Cabet a la faena

Imatge de El Mundo

És cert que els detalls concrets no els coneixíem, i cal reconèixer que n'hi ha alguns que resulten especialment cridaners --i d'altres, fins i tot, repugnants. Però em costa creure que hi haja algú amb dos dits de trellat que estiga realment sorprès per tot el que està sortint a la llum, aquests dies, gràcies a la vendetta particular de l'inefable Barcenas. Com tampoc crec que puguen qualificar-se de sorprenents els papers que estan interpretant els principals personatges d'aquest sainet lamentable: allò insòlit hauria estat veure a Rajoy donant explicacions, a Cospedal acceptant una crítica o a González Pons dient alguna veritat. Insòlit i, a aquestes alçades, un poc desconcertant, malgrat que hi haja qui ha optat per l'escarafall i la sobreactuació, com si tot açò l'hagués agafat per sorpresa.

No diré, per tant, que tot el que està passant al voltant dels papers en qüestió siga irrellevant, sobretot tenint en compte la possibilitat --remota, a la vista dels precedents-- que algú, a més de l'ex-tresorer, acabe assegut al banc dels acusats. Però al costat de tots els mèrits que ha acumulat en el seu compte el Partit Popular d'ençà que governa a Madrid --la llista, al País Valencià, és infinitament major-- l'eventual confirmació, per via judicial, d'unes pràctiques mafioses que des de fa temps s'intuïen no altera substancialment la meua percepció: els responsables de la reforma laboral, la llei Wert, la destrucció del territori o el desmantellament dels serveis públics podrien ser les persones més honrades del món (i de fet n'hi haurà que ho seran) i no per això deixaria de considerar la seua gestió com un gran despropòsit del qual ens costarà molts anys i molts esforços recuperar-nos.

Amb aquests antecedents, i tenint en compte a més que, com ha estat constatat en repetides ocasions, la corrupció –pressumpta o confirmada-- no sembla ser un factor rellevant entre els votants de dreta, m'estic mirant tot açò de Barcenas i els seus papers amb una certa distància i un notable escepticisme. Si de cas, i a banda d'una innegable i si voleu morbosa curiositat per algunes dades pintoresques sobre la trama i el seu funcionament, m'interessa saber com acabarà afectant tot açò a la branca valenciana del partit: les lluites internes de poder a Madrid, raó última, segons em sembla, de tot el que està passant, poden ser la sentència definitiva per a un govern –el valencià-- dèbil, confús i pràcticament inoperant que ja es troba, segons tots els símptomes, en un avançat estat de descomposició. I això que, en apariència, encara els queda passar pel pitjor, amb Gürtel i sense.

Fariem bé, doncs, en no distreure'ns massa amb les formes, i tractar d'anar al fons: encara que els seus mitjans no foren sempre legítims, el Partit Popular ha governat aquest País durant vint anys llargs perquè, una volta i una altra, ha obtingut les majories necessàries per a fer-ho. Ara, tot sembla indicar que pot iniciar-se una nova etapa; però per garantir que aquest canvi es produirà realment (i, sobretot, per evitar que siga flor d'un dia i que servisca per encetar un redreçament que s'antoixa llarg i complexe) ens queda encara molta feina per fer. Cal demostrar a molts valencians i valencianes que els van votar, que les polítiques que van afavorir amb els seus vots han servit per fer-los més pobres, per deixar-los sense serveis públics, per devastar els paisatges i per portar la llengua i la cultura a un estat crític. I convencer-los, també, que hi ha alternatives viables, idees noves i persones capaces de dur-les a la pràctica. I davant d'això, el que Rajoy diga o faça no deixa de semblar-me, sabreu perdonar-me, una qüestió secundària; que la justícia faça camí i nosaltres, cabet a la faena, que hi ha molta merda per agranar.

Aferradetes

Amb el fervor dels conversos va abraçar la fe. A la fe, pel que es veu, la va agafar un poc desprevinguda...

La meua aportació --tardana i amb bastant poc trellat, ho reconec-- per al joc d'estiu que ens proposa sa lluna al seu raconet. Diga el que diga el diccionari, molt millor abraçar algú que abraçar quelcom. I molt millor encara començar abraçant-se i acabar abrasant-se... Bon cap de setmana!

Pinyol i Blanca quan eren petits, dormint --abraçats-- en la gerra de les ametles

  

Passerells i passerells

Sempre m'han agradat els vivaços i acolorits passerells. Com altres espècies d'ocells de la nostra ruralia, fa l'efecte que són ara menys abundants que abans, encara que les dades que conec en aquest cas no són concloents, i potser es tracta només d'una impressió. En tot cas, poder gaudir una estona de les seues revolades inquietes i del seu cant inconfusible va ser un al·licient més de la caminada d'ahir per una serra d'Agullent que malda per reverdir quasi dos anys després. Per cert, hi pensava, ja de tornada, en el nom del pardalet i en el seu significat: tot i que a hores d'ara l'expressió “fer el passerell” sol prendre el sentit de fer el babau (idèntic al castellà “ser un pardillo”), recorde haver-la escoltat a la meua terra amb un significat ben diferent. Aplicat a persones, un passerell --o “paissarell”, segons la forma que es fa servir a Alcoi-- seria algú especialment espavilat, astut o vividor. De fet, la paraula figura amb aquesta mateixa accepció (“persona viva, astuta o molt alegre”) en el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, i cercant per internet he trobat algunes referències més que coincideixen amb aquest ús, i alguna frase feta (a Tavernes de la Valldigna, per exemple, “viure com un passerell” vol dir tindre una vida regalada) que també ho reforça. Caldrà saber que en pensen al respecte els paremiòlegs; però vist el risc evident d'ambigüitat, no estarà de més que, si algú ens acusara de ser-ho –uns passerells, vull dir-- demanem aclariments sobre quina de les dues accepcions s'està fent servir. Penseu, per exemple, que si hi ha polítics o banquers que viuen com passerells, és gràcies a tots els passerells que els ho toleren...

Estiu

La llengua parlada pels habitats d'aquella illa remota responia perfectament al plàcid mode de vida i al caràcter paradisíac de l'indret. Els illencs, per exemple, no solament desconeixen per complet conceptes com "matinar", "estrès" o  "imputat", sinó que disposaven de 283 formes diferents de dir "és hora de fer una migdiada". Lamentablement, cap dels antropòlegs que van interessar-se per aquesta fascinant societat va arribar mai a publicar les seues observacions. El que més --gràcies al qual coneixem aquests detalls-- ens ha deixat un brevíssim quadern de camp, que comença (i acaba) amb la següent anotació: "Hauria d'escriure alguna cosa sobre tot açò, però ara no; demà, sense falta..."





Crec haver llegit alguna volta que l'estiu és, sobretot, un estat d'ànim. Així que, tot i que astronòmicament --i meteorològicament-- ja faig un poc tard, m'afegisc a la proposta de joc creatiu del blog d'Antaviana per tal de donar-li la benvinguda. Bon estiu, doncs, i bon cap de setmana!

Aroma a murta

El vi roig ens va donar com a coixins els massissos de murta, i semblàvem reis sobre el tron dels verds boscatges.
La mà de l'amor ens va enfilar per a la joia: nosaltres érem les perles, i els amors, els fils.
Ens atacaven com llances els pits de les donzelles, movent-nos guerra, i per defensar-nos no vestíem altra cota que les nostres pells de fanak.
Davant nostre es destapaven cares delicioses, que semblaven llunes entre la nit de les trenes.

Abu al Qasim ben al Saqqat, "Festa en un jardí" 

Vinculada pels antics grecs amb la deessa Afrodita, la rica simbologia associada a la murta remet amb freqüència als assumptes relacionats amb l'amor. Amor, en tot cas, considerat en un sentit indubtablement ampli, atès que abasta, segons fonts i èpoques, des de l'erotisme (segons sembla, la paraula grega myrton, μύρτον, designava tant els fruits de la murta com el clítoris femení) fins la virginitat, tot passant per la fecunditat, el matrimoni o la fidelitat. Per als andalusins, l'ufanosa i perfumada mata (el seu nom àrab, arrayḥān, significa precisament "aromàtic") era un element indispensable en qualsevol jardí, i no és estrany trobar-ne referències plenes de sensualitat en els poetes que els cantaren. Resulta curiós, però, que de tots els usos coneguts de la planta --a més de fer-se servir per aromatitzar licors, la murta ha estat secularment utilitzada com a medicinal per les seues propietats anticatarrals, antisèptiques i astringents-- els únics que semblen vinculats d'alguna forma a allò que simbolitza, són els cosmètics: segons Ibn al-Awwam, la planta és excel·lent per als cabells i fins i tot pot tornar negres els ulls blaus; però sobretot, l'aigua que s'obté de la destil·lació de les seues fulles --l'aigua de murta, antigament produïda en molts indrets de Mallorca-- és un eficaç desodorant, fins el punt que el Xeic Nefzaui recomana encaridament el seu ús per a eliminar les males olors, que poden arribar a fer fracassar una relació amorosa. La qual cosa, ara que sembla que la calor ha arribat finalment per quedar-se, no està de més recordar. Especialment, quan es tracta d'utilitzar els transports col·lectius. O quan passem a prop de segons quins Parlaments. 

Murterars selvàtics a la Vall de la Murta

Hui, 3 de juliol, es compleixen set anys de l'accident del Metro de València que va costar la vida a 43 persones i va deixar 47 més de ferides, sense que ningú haja assumit encara cap responsabilitat. Com diu Maria Josep Escrivà, "Molts dels que no serem a la plaça de la Verge aquesta vesprada hi serem, igualment, en el dol i en la ràbia". I també en l'esperança que, tard o d'hora, es farà justícia, perquè no hi ha res ni ningú capaç d'amagar eternament l'insuportable olor a podridura que fan algunes coses.