Dissabte passat, com cada any per aquestes dates, el
Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera va celebrar, amb la col·laboració d'altres entitats i col·lectius de la Safor, la seua pujada nocturna al
Mondúber. Tampoc enguany vaig poder acompanyar-los --dissabte a la nit jo estava de boda per terres del Vinalopó-- però, atenent a la seua amable invitació, els vaig fer arribar quatre ratlles, una part de les quals no em puc resistir a reproduir ací:
Han passat moltes coses des de l’última volta que em vaig aplegar ací amb tots vosaltres. Bones, moltes, però també dolentes. Ens han deixat amics i companys; el foc ha tornar a
assolar les serres del País, de la comarca i el mateix Mondúber, i la cobdícia
i l’estupidesa d’uns quants segueix amenaçant les planes, les platges i les
marjals que queden ara mateix als vostres peus. Però a tot això, i a molt més,
vosaltres, les persones i les entitats de la Safor, molts dels què aquesta nit
esteu ahí, heu sabut donar-li resposta des del coratge, la fermesa i la
imaginació. Fent bandera de les paraules –encertadíssimes-- de Maria Josep
Escrivà, heu treballat i seguiu fent-ho sense descans per tal que sempre, sempre, vença el verd.
Hi ha molta gent, al nostre País i fora d’ell, interessada en fer veure que som una societat
adormida, tova, dòcil i vençuda. No seré jo qui negue que, amb massa
freqüència, els fets --i les majories absolutes-- semblen donar-los la raó;
però nosaltres sabem que només ho sembla. Malgrat tots els entrebancs, malgrat
els silencis, els menyspreus, les dificultats i les agressions --moltes de les
quals venen de qui se
suposa que ens representa a tots i a totes-- hi ha un
País Valencià diferent, real, actiu i compromès, que mai s’ha resignat al paper
al què han volgut relegar-lo, i que creu en un futur diferent i més digne per a
la seua terra, la seua llengua i la seua gent. Un País Valencià del qual
vosaltres –persones, col·lectius, entitats—en sou exemple viu i part
insubstituïble.
M’agradaria que, si més no
amb la mateixa freqüència amb que la nostra terra és notícia per la corrupció,
la incompetència i els excessos dels nostres governants, ho fora també per la
capacitat de resistència, per l’entusiasme i la creativitat amb que una part
gens menyspreable de la nostra societat fa front a una situació de la qual l’autèntica majoria de valencianes i valencians no és còmplice, sinó víctima.
M’agradaria que es reconeguera el vostre esforç i el de molta gent com
vosaltres arreu de les nostres comarques; que es divulgaren i es valoraren com
mereixen experiències originals i pioneres que van molt més enllà de la mera conservació
ambiental i que exploren nous models en l’àmbit econòmic, social o cultural, projectes
que obrin camins i que representen un referent imprescindible per a tots
aquells que ens interessem per aquestes qüestions.
Estic convençut que comencen
a bufar nous vents per a la nostra terra. Potser es tracta, encara, d’una brisa
suau, però vull pensar que res no podrà parar-la i que anirà a més. Vivim encara
temps complicats, però la situació ha de començar a canviar, i és probable que
ho faça abans del que ens pensem. Serà llavors l’hora d’aprofitar
l’experiència, de les propostes en positiu, dels acords, de la generositat,
d’unflar les veles i mirar avant. Serà, o millor encara, comença a ser-ho, i
convé que no ens encantem perquè ens queda encara molta faena per davant i –ho
dic sovint—ens han deixat molta merda per agranar. Ells, malgrat tot, faran el
possible per evitar que gire el vent, i no ens ho posaran gens fàcil: tenen els
diners, les màquines, mentides que han volgut fer-nos passar per veritats i
lleis fetes a la seua mida. Però la nostra força és molt major, perquè pot
encabir-se sencera en uns pocs versos d’Estellés:
Segueix,
empeny, ens agrupa, ens convoca
i no podrem defraudar-la o deixar-la.
M’estime
molt el meu País.
Ja ho dit més d'una volta: al meu parer, qualsevol possibilitat de canvi real i durador al País Valencià passa per consolidar, estendre i enfortir el paper dels seus moviments socials. I una bona forma de fer-ho és, també, conèixer --i reconèixer-- la tasca de moltes persones i entitats que, des d'àmbits molt diversos i sota visions també diferents, segueixen malgrat tot fent camí. I per cert, i ja que parlem de la Safor: em sume també a
les veus que exigeixen a l'inefable alcalde de Gandia que faça ús del poc coneixement que sembla tenir, i que respecte l'escultura d'Antoni Miro que commemora la Batalla d'Almansa. Encara que els madrilenys "
no l'entenguen".
