Com la gent del poble

"Ens trobem necessitats de moltes coses, al País Valencià; ocorre que hom s'adona, freqüentment, que encara no ha estat escrit aquest llibre, o bé l'altre, que ens podrien orientar davant determinada cosa. Calia que un llibre replegàs el fet, fulgurant, de l'aparició del grup "Al Tall" als escenaris valencians. Jo recorde, amb orgull i cert complex de culpabilitat, un jorn llunyà, que aparegué, a Las Provincias, Manolo Miralles, i em va parlar "d'un grup" que pensava "treballar" la cançó valenciana, i duia, a l'ensems, un bon projecte de prospeccions populars a la busca i captura de les més remotes, de les més inconegudes herbes del nostre folklore. Açò, a mi, i "en" el diari, em semblava cosa de boigs. Però ho vaig pensar, decididament, en començar Manolo Miralles a "cantar-me" una melodia que acabaven de trobar, intacta, virginal, en un dels recorreguts que darrerament havien fet."

Això ho escrivia l'any 1981 Vicent Andrés Estellés, en el pròleg al llibre del malaguanyat periodista Ángel Cosmos "Al Tall canta amb tot el poble". M'he afanyat a buscar-lo en les meues prestatgeries només conèixer, fa una estona, que el grup ha decidit acomiadar-se després de trenta-huit anys d'activitat artística. Una notícia que m'ha fet sentir trist, molt trist; però també immensament agraït: no crec exagerar gens en dir que la meua vida no hauria estat la mateixa sense les cançons d'Al Tall. I el País Valencià, tampoc. Encara ens trobem necessitats de moltes coses, a aquest País; però sense la seua tasca immensa (la dels components actuals del grup, però també la de tots aquells i aquelles que n'han format part o hi han col·laborat al llarg d'aquests trenta-huit anys) el nostre futur com a poble seria encara molt més fosc. Així que m'haureu de perdonar si, en contra de les meues intencions inicials, deixe per a un altre moment parlar de les perífrasis perverses o les retallades criminals, i em limite a dir-ho, de nou i de tot cor: per la música, i per moltes altres coses, gràcies, Al Tall.

Casualment, també la setmana passada vaig decidir-me per la música d'Al Tall ("Per Mallorca", una cançó del seu primer disc que m'estime especialment) per a il·lustrar l'entrada de divendres. Hui, trencant el costum, repetisc; però crec que l'ocasió ho mereix... Bon cap de setmana!

Interiorisme

--Jo no m’ho pensaria, de veres li ho dic: per a llegir en un sillonet roig com aquest, el que més es porta aquesta temporada és Ken Follett. Precisament ens acaba d’arribar una edició nova aquests dies… Mire, mire, quina preciositat, no em diga que no combina d’allò més bé.

--Vol dir? No sé, no m’acaba de fer… Jo havia pensat en alguna cosa un poc més atrevida, però sense passar-se’n, no sé com dir-li… Unes amigues m’havien parlat de Kerouac o de Roth, però tampoc no sé jo si fiar-me molt d'elles...

--Ui, Kerouac no li’l recomane de cap manera, ja no s’estila gens. I Roth, que vol que li diga, és cert que combina bé amb quasi tot, però jo me’l veig més de sofà negre que de butaca roja, la veritat. I a més, amb aquest llum de peu li quedara un poc embafós… A veure, deixe’m pensar un moment … Si, crec que ja ho tinc: que li semblaria Houellebeq? Aquesta temporada està tornant a portar-se molt. Mire, a veure que li sembla... Jo trobe que queda d'allò més bé. En tot cas, ja sap que pot emportar-se'l i provar-lo, i si no li agrada l'efecte, es torna a passar per ací i ja busquem una altra cosa.

--Si, aquest ja m’agrada més com queda… Res, m’ha convençut, m’enduc Houellebeq. I escolte, quina música creu que li aniria bé al salonet?

--No, per a la música millor que passe per “decoració sonora”, que l’atendran encantats. En la cinquena planta, només entrar a l’esquerra....



(la meua proposta per al joc creatiu literari d'Antaviana)

Mirades recíproques

Després de molt --massa-- temps sense deixar-me caure pel Montgó, en només unes setmanes m'hi he pogut tornar a acostar dues vegades a aquesta muntanya extraordinària; i a més, de formes --i sota perspectives-- radicalment diferents. La primera, amb els companys dels centres excursionistes de Cocentaina i Xàbia, ens va dur fins el cim per l'aspre i estimulant senderol que hi ascendeix pel barranc de l'Emboixar, un dels indrets més interessants de la serra per l'acumulació de plantes singulars que alberga: boixos (que donen nom a l'indret i que són extremadament escassos en aquestes terres meridionals valencianes), freixes de flor, galzerans majors, herbes santes o fins i tot corones de rei, entre moltes altres espècies remarcables, acompanyen al caminant abans de guanyar el llom de la serra i, finalment, el cim del Cap Gros i les seues excepcionals vistes sobre la costa, la mar i les immediates serralades de la Marina.

Poc temps després, i a tall de la visita als penya-segats del Cap de Sant Antoni de la que ja vaig fer un breu esment en aquestes planes, vam tindre ocasió de gaudir d'una perspectiva totalment diferent del Montgó: la que aquesta serra emblemàtica, autèntica fita visual del litoral valencià, ofereix a qui s'hi aproxima des de la mar. Costejant vora la Cova Tallada, els Castellets o el mateix Cap, vaig recordar la distinció acadèmica entre el paisatge intrínsec (el que caracteritza a un lloc determinat) i el paisatge extrínsec (el que s'albira des d'aquest mateix lloc); però, sobretot, em va resultar curiós pensar en la reciprocitat de les vistes --i les imatges-- que, pocs dies abans, havia pogut contemplar des de dalt de la muntanya. La conclusió, en tot cas, és ben simple: hi ha llocs especials, com el Montgó ("rotund, conegut i volgut Montgó", deia Joan Pellicer), que mai no deceben, se'ls mire com se'ls mire. O des d'on se'ls mire. Bon cap de setmana!

Sorolls

En part és perquè, a aquestes alçades, necessite que una pluja com cal s’emporte definitivament aquesta calor que sembla més pròpia de plens estius que d'estiuets tardans i residuals. Però crec que també és perquè en el fons --i sense rebutjar certes expansions tan ocasionals com oportunes-- sempre he estat poc procliu als estrèpits i els enrenous. El cas és que, entre unes coses i altres, acabe aquesta curta setmana laborable –la Generalitat Valenciana no veu amb bons ulls que treballem demà— amb una notable sensació d'atordiment: tot plegat, em sembla, ha estat massa brogit per a una sola setmana.

Reconec que una part del soroll, al qual jo mateix he contribuït dins de les meues modestes possibilitats, ha vingut des de les files diguem-ne amigues, i per tant --no puc negar-ho-- ha resultat bastant divertit. Però la principal contribució al baluern general han estat els crits guturals i els habituals escarafalls procedents de la caverna, amplificats --com sempre-- per la ignorància, la intransigència i la mala fe, però també per la por: malament han de veure el seu futur quan a l'entranyable i tradicional sainet de les sacrosantes "señas de identidad de la comunidad" han afegit enguany altres greuges més subtils però igualment imaginatius. I de Wert i la FAES, ja ni en parlem.

Sóc conscient, en tot cas, que açò no ha fet més que començar, així que caldrà armar-se de paciència, perseverança i, eventualment, ibuprofén. Però sobretot, caldrà no descuidar l'orella, no siga que, entretinguts pels gests grandiloqüents i els bramuls desmesurats, acabem passant per alt altres sorolls molt menys evidents però potencialment més perillosos: per localitzar els corcons que roseguen d'amagat la fusta --o els drets civils, o els serveis públics-- és necessari un cert silenci. I després de setmanes com aquesta, jo diria que ells (Wert i la FAES, però també Fabra, Mas i tota la resta) ho saben.

Imatge de la xarxa

Parlant de tot: demà, tot i que amb un poc de retard --enguany ha caigut així; cap relació, per tant, amb la data o la seua significació-- en FAPAS-Alcoi celebrarem el dia mundial de les aus amb una Jornada de portes obertes al Canyet de Sant Cristòfol. Si algú s'anima, només ha d'avisar i allà ens veurem.

Molt senzillament és el nostre

"Un tros només d’aquest país

és aquest poble;

en ell, però, toquem tot el país:

la serra de Mariola,

l'Aitana de llegenda,

la serra del Penyagolosa,

la costera del mar,

unes formes de vida

i de rebre la mort quan Déu ho mane.

No és millor ni pitjor aquest país;

molt senzillament és el nostre,

el teu, el meu.

No el defensem encara;

tractem només, tu, jo i aquell,

d’afirmar-lo,

de dir-lo.

Per això aquest cant que inicie

voltat, com per gresols humils,

per uns quants noms il·lustres

que m’hauran de guiar

a través de la nit,

a través del país

 del nostre poble.

Ací em pariren i ací estic."

Vicent Andrés Estellés

El diem, l'afirmem, hui més que mai. I el defensem: no és millor ni pitjor, aquest País; però ací ens pariren, i ací estem. Bona Diada del 9 d'Octubre!