Percebre el risc

Dijous passat, poc abans que el fum i el foc relegaren temporalment a un segon pla qualsevol altre tema, em vaig assabentar de l'accident que havia costat la vida a nou muntanyers mentre ascendien al Mont Blanc per la ruta anomenada dels quatre mils. Prompte farà tres anys que jo mateix, com milers d'aficionats a la muntanya cada temporada, vaig fer aquest mateix recorregut des del refugi de Cosmiques fins al cim, i per això, mentre conduïa cap Alcoi i anava escoltant en la ràdio del cotxe els detalls de la notícia, recordava cada pas d'aquella ascensió amb Xavi i Ferran, el nostre guia, i en especial el punt on, segons les informacions que anaven coneixent-se, s'havia produït l'allau: si no vaig errat, el pas de roca i gel --instal·lat amb cordes fixes i lloc habitual d'aglomeracions-- que mena a l'impressionant Col du Maudit. Fa una estona he sabut que hui mateix dos muntanyers més hi han estat trobats morts, en aquest cas en la ruta més freqüentada, que parteix del refugi de Goûter, i no he pogut evitar tornar a a repassar, aquesta sompa vesprada de diumenge, records, notes i imatges --algunes de les que il·lustren aquestes ratlles he d'agrair-les també a Ferran i Xavi-- d'aquells dies inoblidables per les muntanyes arpitanes.

Sovint passe por, a la muntanya, i no necessàriament en situacions especialment complicades o compromeses. Però en rememorar aquella ascensió, m'ha tornat a fer l'efecte que, tret d'alguns moments molt concrets (els previs a encarar-se, quasi sense temps per pensar-hi, a la aèria baixada de l'aresta nordest de l'Aiguille de Midi, o l'estranya sensació de posar-se l'arva tot sabent dels huit morts per allau l'any anterior en aquesta mateixa contrada) no vaig tindre una sensació especialment accentuada de risc, tot i els perills evidents d'enfrontar-se a una muntanya com aquesta. Fins i tot diria --no és estrany que em passe-- que vaig patir més imaginant el camí que haviem de fer, que trepitjant-lo realment. La qual cosa no vol dir, evidentment, que no hi hagueren moments delicats, sobretot en una baixada que es va fer molt més llarga i feixuga del que hauriem volgut. Però tot va eixir bé, finalment, i haver trepitjat el cim del Mont Blanc és hui un record inesborrable i un somni complert.

La percepció del risc, en la muntanya com arreu, és un procés subjectiu sobre el qual influeixen nombrosos factors interns i externs. Si més no en el nostre cas, el fet de comptar amb un guia expert --al que probablement vam fer passar més d'una mala estona per les nostres limitacions tècniques-- va ser fonamental per evitar perills majors i matissar, també, la nostra percepció d'aquests, per excés o per defecte. Però també és cert que, en cas d'allau o d'accident imprevisible, l'experiència té una rellevància limitada: entre els muntanyers que tots els anys es deixen la vida al Mont Blanc n'hi ha sovint de molt experimentats, com sembla haver estat el cas d'alguns dels afectats per l'allau de dijous, o com ho va ser en el d'Stéphane Brosse, company de Kilian Jornet que va morir el 17 de juny mentre feia la travessia del massís amb esquís. Recorde haver-li preguntat a Ferran, aquells dies, si hi havia res que haguèrem de tindre especialment en compte en la muntanya: "no ensopegar on no es pot ensopegar", va dir. Pel moment, he tractat de recordar-ho sempre que ha calgut.

És evident que la prudència, l'experiència i la preparació són tan fonamentals en la muntanya que poden representar la diferència entre la vida i la mort. Però sovint és simplement la sort, la que marca aquesta diferència, i convé no oblidar-ho a l'hora de fer el balanç entre el que podem guanyar i el que podem perdre quan ens encarem a un repte o a un cim. I allò que coneixem com a por no deixa de ser el mecanisme amb què ens ha dotat l'evolució per permetre fer aquest balanç, i actuar-ne en conseqüència. Per cert, mentre pensava en tot açò, m'he adonat que aquests tres anys m'han passat molt, massa ràpid. I m'ha fet tanta por que caldrà fer alguna cosa al respecte.

Controlat finalment el foc de Mariola, arriba l'hora també de fer balanç de pèrdues, que ja pot avançar-se que han estat especialment copioses. Més enllà de l'impacte emocional i els efectes sobre el paisatge, no tots els incendis són iguals, i és necessari avaluar les seues conseqüències sobre els diferents hàbitats i espècies afectats, per tal de plantejar quina és la millor estratègia per a tractar que es recuperen com més prompte possible. La qual cosa no exclou, evidentment, que s'hagen de reclamar totes aquelles responsabilitats que pertoquen --ho vaig avançar dijous al Facebook, i hui mateix hi insisteix l'amic Enric Moltó: en el cas d'aquest incendi, no poden esgrimir com a suposat atenuant unes condicions climàtiques extremes-- com tampoc que, quan siga l'hora, s'haja de comptar amb tota la col·laboració possible, com la que proposa la pàgina Voluntaris a Mariola. Ni que, una vegada més, calga agrair a tota la gent que ha estat lluitant aquests dies contra les flames, posant en perill la seua vida, que el desastre no haja estat encara molt major. Hi seguirem parlant-ne, sense dubte. Però vos deixe, pel moment, aquesta imatge de la rodalia de Dosaigües, només uns dies després del foc que ha assolat aquelles muntanyes: una immensa tristesa, però també un petit raig d'esperança...

En negre

Contenint l'alè perquè el maleït ponent no done noves forces al foc que des d'ahir crema Mariola, precàriament estabilitzat gràcies a la faena de molta gent que s'hi està deixant la pell a la muntanya. I --sabreu disculpar-me-- amb molt poques ganes de parlar, ara mateix. Amb cada incendi no és terra, només, allò que ens furten, sinó anys: tots els que hauran de passar per fer reconeixibles uns paisatges que el foc i la desídia han tornat a convertir, de nou, en cendres. Però també Mariola tornarà a reverdir, i amb ella reverdirem nosaltres, que ningú no ho dubte. I els ho hem de fer pagar molt car.

Més sobre tortugues

Fa un temps vaig parlar, en aquest mateix blog, de les tortugues de rierol que viuen al riu d’Alcoi, i de la influència d’altres tortugues exòtiques sobre la seua conservació. Des de llavors, s’han dut a terme estudis que confirmen que el tram del riu a l'altura de l’Alqueria d’Asnar, alberga una pròspera població d’aquesta espècie protegida: fins 141 exemplars van ser capturats i marcats al llarg de l’any passat, gràcies a les tasques de seguiment que duen a terme els tècnics del Paisatge Protegit del Serpis i del projecte LIFE “Trachemys”, l’objectiu del qual és precisament la conservació de les tortugues autòctones. Per a això, a més de controlar les poblacions de tortugues de Florida, fan un seguiment de les dues espècies autòctones (la de rierol i la d’estany), i duen a terme diferents activitats de difusió i conscienciació social al respecte.

Fa un parell de setmanes, els amics Isabel i Vicent, del Paisatge Protegit i el projecte LIFE, amb la col·laboració de l’Ajuntament de l’Alqueria, hi van organitzar una d’aquestes activitats. Bona cosa de xiquets i xiquetes –i no pocs majors-- per conéixer de primera mà com distingir unes espècies d’altres, i per ajudar en les tasques de control i seguiment de la població que segueixen desenvolupant-se en la zona, i que també en aquesta ocasió van donar un resultat espectacular: trenta exemplars de Mauremys capturats en els dos mornells instal·lats amb aquesta finalitat, vint-i-huit dels quals només en un d’ells. Després de pesar-les i mesurar-les (i, si era necessari, també marcar-les, ja que molts dels exemplars capturats no ho havien estat abans) totes elles van ser alliberades en el mateix lloc, el qual es confirma com un tram d’especial importància per a l’espècie.

Exemplar de Trachemys emolli –tortuga de Nicaragua—que s’utilitza per explicar
les diferències entre tortugues exòtiques i autòctones

Al remat, una estoneta interessant i entretinguda, i amb unes quantes imatges amb les quals quedar-se: la impressió que produeixen les tortugues --autòctones o no-- en els xiquets i xiquetes, la quantitat sorprenent d’exemplars capturats, o les raconades d’un riu que comença a mostrar signes evidents d’una recuperació que voldriem permanent i irreversible. De pantalons arromangats i pernils a la fresca, com que eren els meus, quasi millor no dic res.

Escoltava fa una estona a la ràdio els detalls de les últimes retallades, mentre tornava a València des de la zona de Dosaigües, on estem avaluant de forma detallada els efectes de l'incendi sobre hàbitats i espècies. Qualsevol altre any, a aquestes alçades, probablement vos diria que necessite unes vacances com el menjar. Ara mateix, crec que el que necessite realment és una revolució. La qual cosa, dita just en aquests dies en que es compleixen 139 anys dels fets alcoians del Petroli i la consegüent 'arrastrà' de l’alcalde Albors ('Pelletes'), no deixa de tindre el seu aquell. Que el mateix Engels considerara l'alçament obrer d’Alcoi –protagonitzat pels anarquistes-- com un “exemple insuperable de com no s’ha de fer una revolució”, també. Potser no cal que arribem a l'extrem d'arrastrar-los, però només amb recordar-los que són uns fills de puta --ells, i els que els donen suport-- no hi haurà prou.

Vides desdoblades

Enguany, els fruits del garbuller del pati --un supervivent recuperat de les poc acurades obres d'una carretera pròxima, les flors del qual han servit de tant en tant per il·lustrar la capçalera d'aquest blog-- pareixen de tot menys fruits de garbuller. Allò que, a primera vista, sembla una espècie d'estrany i cridaner hirsutisme, ha desfigurat els petits poms encara verds i els ha donat un aspecte que evoca vagament als entranyables germans Macana (o si voleu, amb un poc més d'imaginació, als ZZ Top). No es tracta, però, de cap fenòmen excepcional: la causa de la incontrolable pilositat de les cireretes de pastor és un fong anomenat Gymnosporangium clavariiforme, i com sovint passa amb els representants d'aquest grup fascinant d'éssers vius, els detalls del seu cicle de vida em semblen massa singulars com per deixar-los passar sense fer-ne almenys un esment.

A diferència del que comentava fa uns mesos sobre els enigmàtics mixomicets, Gymnosporangium és un fong autèntic, estretament relacionat per tant amb els esclata-sangs o els xampinyons. Però quasi totes les espècies del grup al qual pertany --els Pucciniomicets-- es comporten com paràsits de plantes superiors, a les quals provoquen diverses malalties que es coneixen en conjunt com rovells, i que han tingut una gran incidència en l'agricultura al llarg de la història i arreu del món. El temut rovell dels cereals podia causar enormes danys en les collites, fins el punt que els romans tenien un déu (Robigus) consagrat específicament a protegir-les d'aquest mal. Una de les principals dificultats per previndre i tractar els rovells en alguns cultius deriva del cicle de vida complex que caracteritza aquest grup de fongs, i que segons les espècies pot incloure fins quatre o cinc fases distintes, i afectar a un o a dos hostes diferents. Aquest últim és, precisament, el cas de Gymnosporangium clavariiforme, que per completar el seu cicle de vida requereix infectar dos grups molt diferents de plantes: els ginebres o savines (Juniperus) i diverses espècies de rosàcies com el cirerer de pastor, el corner o la perera.

De les quatre fases en què es divideix el cicle vital de Gymnosporangium, delimitades per la formació de diferents tipus de cossos fructífers i d'espores, dues --les que corresponen a allò que els micòlegs anomenen telis i basidis-- tenen lloc sobre ginebres o savines. El resultat més visible d’aquesta part del cicle són precisament els esmentats telis, una mena de petites banyes de color groc o taronja que cobreixen les branques dels Juniperus afectats. Però les espores produïdes per aquests cossos no poden tornar a infectar als mateixos arbres, sinó que han de ser transportades pel vent fins que troben una planta adequada --com ara el cirerer de pastor-- sobre la qual es desenvoluparan les dues fases següents (la formació d'espermogonis i d'ecis), que al seu torn donaran lloc a noves espores que hauran de trobar un ginebre o una savina per tancar el cicle.

Els pèls que cobreixen els fruits del meu garbuller, per tant, són en realitat ecis, cossos fructífers que representen la darrera de les fases vitals del fong que l'infecta. Els ecis són tan diferents a l’altra manifestació visible de la vida del Gymnosporangium --els telis ataronjats i mucilaginosos que naixen sobre els Juniperus-- que, fins que es va poder confirmar que es tractava de fases diferents d’una mateixa forma, van ser considerades com una espècie diferent (i anomenada com Roestelia lacerata). De fet, hi ha encara moltes formes de fongs --s’estima que entre quinze i vint-i-cinc mil-- de les quals només hom coneix una part del seu cicle vital, generalment la fase asexual, i que per això no han pogut encara ser enquadrats dins de cap dels grups coneguts. Totes elles s’agrupen en una mena de calaix de sastre taxonòmic, antigament conegut com Deuteromicets i que ara s'anomena fongs imperfectes, en el qual s’inclouen per exemple nombroses floridures o diversos fongs que poden provocar malalties als humans.

Lluny de la meua intenció seguir avorrint-vos amb més noms estranys, cicles complexes i disquisicions taxonòmiques. Però valguen aquestes ratlles, nascudes de l’observació d’unes cireretes peludes en un cap de setmana d’indolència diürna i discomòbil nocturna, com a recordatori de l'extrema complexitat que poden adquirir moltes formes de vida que ens passen habitualment desapercebudes, i que encara ens amaguen molts dels seus secrets. I després alguns encara ens pensem que la nostra vida és complicada...

Prendre alè

Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d'una tristor benigna,
la veu se't tornarà
poruga i malaltissa
i a cada mot creuràs
que perds un tros de vida.

“Deixa-ho tot. Al carrer / fa una tarda tranquil·la”, proposava Martí i Pol, i trobe que és una recomanació a tindre molt en compte. A més, a aquestes alçades de l’any (i especialment, en setmanes com aquesta) l'arribada del divendres representa un èxit remarcable, i com a tal ha de ser valorat. Ho deixe, doncs, aci, i des d’ara mateix pose tot l’afany en tractar d’aprofitar les virtuts benèfiques i reparadores del cap de setmana, i a veure si arreplegue també alguna garbeta d’ànims, que se m’està quedant el rebost buit. Inclinar-me cap a la indolència o bé cap el sarau -–totes dues opcions estan obertes i poden ser igualment catàrtiques-- és un dubte menor que resoldré més tard; segurament, hi haurà temps per a tot. L'objectiu, en tot cas, sembla clar: veure d’arribar a dilluns amb forces suficients per encarar una nova setmana i tractar de seguir avançant. Que ja ho deia, també, el poeta, i mai està de més fer-ne memòria: “De res no ens val l'enyor o la complanta”... Bon cap de setmana!

Dues notícies recents --i lamentables-- incideixen directament sobre allò que, diumenge passat, vaig escriure a corre-cuita sobre els incendis de Cortes i Andilla: la retallada d’escoles rurals en moltes comarques del País, i la vergonyosa posició del govern espanyol sobre la reforma de la Política Agraria Comuna. Postures radicalment oposades a qualsevol política raonable de desenvolupament rural que millore la protecció efectiva del nostre territori --i per tant, que contribuisca a previndre els incendis-- més enllà d’urgències, retòriques i eventualitats. Faig propòsit de seguir aprofundint, també, en aquesta línia; però mentre, faig meues en la seua totalitat les reflexions d’Ecologistes en Acció del País Valencià i d'Acció Ecologista-Agró. Els incendis no solament s’apaguen en hivern: es pot fer molt, per evitar que comencen, en els despatxos d’aquells que (diuen que) ens representen a València, a Madrid i a Brussel·les.

Per cert: la biga nova ja està al seu lloc, i a més sembla que el bosó de Higgs està a punt de deixar de ser una hipòtesi. L'univers recupera l'equilibri. Que no tot han de ser desgràcies...