De noms

"El Senyor-Déu va modelar amb terra tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l'home, per veure quin nom els donaria: cada un dels animals havia de portar el nom que l'home li posés. L'home donà un nom a cada un dels animals domèstics i feréstecs i a cada un dels ocells; però no va trobar una ajuda que li fes costat." (Gènesi, 2: 19-20)

La notícia me la van passar aquesta setmana (gràcies, Imma!), i no deixa de ser cridanera: un equip de botànics ha descrit un nou gènere de falgueres pròpies d'Amèrica Central i del Sud, i l'ha batejat amb el nom de Gaga, en honor de la famosíssima i extravagant cantant nord-americana. Els codis internacionals de nomenclatura zoològica i botànica consagren i actualitzen, mitjançant l'anomenat principi de prioritat, el manament bíblic de posar nom a plantes i animals: previ el compliment d'una sèrie de normes bàsiques, com ara l'ús del llatí, qui descobreix un nou tàxon animal o vegetal pot posar-li el nom que crega oportú. Els exemples pintorescos al voltant d'aquest principi són abundants (ací mateix podeu veure un llistat d'organismes els noms científics dels quals han estat escollits per referència a gent famosa, des de Calígula a Mick Jagger) i, a banda de l'objectiu propagandístic, ben evident en molts casos, responen també a justificacions més o menys imaginatives. En el cas de les esmentades falgueres, els investigadors al·leguen la innegable semblança entre la forma d'alguns vestits de Lady Gaga i la fase gametofítica de la planta; els descobridors del dinosaure Masiakasaurus knopfleri estaven escoltant "Sultans of Swing" quan van trobar els primers fòssils de l'espècie, mentre que unes pates davanteres excepcionalment amples --com si estigueren molt musculades-- van donar peu a anomenar una espècie d'escarabat com Agra schwarzeneggeri. Sobre les motivacions dels entomòlegs que han batejat una nova espècie de tàvec, d'abdomen arrodonit i daurat, com Scaptia beyonceae, quasi que no calen comentaris; sobre dedicar-li a Hugh Hefner una subespècie de conill (Sylvilagus palustris hefneri), tampoc.

Lady Gaga i el gametòfit de les falgueres a les què dóna nom. Imatge de la xarxa

En tot cas, i a tall d'això, cal dir que hi ha també molts casos en els quals el principi de prioritat ha servit per passar comptes amb rivals o enemics: fer servir els seus noms per designar espècies desagradables --un paràsit, una espècie tòxica o a una planta fètida, per exemple-- no deixa  de ser una forma subtil i ingeniosa de revenja. Sempre i quan hi haja alguna espècie disponible que complisca els requisits, és clar: ara mateix, em costa molt pensar en algun ésser viu tan odiós com per merèixer anomenar-se, posem per cas, Aznaria o Wertia.

El conillet de Hefner (que, per cert, és una espècie amenaçada). De la xarxa.

Probablement, i a la vista del tema, allò més lògic haguera estat optar hui per Bob Dylan per a l'habitual cançó de divendres. Però crec que aquesta tampoc no desdiu, i després d'una setmaneta com aquesta, reconec que el cos m'ho demana. A crits. Visca el Masiakasaurus knopfleri, i bon cap de setmana!

Rebrots

Les primeres pluges tardorenques les han avivades després de la llarga letargia estival. Unes poques, com les escil·les, els narcisos de tardor o els safrans bords, fan ben visible el seu renaixement perquè, per a elles, el temps de revifar és també el temps de florir. Però per a la immensa majoria, l'estació només assenyala el moment de fer brotar les noves fulles, amb les quals podran acumular reserves suficients per completar, la pròxima primavera, un altre cicle. En un cas o en un altre, desenes d'espècies diferents de plantes bulboses abandonen aquests dies l'anonimat subterrani en què han passat els últims mesos i tornen a reverdir pertot arreu, de vegades tan discretament que només es fan paleses a ulls ben avesats. O bé a d'altres --com els meus-- que, sense estar-ho, paren una especial atenció en aquestes dates a les brolles, els boscos i els pradells, tractant de trobar algun senyal del cobejat adveniment dels primers esclata-sangs. Pel moment, encara res; però mantinc fermes esperances.

Ho pensava, fa una estoneta, llegint el sempre recomanable blog de Zel: serà que, entre unes coses i altres, porte uns dies especialment complicats, però també a mi em costa saber on buscar ara mateix l'entusiasme, l'empatia o l'optimisme. Tant de bo siga que s'han pres un temps de repòs per afrontar millor la maltempsada, i que només estan esperant el moment oportú i l'oratge adequat per tornar a rebrotar amb força. I tant de bo que en trobàrem prompte un bon rogle, que falta ens en fa... Pel moment, encara res; però em resistisc a perdre les esperances.

Com la gent del poble

"Ens trobem necessitats de moltes coses, al País Valencià; ocorre que hom s'adona, freqüentment, que encara no ha estat escrit aquest llibre, o bé l'altre, que ens podrien orientar davant determinada cosa. Calia que un llibre replegàs el fet, fulgurant, de l'aparició del grup "Al Tall" als escenaris valencians. Jo recorde, amb orgull i cert complex de culpabilitat, un jorn llunyà, que aparegué, a Las Provincias, Manolo Miralles, i em va parlar "d'un grup" que pensava "treballar" la cançó valenciana, i duia, a l'ensems, un bon projecte de prospeccions populars a la busca i captura de les més remotes, de les més inconegudes herbes del nostre folklore. Açò, a mi, i "en" el diari, em semblava cosa de boigs. Però ho vaig pensar, decididament, en començar Manolo Miralles a "cantar-me" una melodia que acabaven de trobar, intacta, virginal, en un dels recorreguts que darrerament havien fet."

Això ho escrivia l'any 1981 Vicent Andrés Estellés, en el pròleg al llibre del malaguanyat periodista Ángel Cosmos "Al Tall canta amb tot el poble". M'he afanyat a buscar-lo en les meues prestatgeries només conèixer, fa una estona, que el grup ha decidit acomiadar-se després de trenta-huit anys d'activitat artística. Una notícia que m'ha fet sentir trist, molt trist; però també immensament agraït: no crec exagerar gens en dir que la meua vida no hauria estat la mateixa sense les cançons d'Al Tall. I el País Valencià, tampoc. Encara ens trobem necessitats de moltes coses, a aquest País; però sense la seua tasca immensa (la dels components actuals del grup, però també la de tots aquells i aquelles que n'han format part o hi han col·laborat al llarg d'aquests trenta-huit anys) el nostre futur com a poble seria encara molt més fosc. Així que m'haureu de perdonar si, en contra de les meues intencions inicials, deixe per a un altre moment parlar de les perífrasis perverses o les retallades criminals, i em limite a dir-ho, de nou i de tot cor: per la música, i per moltes altres coses, gràcies, Al Tall.

Casualment, també la setmana passada vaig decidir-me per la música d'Al Tall ("Per Mallorca", una cançó del seu primer disc que m'estime especialment) per a il·lustrar l'entrada de divendres. Hui, trencant el costum, repetisc; però crec que l'ocasió ho mereix... Bon cap de setmana!

Interiorisme

--Jo no m’ho pensaria, de veres li ho dic: per a llegir en un sillonet roig com aquest, el que més es porta aquesta temporada és Ken Follett. Precisament ens acaba d’arribar una edició nova aquests dies… Mire, mire, quina preciositat, no em diga que no combina d’allò més bé.

--Vol dir? No sé, no m’acaba de fer… Jo havia pensat en alguna cosa un poc més atrevida, però sense passar-se’n, no sé com dir-li… Unes amigues m’havien parlat de Kerouac o de Roth, però tampoc no sé jo si fiar-me molt d'elles...

--Ui, Kerouac no li’l recomane de cap manera, ja no s’estila gens. I Roth, que vol que li diga, és cert que combina bé amb quasi tot, però jo me’l veig més de sofà negre que de butaca roja, la veritat. I a més, amb aquest llum de peu li quedara un poc embafós… A veure, deixe’m pensar un moment … Si, crec que ja ho tinc: que li semblaria Houellebeq? Aquesta temporada està tornant a portar-se molt. Mire, a veure que li sembla... Jo trobe que queda d'allò més bé. En tot cas, ja sap que pot emportar-se'l i provar-lo, i si no li agrada l'efecte, es torna a passar per ací i ja busquem una altra cosa.

--Si, aquest ja m’agrada més com queda… Res, m’ha convençut, m’enduc Houellebeq. I escolte, quina música creu que li aniria bé al salonet?

--No, per a la música millor que passe per “decoració sonora”, que l’atendran encantats. En la cinquena planta, només entrar a l’esquerra....



(la meua proposta per al joc creatiu literari d'Antaviana)

Mirades recíproques

Després de molt --massa-- temps sense deixar-me caure pel Montgó, en només unes setmanes m'hi he pogut tornar a acostar dues vegades a aquesta muntanya extraordinària; i a més, de formes --i sota perspectives-- radicalment diferents. La primera, amb els companys dels centres excursionistes de Cocentaina i Xàbia, ens va dur fins el cim per l'aspre i estimulant senderol que hi ascendeix pel barranc de l'Emboixar, un dels indrets més interessants de la serra per l'acumulació de plantes singulars que alberga: boixos (que donen nom a l'indret i que són extremadament escassos en aquestes terres meridionals valencianes), freixes de flor, galzerans majors, herbes santes o fins i tot corones de rei, entre moltes altres espècies remarcables, acompanyen al caminant abans de guanyar el llom de la serra i, finalment, el cim del Cap Gros i les seues excepcionals vistes sobre la costa, la mar i les immediates serralades de la Marina.

Poc temps després, i a tall de la visita als penya-segats del Cap de Sant Antoni de la que ja vaig fer un breu esment en aquestes planes, vam tindre ocasió de gaudir d'una perspectiva totalment diferent del Montgó: la que aquesta serra emblemàtica, autèntica fita visual del litoral valencià, ofereix a qui s'hi aproxima des de la mar. Costejant vora la Cova Tallada, els Castellets o el mateix Cap, vaig recordar la distinció acadèmica entre el paisatge intrínsec (el que caracteritza a un lloc determinat) i el paisatge extrínsec (el que s'albira des d'aquest mateix lloc); però, sobretot, em va resultar curiós pensar en la reciprocitat de les vistes --i les imatges-- que, pocs dies abans, havia pogut contemplar des de dalt de la muntanya. La conclusió, en tot cas, és ben simple: hi ha llocs especials, com el Montgó ("rotund, conegut i volgut Montgó", deia Joan Pellicer), que mai no deceben, se'ls mire com se'ls mire. O des d'on se'ls mire. Bon cap de setmana!