"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 30 de juliol de 2012

Els sants del dia

Els sants de la pedra en la seua ermita de Biar. De la xarxa.

"Jo no crec en Déu, però en Sant Jordi sí", li vaig sentir dir fa anys a un bon amic en un d'aquells moments d'exaltació patriòtico-festera que, fins i tot sense necessitat de grans abusos de cafè-licor, resulten consubstancials als moros i cristians alcoians. Vaig recordar la frase --que, si ho penseu bé, té el seu aquell-- aquest cap de setmana, mentre fullejava el magnífic llibre que Alfons Llorenç ha publicat a partir d'un any de col·laboracions diàries en la premsa, i del què he manllevat el títol d'aquesta entrada: s'anomena "El Sant del dia" (Edicions del Bullent), i constitueix un repàs del transcurs de l'any, de la mà de les diferents celebracions tradicionals --generalment vinculades al santoral catòlic, però sovint amb arrels que es remunten molt més enllà en el temps-- que durant segles han marcat el dia a dia dels nostres avantpassats. Una obra molt recomanable, farcida de curiositats antropològiques i notes erudites, que es presta més al petit tast diari que a la lectura continuada, i gràcies a la qual m'he assabentat que hui és la festa dels sants de la pedra Abdó i Senén, "els "benissants", duals patrons agraris del País Valencià, combatuts, i, en bona part, vençuts, durant l'oprobiosa, pel faenafuig madrileny Isidre".



Vora quaranta pobles valencians els tenen encara per patrons --n'eren molts més, abans-- i fan festa gran tal dia com hui; però segurament, dissabte passat, molta altra gent els recordaria vivament mentre una pedregada com feia molt que no se'n veia queia sobre Ontinyent i altres llocs de la Vall d'Albaida, la Costera, la Ribera i el Comtat. A l'Alcudieta, tot va quedar en quatre gotes i una espectacular llampegada; però no vaig poder evitar pensar que en el fons, i com li passava al meu amic, tots necessitem creure en alguna cosa. Jo mateix, que tampoc crec en Déu, no he perdut mai de tot la fe en la divina --i cada volta més necessària-- intercessió de Sant Roc per a alguns dels mals que ens afligeixen...

Puix sou pare de clemència
i a València feu favor,
mantingueu les quatre barres
penjant del vostre bastó.
Feu lliure la nostra terra
i destapeu els traïdors.
Amén.





imatge del Diari Digital d'Ontinyent



12 comentaris:

  1. Sàpies que, des de Miramar de la Safor he somrist després d'haver-te llegit. Aquesta estrofeta a sant Roc és genial. Però no tant com haver descobert que el patró dels madrilenys, sant Isidre, era un "faenafuig"! Ja saps que, a la Muntanyeta dels Sants de Sueca, també es veneren aquests dos figures. Ho devien passar malament en vida, però la veritat és que el lloc que se'ls ha assignat per a passar tota l'eternitat és preciós, espectacular, privilegiat. Una abraçada! I gràcies per la recomanació bibliogràfica. Em faré amb el llibre d'Alfons Llorenç.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi m'agrada molt també aquella que diu "mireu-nos l'autonomia, que a l'aire la portem tots...". I això que la cançoneta és de l'any 83 ;)

      La Muntanyeta dels Benissants és un lloc màgic com n'hi ha pocs al País; raó tenen, els suecans, per estar-ne tan pagats --i, com tu dius, ben contents que estaran també els santets, amb tan privilegiades vistes.

      Crec que el llibre t'agradarà. Ja em contaràs... Moltes gràcies i una abraçada!

      (Miramar em du, especialment en aquesta època de l'any, moltíssims records...)

      Elimina
  2. M'enduc la recomanació i aquests versos dedicats a sant Roc, jo també necessito tenir algun tipus de fe per tirar endavant, encara que de vegades costi. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades costa, Sílvia, i molt. Però ens hi aferrarem amb força: fe és un cop de falç, fe és donar la mà... Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  3. Doncs no farà un parell de setmanes vaig veure a Canaldecineespañol -sí, tot junt; canal molt recomanable per a certes documentacions, no cal dir- un Isidro, el labrador, encarnat per l'ensucrat actor valencià Javier Escrivá, que desmenteix el que diu l'Alfons Llorenç. Perquè aquest paio, l'Isidro, convertia en vergers camps de pedra, el millor llaurador de tot lo món. I entre camps i camps -que mal sona açò- feia un fum de miracles, bé en el trajecte del camp cap a casa o ben bé de casa cap al camp, que tant s'hi val, i no qualsevol cosa: fins i tot ressuscitava els morts. A més, tenia que sofrir l'enveja i confabulacions dels que l'envoltaven. Deu ser el referent d'Esperancita, la de la còlera. Poca broma. Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No conec la pel·lícula, Vicicle, però me l'apunte per a alguna vesprada desenfeinada de l'estiu (preferentment, després d'un parell o tres de mentiretes). El cas és que, en qüestions de propaganda, sempre ens han guanyat de mà: segons diuen, el major miracle que feia el sant era quedar-se allà quetet --resant, deia-- mentre uns àngels li llauraven els bancals. O siga, que més que dels "labradores", l'Isidro hauria de ser patró dels encarregats... No és d'estranyar, per això, que l'Espe li professe una sincera devoció. Salut!

      Elimina
  4. Sempre aprenc coses noves gràcies pel post, no sabia que eren els sants de la pedra aquesta parella de sants....aquí a Barcelona davant de la catedral i vorejant el barri gòtic es celebren les festes de sant Roc ...esperem que els sants facin que pedregui al cap de qui es mereix i deixi collites tranquil·les...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sant Roc --que segons la llegenda va nèixer a Montpeller-- era un sant molt popular a tota la Corona d'Aragó, especialment en aquells temps en que la pesta castigava molts llocs de la nostra terra. També a Alcoi té una ermita i un barri dedicats, amb les festes el 16 d'agost... I, ateses les diferents pestes que afecten al país, no deixa de ser una advocació ben escaient, també, per aquests temps. Salut i una abraçada!

      Elimina
  5. No sabía que fossin patrons d´altres indrets. Una cosa més apresa, però encara no em puc anar a dormir, tinc feina!
    Ahir van acabar les festes del nostre poble, amb els seus patrons Sant Abdó i Sant Senén i avui toca pencar...

    Una aferradeta i molt bon dia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I jo no sabia que també eren els patrons d'Inca! Si és que et descuides un cap de setmana de mirar els blogs amics, i ja perds passada... A la meua comarca, no hi ha poble --tret, potser, del mateix Alcoi-- que no tinga un carrer o una ermita dedicada als santets. Mira, una cosa més que ens uneix a banda i banda de la mar, pese a qui pese ;)

      Espere que hages passat molt bones festes (i que el dia després no haja estat massa dur). Una abraçada!

      Elimina
  6. A Sella abans hi havia algun que algre Senén (ací diem Senent), però hui eixe nom ha desaparegut tan sols resta com malnom d'una família.
    Respecte al santoral, per aquesta part de l'Aitana sempre presumim de tindre una patrona d'allò mes "pagana" i es que la nostra patrona es la Divina Aurora, que no es mes que la veneració del sol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bonic el de la Divina Aurora, Àngels! Ho he buscat al llibre d'Alfons --és per octubre, veritat?-- i no he trobat res, ni tampoc al "Costumari" d'Amades. Com tu dius, són innombrables els casos en què el cristianisme va adaptar-se a les celebracions preexistents i arrelades en el cicle de la natura. Que, ben mirat, no deixa de ser una estratègia ben intel·ligent. Salut i que passeu un bon estiu!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...