A la deriva

els cònsols, els pro-cònsols,
quina mesquina raça oficiosa de fills de puta, cautíssims,
de manera que mai no es note massa.
bastards,
parlen sempre en veu baixa
i tenen molt propícia una brillant sintaxi de marbres i d’espases.
són commemoratius
i practiquen un vici que hom diu necrologia.

Vicent Andrés Estellés

Li ho vaig sentir, fa alguns anys, a un conseller del ram: "la faena que feu té molt de mèrit", va dir-me. "Pensa que si a la gent li importara realment tot això del medi ambient, no ens votaria a nosaltres..." Encara no he estat capaç de discernir si aquesta declaració va nàixer d'un inesperat rampell de sinceritat o es tractava simplement d'una mostra més de cinisme, com seguisc també sense poder comprendre què és el que li importa, realment, a molta de la gent que els vota. Però recorde sovint aquella conversa, i molt especialment en setmanes com aquesta en les què al degoteig constant i quasi quotidià de retallades, arbitrarietats, agressions i ocurrències dels nostres governants, s'afegeix un context immediat --en l'àmbit diguem-ne professional-- especialment inhòspit, erràtic i descoratjador. Em recorde que, com per a moltes altres coses importants, són mals temps per a "tot això del medi ambient", però que cal fer el que es puga, impedir majors retrocessos i resistir fins que bufe millor vent. I tracte també de trobar recer en tot allò que m'envolta i que paga realment la pena: amistats i estimes, músiques, muntanyes i paisatges, una primavera que avança ferma i esplendorosa... I en la poesia, és clar: ara mateix, per exemple, aniria cara a ells i els recitaria (ben fort) aquell vers inspiradíssim d'Estellés, ja sabeu: aneu a mamar tots!

Malgrat tot, i encara que peque per botànic, he de reconéixer que la primavera m'agrada i m'ajuda a mantindre l'ànim: pràcticament en cada racó s'hi pot trobar alguna planta remarcable, de la què valdria la pena dir o escriure alguna cosa. La manca de temps i els maldecaps habituals m'estan privant de fer-ho, però no em puc resistir almenys a il·lustrar aquestes ratlles amb aquesta humil però bellíssima trencapedra (Saxifraga corsica subsp cossoniana), fàcil de veure aquests dies en les nostres cingleres i pedregars i representant d'un grup biològicament interessant i que em resulta especialment evocador. A la qual cosa cal afegir la seua admirable capacitat --inspiradora, si m'ho permeteu-- de créixer i florir en un ambient aparentment hostil i inhabitable, i el fet de què es tracte d'un endemisme compartit entre terres valencianes i balears, cap a les quals torne de nou d'ací unes hores. Bon cap de setmana!

De ponent...

Ens va agafar la pluja a migdia, en plena trobada de voluntaris de la Fundació Limne a Quart de Poblet: una negra nuvolada que avançava des de ponent ens va sorprendre mentre dinàvem a la vora del riu, prop del què ben prompte serà, gràcies a la col·laboració entre diverses entitats i institucions, l'Estació Biològica del riu Túria gestionada per la pròpia Fundació. I no ens va deixar ja, tot i que cada vegada amb menys intensitat, fins a l'inici de la manifestació, a la què vam arribar ostensiblement xopats i de la què, per prudència parental, vam decidir marxar més prompte del que prevèiem: per una vegada, no haviem prestat massa atenció a les previsions meteorològiques, tot i saber que el ponent --i tot el que des d'allí ens ve-- no ens ho sol posar fàcil quan es tracta de certes reivindicacions.

En resum: malgrat la pluja, un bon dissabte, envoltat de gent que no es resigna, que busca camins nous i que no tem alçar la veu contra les mentides i les manipulacions. Ullades de sol, tènues però encorajadores, per tractar de contrariar aquests temps difícils de núvols foscos i mals vents...

Amor pels colors

--Si, sóc alemanya. Però a banda que el futbol no m’interessa gens ni mica i que passe totalment de la Champions o com es diga, jo sóc de Dortmund, em costa entendre l’accent bavarés, i comence a estar farta de tant de pesat que em ve aquests dies amb el mateix conte, que ja podrieu ser un poc més originals.

Un poc afrontat, va girar cua amb un “perdona” a penes perceptible i es va perdre entre la gent que atapeïa el bar, mentre pensava resignadament que les derrotes del rival poden servir per endolcir un poc les nostres frustracions, però que d’ahí a assumir-les com si foren una victòria pròpia, hi ha molta distància. Potser no fóra encara massa tard per empassar-se l’orgull i tornar a intentar-ho amb aquella anglesa que semblava tan contenta…

Si vos sembla bé, i com que vaig un poc curtet de temps, quasi que em deixe pendent Guardiola, la manifestació de demà, la música de Brian Fallon i altres coses interessants, i ja en parlem amb més calma en un altre moment. Bon cap de setmana!

25 d'abril

Quan el sol refresque l'aigua

i el gel la faça bollir,

per curar el mal d'Almansa

ens vindrà res de Madrid.

Trons sense rellamps

Digueu-me tortuós, però quan has passat tot el matí faener sentint parlar de l'amenaça d’acomiadaments massius i intervencions imminents, no és fàcil anar a viure en directe l’últim dia dels Moros i Cristians alcoians i no posar-te a pensar en la possibilitat de foragitar a trabucades –en principi, sense metralla-- la colla d’inútils, irresponsables i indecents que ens han emmerdat fins el coll i que, segons tots els senyals, acabaran sortint-se’n com si res mentre els demés paguem un preu altíssim per les seues disbauxes. Amb tot, he decidit fer un esforç per deixar momentàniament de banda aquests torbadors pensaments, i limitar-me a gaudir de les últimes hores del sempre espectacular Alardo amb què tradicionalment es tanquen les festes del meu poble.

Com he dit altres vegades, si hi ha res que enyore dels meus temps de fester actiu és precisament aquest dia i les inesborrables sensacions que provoca. És cert que les restriccions legals (la quantitat de pólvora que pot utilitzar cada fester està limitada ara a un quilo) i la disminució incessant de participants, han reduït visiblement la seua espectacularitat. Però fins i tot així, l’olor a pólvora, l’estrèpit dels arcabussos, el ritme quasi musical d’un bon disparo –impagables les salves sincronitzades davant del castell-- segueixen resultant una atracció massa forta com per deixar-la passar, encara que siga només una estoneta i vista des de fora. Enguany, però, no he apurat fins a l’aparició de Sant Jordi --tan ingenua com emotiva-- sobre els merlets del castell, perquè per una vegada m’estime més ser testimoni de les esperades aparicions, quasi sempre igualment miraculoses, de Messi en l’àrea del Chelsea. En això estem, i ja veurem com queda, tot plegat.

El cas és que, un any més, s’acaben les festes del meu poble. No ha estat, tampoc aquest, l’any de veure baixar per Sant Nicolauet la primera esquadra de dones, ni de poder escoltar les ambaixades en valencià (“aquell, davant qui plora/tant de cristià vassall/i poruc s'estremeix/pel valor invencible del seu braç”), com tampoc, i en general, de veure la festa de nou en mans del poble que la fa i la viu, alliberada finalment de dogmes, essencialismes i hipocresies. Però ja falta un any menys per aconseguir-ho, i des de demà mateix reprendrem aquestes batalles, i moltes altres que ens venen damunt. I ja sabem que, en aquest cas, no les guanyarem només fent molt de soroll; però tampoc no sobra fer-ne, i dissabte és un bon dia per seguir demostrant-ho.