Serà probablement a causa de les circumstàncies quotidianes i la son acumulada, però m’adone que el café acabat de fer figura, a hores d’ara, entre les meues primeres opcions quant a preferències aromàtiques. I ha de ser també ben cert que olfacte i gust actuen sovint en estreta germanor, perquè moltes de les opcions segones m’han dut cap a àmbits igualment alimentaris: el codonyat, el putxero coent-se al foc, una copa de Lliure Albir, fins i tot l’evocadora mescla d’olors --de menges, espècies i condiments variats-- que associe inevitablement amb la parada dels meus avis en el Mercat de Sant Mateu d'Alcoi. D’altres paisatges olfactius, sovint associats a records concrets, han anat poc a poc obrint-se pas, i han aparegut el mesc imposant-se sobre altres mil olors en un mercat en Xaouen, la terra mullada després d’aquella tempesta, l’olor de vora mar o el dels prats dels Pirineus (fa anys que estic convençut que els Pirineus tenen una olor especial, única i distingible de la de qualssevol altres muntanyes).
Era previsible que, tard o d’hora, el recorregut m’abocara a la generosa i inesgotable font de plaers aromàtics que representa el món vegetal: potser algun dia sabrem apreciar com mereix l’incalculable tresor que ens ofereixen, en forma de perfums, les nostres humils, tenaces i fragants brolles. Comprensiblement aclaparat entre tanta varietat i riquesa, tampoc ací m’ha resultat gens fàcil escollir; però després de vagar una bona estona entre roses, romers, tarongines i gesmils, m’he vingut a detindre finalment en la intensa fragància d’un bancal florit de llimeres vernes. I pel moment, allí m’he quedat.
 |
| Imatges de la xarxa (la de més amunt, "Sota les llimeres", de Monet) |
“Es veié passejant pels jardins vesprals de Nàpols quan era un home jove; es veié en els braços d’una dona de cabells negres enrinxolats i veié la silueta d’un ram de roses a l’àmpit de la finestra ventat per l’oreig nocturn; sentí el refilar d’ocells dispersos i el cant llunyà d’un taverner del port; escoltà un xiuxiueig molt a la vora de l’orella, un t’estimo, i li semblà que se li arrufaven de goig els cabells, ara!, en aquell moment! Obrí els ulls i gemegà de plaer. Aquell perfum no era com els perfums que tothom coneixia. No era una fragància que fes molt bona olor, no era un 'sentbon' ni un article per al pentinat. Era una cosa absolutament nova que podia crear tot un món nou, un món màgic, enriquit, que feia oblidar tot d’una el fàstig que regnava pertot i conferia una sensació de riquesa, de benestar, de llibertat, de plaer…”
Patrick Suskind, "El perfum"
