerable. Tractar de gestionar algunes pèrdues sensibles, digerir dues o tres frustracions o administrar adequadament més d’una ràbia i alguna que altra indignació, han estat activitats que m’han ocupat no poc temps aquestes darreres setmanes. Però també han estat dies de comprovar que alguns esforços acaben donant fruit, d’assentar les bases per a nous reptes i, perquè no dir-ho, de veure com el pis de València va mereixent finalment la qualificació d’habitable (i, fins i tot, de confortable). En poques paraules: hem anat vivint...

Siga com siga, torna a ser Nadal, i un any més he decidit que tractaré d'ignorar, en la mesura possible, la densa capa de cursileria, hipocresia i llepacirisme que ens envaeix com una boira espessa i apegalosa, i faré per quedar-me només amb allò que puguen tindre de positiu aquestes dates: essencialment, i en el meu cas, la possibilitat de compartir-les amb la gent que m’estime i a la què no sempre dedique el temps que mereixen. I és per això, també, que un any més em prenc la llibertat de desitjar-vos que, siga el que siga el que entengueu per Nadal, el passeu de la millor manera possible. O, com se sol dir sense tant de romanç: que tingueu unes bones festes!

D'acord, com a il·lustració resulta tòpica i poc original; deu ser que el meu esperit nadalenc no presta per a més, perquè no he sabut trobar res que em semblara més escaient. A més, vist el que passa quan poses "nadal" al buscador d'imatges de Google, quasi que em done per satisfet: podria haver estat molt pitjor...

Mapes

Transitar per la vida sense mapa ni brúixola és una opció tan vàlida com qualsevol altra. De fet, no són pocs aquells que, després de passar molts anys tractant de dotar-se d'una cartografia fiable i adequada, acaben prescindint-ne per una raó o per una altra, i comencen a guiar-se només per la intuïció, o bé per vagues referències. En aquest cas, allò més recomanable és assumir que no sempre serà possible saber on ni quan acabarà la senda que s'haja finalment triat. I si fóra el cas que es comparteix amb algú algun tram de caminada, convé també fer-li saber que no és assolir una concreta destinació, ni complir cap horari, allò que ens mou: només caminar. I anar gaudint, tant com es puga, de cada moment, de cada paisatge.

Cal·lipígia

Fins i tot vista des de la distància, és evident que no és, ni de bon tros, l´única gràcia que l’adorna. Parle del que es veu, naturalment: res no puc saber, ara com ara, d’altres trets –sense dubte remarcables—de la seua persona, perquè tot el que ens uneix és l’instant efímer en què les nostres trajectòries s’encreuen, cada matí, en sortir del metro. Però és evident també que hi ha una part que, per la seua esfèrica excel·lència, destaca poderosament sobre un conjunt indiscutiblement atractiu. Intuïsc que ha de ser-ne ben conscient, atesa la seua admirable habilitat per remarcar sàviament esplendors i turgències sense perdre l’elegància ni caure en la vulgaritat. La tardor que avança ha anat encobrint, sota abrigades capes, altres contorns igualment suggeridors; però no ha aconseguit, encara, amagar la torbadora sinuositat, les rodoneses admirables, la irrebatible perfecció --tant en repòs com en harmònic moviment-- d'un cul insigne. En dies com aquests, en que els cossos s’amaguen però les pitjors vergonyes van surant sense pudor ni mesura, s’agraeix trobar recer, ni que siga només per un segon fugaç i furtiu, en la serena i devota contemplació de tanta i tan generosa bellesa. I poder recordar, mentre s’allunya majestuosament carrer enllà, els versos del poeta...

Mires la mar per la finestra oberta.

Vola una sal per les parets de l'aire.

Jo et mire el cul alíger i tendral.

Galtes de cul com mai n'havia vistes!

Avui comprenc l'encert precís del mot.

Galtes de cul fresquíssimes, lleugeres.

Tot i que si que sembla acceptar-se en llengües com el portugués o l'italià, no he trobat en cap diccionari català "cal·lipígia", així que sabreu perdonar-me la llicència. La paraula és una adaptació lliure del grec "Kallipygos" (Καλλίπυγος), significa "natges boniques", i s'aplica a un tipus específic d'estàtues d'Afrodita que mostren aquesta part de la seua anatomia. Com era esperable, no és l'única referència que relaciona la deesa de l'amor i la bellesa amb aquesta part del cos: els clotets de Venus són dues petites fosses que s'obren en la part inferior de l'esquena i que, tot i no ser exclusives de les dones, tenen fama de despertar grans entusiasmes entre la concurrència masculina. Els clotets representen, així mateix, els vèrtexs laterals del conegut com rombe de Michaelis, una zona amb forma de diamant estudiada en detall pel ginecòleg alemany Gustav Adolf Michaelis, a la qual també s'atribueix una gran càrrega eròtica. És el que té el cul: com a tema de conversa, sempre dóna joc... 

Caca de lluna

Aquests dies, pels racons del pati, han aparegut unes estranyes masses toves i blanquinoses que s'arrapen a pedres, branquetes i fulles seques. Tot i que el seu aspecte recorda més aïnes a un esguit d'escuma o al resultat d'haver digerit malament un iogurt, es tracta en realitat d'un ésser viu que, a més, forma part d'un dels grups més interessants i desconeguts que podem trobar a les nostres terres. Quant al nou habitant del jardí, i a falta d'una anàlisi més detallada, diria que es tracta de Mucilago crustacea; pel que fa a la seua filiació, és una de les espècies que integren allò que els britànics anomenen slime molds i que els biòlegs designen com a mixomicets, que vindria a significar 'fongs gelatinosos'. Però tot i aquest nom, i malgrat que els mixomicets van ser considerats durant molt de temps com un tipus peculiar dins el regne dels fongs, la realitat és que es tracta d'un grup de característiques realment fascinants, que s'assembla ben poc als típics xampinyons i esclata-sangs.

Només durant una petita part del seu singular cicle de vida, els mixomicets --i d'altres grups pròxims-- recorden vagament als fongs. Però aquests éssers fascinants passen la major part de la seua vida com a amebes microscòpiques, que es mouen lliurement pel sòl i la fullaraca per alimentar-se de bacteris i protozous. Quan les condicions ambientals són les adequades, aquestes amebes unicel·lulars s'hi agrupen per formar masses mucilaginoses o plasmodis com els que he trobat aquests dies al meu jardí, els quals llisquen lentament sobre el substrat --no són estranyes velocitats d'un mil·límetre per hora-- en busca d'aliment. Finalment, quan les característiques del medi esdevenen altra vegada desfavorables, el plasmodi comença a endurir-se i acaba donant lloc a petits cossos fructífers --pareguts a minúsculs fongs-- productors d'espores que, en germinar, originaran de nou les amebes que tancaran el cicle. És per aquesta peculiar combinació de característiques al llarg de la seua vida, que els mixomicets no resulten fàcils d'enquadrar entre la resta dels éssers vius. Ara com ara, i per si sou aficionats a les classificacions, l'opinió majoritària els ubica dins el regne dels protists, un dels cinc en què, segons la proposta més generalment acceptada, tendeixen a agrupar-se totes les formes vives que habiten el planeta.

Els mixomicets viuen pràcticament a tot el món. Moltes espècies són també freqüents en els nostres camps i boscos, tot i que evidentment només resulten visibles quan assoleixen la fase de plasmodi o, més sovint, quan els seus petits --i sovint acolorits-- cossos fructífers o esporocarps cobreixen fulles i branquillons. I és en aquesta fase quan les seues singulars característiques, la velocitat amb que apareixen i desapareixen, i el seu aspecte informe i no sempre fàcil de relacionar amb altres coses més familiars, els ha envoltat a molts llocs d'una aura de misteri: hi ha referències que els vinculen amb l'enigmàtica gelea d'estrelles, una substància gelatinosa que, segons la tradició, cau a la terra quan es produeixen les pluges de meteorits, i a Finlàndia s'associen algunes espècies a esperits malvats que les bruixes invoquen per espatllar la llet. Però la menció que m'ha resultat més cridanera és la d'una espècie europea i centreamericana (anomenada Enteridium lycoperdon), els cossos fructífers joves de la qual són fregits i consumits a certes zones de Mèxic. Allí en diuen cacas de luna, i m'ha semblat una forma tan poètica d'anomenar-los que ara, quan els veja aparéixer pels racons del patí, me'ls miraré d'una altra forma.

Aquest mati, fent la segona passada al pis, m'he hagut de contindre per no acabar pintant alguna paret de blau i de grana. S'ha de dir, i ben fort: anit, al Santiago Bernabeu, es va fer justícia i va guanyar el millor; i ho va fer d'una forma que, una volta més, ens fa  sentir-nos orgullosos d'aquest equip.

I, parlant de justícia, potser demà, a València, començarà també a fer-se'n i qui sap si no acabaren veient, d'ací un parell de setmanes, com els patètics protagonistes d'alguns comportaments obertament immorals han de pagar també per fets il·legals. Poc viurà qui no ho veurà. Llàstima que, posats a demanar, no hi hagen perspectives immediates de poder jutjar també --amb jurat popular, per suposat-- als responsables d'avantposar l'avarícia i els interessos misserables dels 'mercats' als drets més bàsics dels ciutadans d'açò que anomenem Europa, i que cada vegada s'assembla menys a allò que alguns creiem que hauria de ser. O, fins i tot, als irresponsables que han dilapidat, a Durban, una nova oportunitat --i ja en són massa i els temps s'esgota-- de limitar, ni que fóra tímidament, la contribució humana a la seua pròpia autodestrucció. No són bons temps, ni per al planeta, ni per a Europa, ni per a la justícia; si més no, quan no hi ha el Barça pel mig...