A conveniència

Mocador d'olor

que la teva sina

acostava al cor:

com que et sap l'enyor

i et sap la pell fina

tremola d'amor

Mocador d'olor

fragant tarongina,

com li bat el cor!

Joan Salvat-Papasseit

Si l'ocasió reclamara exaltació o enardiment, res com deixar-se embriagar per la seua aroma dolça i penetrant, evocadora d'encesos amors primaverals --hi ha qui atribueix al nerolí propietats afrodisíaques-- i cantada apassionadament pels poetes des de temps immemorials. Però si es tractara, per contra, d'apaivagar els nervis, calmar els ànims o tranquil·litzar la son, també farà bon paper una infusió dels seus aromàtics pètals o, millor encara, una tasseta d'aiguanaf... Com diu la cançó, "pot passar qualsevol cosa quan floreix el taronger", i és un gran avantatge que la mateixa flor proveïsca també els remeis per a qualsevol contingència.

Hivernacle de tarongers (orangery) a Tyntesfield, de la xarxa.
Quan el vam visitar,  fa un any i mig, estava en  procés de restauració.

Nerolí i aiguanaf són dues paraules relacionades amb la flor del taronger que havia sentit alguna volta, però a les què mai havia prestat massa atenció. Quant a la primera, s'utilitza en diverses llengües --tot i que no l'he trobada en cap diccionari català-- per referir-se a l'oli essencial que s'obté de la destil·lació de les flors del taronger. Segons sembla, la seua etimologia es relaciona amb Marie Anne de la Trémoille, noble francesa de la cort de l'infaust Felip V, que tenia entre els seus títols el de Princesa de Nerola, i que va posar de moda l'ús d'aquesta essència. L'aiguanaf, aiguanafa o aigua de flors de taronger és el producte aquós que s'obté de la mateixa destil·lació que dóna lloc al nerolí; el mot, segons Coromines, sembla derivar d'una traducció parcial de l'àrab ma' nafha, "aigua d'olor". 

Barrufets de l'infern

Realment, ningú no sap si ja hi vivien quan la Foradà es deia Mathqûba i als llogarets de la Vall de Gallinera s'escoltava encara la veu dels muetzins. Però allò més probable és que arribaren, amagats entre els fardells, amb els colons mallorquins que vingueren a poblar les viles i les hortes que els moriscos hagueren de deixar enrere per sempre. Fa ja segles, en tot cas, que els barrufets (o borrufets) de l'infern campen per aquestes terres: dimoniets entremaliats que aprofitaven les ocasions en què la gent de bé deixava sa casa --la missa de diumenge era un dels seus moments preferits-- per esmunyir-se pels forats del panys i furtar tot allò que hi trobaven de valor. Tantes i tan freqüents van arribar a ser les seues maleses, que conten que quan a mitjan segle XIX les autoritats van voler fer la primera carretera que havia de travessar Gallinera per substituir l'antic camí reial, la gent dels pobles va demanar que s'allunyara del centre de la vall i de la rodalia de les seues cases  ("que la facen baix ses penyes", diuen que es deia) no fóra cas que, aprofitant les majors facilitats de desplaçament, els barrufets hi pogueren arribar encara amb menys entrebancs.

Al final, la carretera es va fer --la van inaugurar, passant a tocar de quasi tots els pobles, el 1882-- i hi ha també qui sospita que, abans que a esperits malèfics, caldria atribuir desvalisaments i malifetes a lladres, roders i altres éssers gens sobrenaturals. En tot cas, i ara com ara, sembla que poca gent se'n recorda ja dels barrufets de l'infern. Jo n'havia sentit parlar a l'amic Joanjo d'Alpatró, de qui tantes coses he aprés sobre la Vall, i a qui vam poder escoltar de nou dissabte passat, amb motiu d'una passejada amb el reviscolat grupet de muntanya que vam muntar a la faena: coincidint amb la sempre estimable floració dels cirerers, i després de pujar des de Benitaia fins a la Foradà (amb prolongació opcional fins el Penyal Gros), Joanjo i Sílvia ens van fer d'amables amfitrions per Alpatró per tal de completar, amb les seues explicacions sobre la natura, la història i les tradicions de Gallinera, una jornada magnífica. Que ve a ser, al remat, el que volia vindre a dir: si no coneixeu la Vall, ara és un bon moment per posar-hi remei; si ja la coneixeu, segur que encara vos queda algun racó per descobrir o una bona conversa per gaudir. I si trobàreu per les penyes alguna mena de follet, vegeu d'esbrinar si es tracta d'un barrufet, o més aviat d'algun jinn...

M'he pres hui un dia de descans després de fer ahir una esplèndida i concorreguda travessia --semblàvem la confraria del santíssim bastó telescòpic-- per les serres de Corbera i les Agulles que ens va dur, començant des de Tavernes, fins a la màgica valleta de la Murta, i de la què he de contar-vos alguna cosa en tindre una estona. Pel moment, que seguiu gaudint del sant cap de setmana, i bona Pasqua!

Desficis

De la primavera m'agrada tot, tret de quan comença. Serà cosa de l'astènia, dels bioritmes o ves a saber de què, però no hi ha any que aquests primers dies de la nova estació no se'm facen bastant més pesats del què voldria. Enguany, a més, als meus habituals desassossecs de temporada s'hi afegeixen altres neguits acabats d'adquirir, alguns significatius --els pares es fan majors, i hi ha diagnòstics que no per esperats resulten menys dolorosos-- i d'altres que, sense passar de simples incidències sense més rellevància, contribueixen a embolicar uns ànims amb clara tendència a la inestabilitat. Una d'aquestes incidències: a partir de demà, a la faena, deixem l'edifici que hem ocupat des que es va crear l'aleshores Conselleria de Medi Ambient el 1993, i ens traslladem a allò que han anomenat --ja sabeu com els agraden els noms pomposos i grandiloqüents-- "Ciutat Administrativa 9 d'Octubre". Per a nosaltres, però, és simplement "la presó"; no perquè esperem unes condicions de treball especialment dolentes (de fet, qui ho ha vist diu que no està malament del tot) sinó perquè el complex ha estat construït sobre el que va ser la Presó Model de València. El cas és que, durant aquests últims dies, i fins que hui ens han donat ja per clausurats els ordinadors, hem hagut de compaginar com bonament hem pogut el treball habitual amb l'inevitable trasbals d'una mudança de grans dimensions. Demà es consumarà finalment el trasllat, i a partir de dimarts que ve comencem una nova etapa que no espere ni millor ni pitjor que la que donem ara per tancada, però que, en tot cas, sempre tindrà l'al·licient de la novetat. Confie que amb això, i amb el cap de setmana llarg que hi ha pel mig, els meus capritxosos bioritmes vagen recuperant una relativa calma, perquè una volta començada, de la primavera m'agrada tot... 

Potser en altre moment de l'any hauria tractat de reflexionar sobre els motius que, més enllà de l'evident cinisme, la hipocresia i la misèria moral i intel·lectual, porten a certs elements a acusar als demés d'allò que ells (i elles) practiquen de forma sistemàtica i premeditada. Però a hores d'ara, tot el que puc dir és que cada volta que escolte o llisc a algú del Partido Popular --o algú de qui els recolza, anima o justifica-- parlar de "acoso", "terrorismo" o "adoctrinamiento", m'envaeix una immensa i insuperable sensació de fàstic. Com diria el mestre Estellés, que ens va deixar hui fa vint anys: "Hi ha molt de fill de puta, fills".

Imatge de La Vanguardia.

En síntesi

Deixar-se caure sobre l'herba a la vora d'un rierol de muntanya, amb un llibre de poemes de, posem per cas, Espriu; i, almenys per una estona, ser --o sentir-se-- raonablement feliç... D'acord, potser podria haver-ho treballat un poc més; però ja veieu que les Nacions Unides, probablement a falta d'altres ocupacions de més trellat, han decidit que en aquests primers dies de la primavera (mira, m'havia descuidat l'equinocci: feu el favor, al pradell del principi, afegiu-li vosaltres mateixos unes fetgeres i unes prímules...) es concentren una quantitat inusitada de dies mundials i internacionals. I a més, ja se sap que aquestes setmanes curtes solen ser també setmanes-trampa, en les que s'amuntona la faena i manca temps per a quasi tot... Així que, per aquesta vegada, m'haureu de perdonar l'intent de síntesi, i la setmana que ve més. Feliç primavera i bon cap de setmana!

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg 
de tres continents.

Salvador Espriu

Hui era precís que fóren ells. Gràcies, Obrint Pas, i --tan de bo-- fins prompte.

Troika flag

--Però... No pot ser!! Si ja hem pres totes les mesures que ens havíeu exigit! Hem privatitzat la sanitat, l'educació i l'exèrcit, hem augmentat l'edat de jubilació als noranta-cinc anys, hem confiscat els estalvis de tots els ciutadans, incloses les vidrioles dels infants... I ara voleu que canviem la nostra gloriosa bandera nacional i la substituïm per.... això?? Però per què??

--Doncs perquè volem que quede clar qui governa ací. I perquè ho manem nosaltres, home, que només faltava! Molt insolent et veiem per a ser primer ministre d'un país acabat de rescatar...  Doncs mira, saps què? Ara volem també que canvieu l'himne pel "Gangnam Style". Així aprendràs a no replicar-nos...

Per a la proposta de Relats conjunts.