Fuster, ni més ni menys

L’home oblida sovint que només és una bestiola més, embolicada en una lluita per la supervivència, ai! “racional”. “Dominar la natura” ha estat una consigna clàssica: dominar-la a favor de l’home. Ja ho trobem al Gènesi, i ho reargumentava Marx, i Eugeni d’Ors en feia literatura protofeixista... Quan un ecòleg o un ecologista maten una mosca o un mosquit impertinent, o pretenen curar-se de malalties viròtiques, fan el que fan santament. Però, i l'"ecosistema”? Una altra història són les contaminacions “humanes”, bàsicament químiques. Quan un ecòleg o un ecologista pren l’ascensor per pujar al seu pis, ja s’agenolla davant les multinacionals de les nuclears... Jo, afortunadament, visc en una planta baixa.

Joan Fuster, "Notes d'un desficiós"

Com probablement sabeu, hui fa vint anys que ens va deixar Joan Fuster. Aquest 21 de juny és, doncs, una data especial dins aquest 2012 en què es commemoren també els cinquanta anys de la publicació de "Nosaltres els valencians" i els noranta del naixement del mestre de Sueca. Poca cosa gosaria afegir a tot el que ja s'ha dit --i se seguirà dient-- sobre la talla intel·lectual de Fuster, ni molt menys sobre la influència cabdal de la seua obra en la recuperació nacional del País Valencià --i en molts altres aspectes molt menys aparents, si em permeteu que ho diga. Si de cas, deixeu-me remarcar que a mi, ara com el primer dia que vaig obrir un llibre seu ("Poetes, moriscos i capellans", per cert), llegir Fuster em fa pensar, i molt. La qual cosa, en aquests temps en què s'esmercen tants esforços en tractar d'aconseguir el contrari --impedir que es pense; o, almenys, evitar que es pense diferent-- ja és motiu suficient per estar-li eternament agraït: pel seu escepticisme, per la seua ironia, per l'elegància de les seues argumentacions, fins i tot --només faltava-- quan no puc dir que hi estiga d'acord. Per cert: jo, a València, visc en un cinquè pis... sense ascensor. Però no va ser res premeditat.

Llàgrimes d'avet

El color verd ha esdevingut, a aquestes alçades de l'any, senyor quasi absolut del pati. Només algunes pinzellades subtils de blanc --les flors perfumades de les murteres, les restes de la rígida floració de l'acant-- esguiten encara la general verdor del seguit d'arbres i arbrissons que, amb més intuïció que propòsit, hem anat plantant d'ençà que vam arribar a la casa. Aquests, junt amb els pocs arbres que hem conservat d'entre aquells que ens precediren (la majoria han anat caient víctimes de l'envelliment, les malalties o, simplement, una ubicació especialment inoportuna), formen ara un doser fresc i ombrívol que cobreix pràcticament cada racó del jardí.

Dos avets cepats es compten, precisament, entre els supervivents del jardí que ens hi trobàrem. Per les seues característiques, i a falta de criteri més fundat, els tinc per avets grecs (Abies cephalonica) o algun dels seus híbrids, i tot que reconec que els aprecie especialment, no deixen de donar algun petit maldecap. En estar massa pròxims a la façana de la casa, el seu atapeït ramatge impedeix que hi arribe la llum, la qual cosa s'agraeix en estiu però imposa, en hivern, una foscor prematura i excessiva. Però potser el principal destorb que se'ls pot atribuir (i que assoleix en aquestes setmanes el seu nivell culminant) és l'abundant exsudació de resina que, en degotejar de forma constant des de fulles i gemmes, acaba enviscant qualsevol persona, animal o cosa que reste una estona sota la seua ombra. És el que les meues filles anomenen el plor dels avets.

La producció de resina --o trementina-- és un dels trets distintius del gènere Abies, i la seua recol·lecció i preparació ha estat de fet una de les principals utilitats d'aquests bellíssims arbres des de temps immemorial. L'oli de l'avet blanc (Abies alba) era molt apreciat per les seues virtuts medicinals; les trementinaires l'obtenien de les avetoses pirinenques i prepirinenques i, com recorda Font i Quer, el portaven a pobles i ciutats arreu del país. D'altres espècies d'avet s'obtenen, també, tipus diferents de resines amb usos o virtuts específics, com ara el bàlsam de Canada, molt conegut per tots aquells que hem hagut de fer preparacions per al microscopi, i que s'obté de l'avet balsàmic d'Amèrica del Nord (Abies balsamea).

"Aquests dies els avets estan plorant molt", m'ha dit la meua filla menuda quan he arribat hui a casa. Li explique --sense saber-ho cert-- que probablement és cosa de la calor, que fa la resina més fluida. Però no he pogut evitar pensar que potser és que els avets ens comprenen més del que ens pensem. Potser, fins i tot, saben coses que nosaltres ignorem...

Aquests últims dies (si fa no fa, els mateixos que he estat quasi sense passar per ací) el meu context professional més immediat ha accelerat la seua imparable transformació des de "vulgar fangar" a "tarquimar pudent". Estalviaré detalls d’aquest procés, que m'ha servit almenys per recordar principis bàsics com ara que cadascú gestiona la incertesa de forma diferent, que la gallina de dalt caga a la de baix, i que per sortir d'arenes movedisses convé evitar moviments bruscos i compulsius. És molt probable que, encara que potser siga absurd --John Carlin en parlava fa poc en El País-- no ens quede cap altra eixida que seguir buscant el costat bo de la vida. Fins i tot, mentre veiem les creus alçar-se en l'horitzó.

Coses del destí

Havia pensat escriure només alguna cosa --"curteta, que és divendres"-- sobre el maleït incendi de la Safor, la incompetència colossal dels nostres governants o les reiterades admonicions catastròfiques sobre l'economia (amb la consegüent amenaça de noves agressions i retallades) que han tornat a marcar aquesta setmana que s'acaba. Però ja em coneixeu, i quan m'he volgut adonar la cosa ja passava, de llarg, de les quatre ratlles inicialment previstes, i hi havien tret també el cap l'indecent intent de segrest de la democràcia grega, els despropòsits de Bauzá, la imminent imputació de Blasco o la poca vergonya de Dívar. "Com sempre, massa llarg", m'he dit; però encara m'he posat a espigolar un poc en allò de bo que, entre tant de rostoll ressec i estèril, he pogut arreplegar aquesta setmana, des dels poemes de la Senyoreta Reykjavik a un memorable --i sorprenentment barat-- arròs amb llamàntol a la Malva-rosa... I en eixes estava, quan no sé quines tecles he tocat i tot el que hi havia escrit ha desaparegut sense desar-se, i no he sabut tornar-ho a trobar. I com que potser ha estat un senyal, i jo no sóc qui per contrariar el fat, ho deixe ací abans que no em torne a passar. Bon cap de setmana!

Rescat

Fosquejava quan va arribar a casa. Va obrir la porta, unflada per la humitat, i va entrar. En un temps, l'apartament li havia semblat lluminós i confortable; però d'ençà que havia tornat, aquelles quatre parets havien esdevingut una presó sufocant i opressiva. Amb un gest displicent, va llençar la cartera sobre una cadira, va posar-se una copa i es va deixar caure en el sofa sense pensar a sopar. En la televisió, una veu monòtona repassava, entre xifres i tòpics, l'apocalíptica realitat diària. Sense prestar-li massa atenció, va apurar el glop i va tornar a omplir-se generosament el got. Poc a poc, com cada vespre, el cansament, el tedi i l’alcohol van anar enterbolint-li la consciència, fins que es va trobar revivint la violència de la tempesta i el pànic del naufragi, l’angoixa de les hores aferrat a un tauló assotat per les ones, la sensació inenarrable de sentir de nou la terra ferma sota els peus. Va recordar els primers i duríssims dies en aquella illa perduda al mig de l’oceà, el lent procés d'adaptar-se a una terra esquerpa però, al remat, suficientment amable com per procurar-li aigua i menjar en abundància. Va reconéixer, entre boires, la cova on es va aixoplugar i que va acabar convertint en un recer segur i fins i tot acollidor. I, com cada vespre, va tornar a veure-la, caminant per la platja, el dia que va comprovar amb immensa sorpresa que no havia estat l’únic supervivent que havia aconseguit arribar a aquella illa.

--Rescat, diuen? A la merda, els rescats! –va murmurar encara. Els motors del maleït helicòpter de salvament retrunyien, en el mateix malson de cada vespre, dins el seu cap.

Imatge de la xarxa

Carnisseria

He recordat la cançó de l'Ovidi en veure el dibuix sobre el què Jesús M. Tibau proposa el seu 249è joc literari. I com que és divendres, i tampoc espere molt més del meu cervell a aquestes altures, quasi que deixe dibuix i cançó, i me'n vaig a pensar --sàdicament despistat-- en la vida, tan folla... Bon cap de setmana!