Pensant en camins

En els últims anys, la senyalització i l'abalisament de camins ha experimentat, en les nostres terres, un creixement exponencial: entitats, organismes i administracions molt diverses han contribuït, amb les seues iniciatives, a dotar el nostre territori d'una xarxa extensa (i de vegades, extraordinàriament atapeïda) de senders senyalitzats. No hi ha dubte que aquestes iniciatives, quan es duen a terme de forma ordenada, coordinada i responsable, poden tindre efectes positius, tant per a la mateixa pràctica de l'anomenat senderisme --i, per extensió, a la contribució d'aquesta pràctica a les necessitats de lleure de la població i a les estratègies de desenvolupament rural de certes àrees-- com, molt especialment, pel que fa al manteniment o la recuperació dels propis camins.

Però resulta també innegable que, en ocasions, l'abalisament pot tindre efectes negatius o, almenys, indesitjables. La popularització de certs recorreguts, arran de la senyalització dels mateixos, acabarà tenint quasi sempre com a conseqüència un increment en el seu ús, la qual cosa pot representar una amenaça sobre determinats elements naturals o patrimonials (una planta endèmica, un niu de rapinyaire) especialment sensibles a la freqüentació humana. Però sense arribar a aquests extrems --fàcils d'evitar, en tot cas, amb la planificació adequada-- la decisió d'abalisar un camí té també efectes sobre altres senders alternatius, sovint tan tradicionals i recomanables com aquell, que tendeixen a ser abandonats i a anar perdent-se, de vegades molt ràpidament.

Ho pensava, fa uns dies, a tall d'una de les meues freqüents eixides a Benicadell. Fins fa pocs anys, quan s'encarava la pujada a la Penya des dels Fontanarets d'Albaida, i una volta s'arribava al Coll de Turballos, hom podia escollir entre dues opcions igualment interessants i amb traces de ser usades de forma habitual: una, que avança per l'obac de la serra, actualment abalisada i que ha esdevingut d'ús massiu; i una altra, que vaig triar en aquesta ocasió, que ressegueix el llom de la serra cap a llevant, crestejant pels alts del Morral i la Coca fins el Pla del Serrellar, on acaba ajuntant-se amb la primera opció, i també amb el cami que puja des de Gaianes --a hores d'ara, també abalisat. A jutjar per l'evidència --l'antic senderol s'endevina entre la brolla, però hi ha molts trams, sobretot en els pendents, en els què sembla pràcticament perdut-- poca gent segueix actualment aquest camí, tot i la seua bona petja i les vistes espectaculars que ofereix. És només un exemple, però sense eixir d'aquestes comarques i de les muntanyes que més sovintege, se m'acudeixen dotzenes de casos més.

Evidentment, no m'opose a la senyalització de certs camins com a forma per a facilitar el seu ús públic, com tampoc se m'acudiria demanar que tots i cadascun dels senders que travessen les nostres serres hagen de comptar amb algun tipus de senyalització més o menys conspícua. Però, si més no des del món de l'excursionisme (no necessàriament senderista), alguna cosa caldrà fer: seguir reclamant inventaris locals o comarcals de senders i camins públics i tradicionals, per exemple, que servisquen com a mínim per a documentar la seua existència; o tractar de fomentar --amb les degudes precaucions i de la forma que en cada cas siga més convenient-- el coneixement, la conservació i l'ús responsable de tots els senders que, des de temps immemorial, recorren les nostres muntanyes, i no solament d'aquells que, per la raó que siga, hom ha decidit senyalitzar i/o homologar. Al remat, és el conjunt dels camins i senders allò que representa un patrimoni ric i extens amenaçat, com tants altres trets del nostre món rural, de desaparició. O, en el millor dels casos, de banalització.

Una volta més, la falta de temps m'ha impedit comentar amb el detall que hauria volgut alguns assumptes que m'han interessat aquests últims dies, des de la celebració imminent del IV Aplec Ecologista del País Valencià (a peus de Benicadell, precisament) al patètic i frustrat intent de boicot al gran Pep Gimeno "Botifarra" per part dels descerebrats de sempre. I de Madrid, les Olimpíades, i la reacció --com és habitual, plena de seny, autocrítica i esportivitat-- que ha produït, en els mitjans del règim, la decisió del COI, ja ni en parlem. Jo ja tenia aparaulada ma casa com a subseu per a les carreres de caragols...

Estellés, sempre

Amb mans com d’orb et vaig temptar el cos
precipitat per un fosc desig brusc.
Vaig avançar pel teu cos com per un
incendi espés, entre un fum, unes flames,
obrint-me pas, decidit i penós.
Tinc un record vermell a les pupil·les
--la vermellor d’unes flames o sang--,
com el record d’una boca de forn
on hagués vist tota la llenya encesa.
Ulls socarrats, incendiats, de veure’t.

(Els pits, les cuixes 

rodonesa bessona
del flanc, el sexe,
entre la molsa uns llavis,
tanta bellesa, tanta.

Una alegria,
la fúria secreta
d'una carn tendra
que s'oferia, viva,
febrilment, en silenci.

Àvids, uns llavis
entre una fosca molsa,
inquiets, tendres:
amb dos dits els obrien
les cautes mans expertes.)

Si vos deixeu caure de tant en tant per aquestes planes, ja haureu vist que, amb freqüència, recorren als versos d'Estellés per tal d'il·lustrar moments, o bé estats d'ànim. M'adone, però, que rarament hi ha trobat lloc la vessant més vital  ("genialment obscena", en deia Fuster) de la seua poesia: la que canta el sexe, el cos i el desig. Així que hui, que acabe vacances, m'ha semblat escaient aprofitar un any més aquesta Diada d'Estellés (la quarta, ja, d'ençà que Josep Lozano va proposar celebrar-la coincidint amb la data de naixement del mestre) per fugir de tristeses i de solemnitats, i canviar-les per flors d'entrecuix i rodonors invictes; que ja ho deia, també, el mateix Estellés: "Si no és alegria / no vull poesia".

Et mossegaria 
els llavis i els pits, 
uns mossos petits.

Flors de nit

Com moltes altres plantes americanes, va arribar a Europa a mitjans del segle XVI, i sembla que ben prompte va ser batejada com a "maravilla del Perú", fent al·lusió tant al seu origen --les regions tropicals i subtropicals d'Amèrica Central i del Sud-- com a l'admiració que degueren despertar les seues flors acolorides i fragants, especialment adaptades per a la pol·linització mitjançant papallones nocturnes. De fet, pocs anys després, el botànic Charles de l'Écluse (llatinitzat Carolus Clusius) se'n refereix a l'espècie com Admirabilis peruana, epítet a partir del que Linné va establir el nom (Mirabilis jalapa) amb el qual és coneguda actualment pels botànics. Quant a nosaltres, sembla que la forma normativa per referir-se a l'espècie és "flor de nit"; nom escaient, en tot cas, atès que les seues flors --en realitat, calzes acolorits que poden ser rosats, blancs, grocs o una combinació de tots-- s'obrin a boqueta nit i es tanquen de nou al matí següent. A ma casa, però, sempre s'han conegut com a dompedros, adaptació evident d'un dels noms castellans de la planta --a hores d'ara, "dondiego de noche" sembla ser el més habitual-- que, curiosament, és recollit en l'Alcover-Moll sota la forma "llampedro". Ignore l'origen del mot "mirabajà", que no havia sentit mai i amb el qual sembla que és també coneguda en Mallorca i Menorca, però el trobe simplement encisador.

No volia, però, perdrem en disquisicions botàniques --podeu fer una ullada, si vos interessa saber un poc més de la història i les característiques d'aquesta i de moltes altres plantes, al sempre interessant blog de Daniel Guillot-- ni molt menys filològiques o fitonímiques. El que volia dir és que l'aroma penetrant dels dompedros, mirabajans o flors de nit, que des de fa una estona s'escampa també pel pati, em resulta inseparable d'aquells vespres infantils a la platja de Piles o al Grau de Gandia, quan eixíem a fer una volta per les hortes de tarongers aprofitant que no feia tanta calor, i en els que buscar i recollir llavors de les diferents varietats --tots els anys, invariablement, tornàvem a Alcoi amb una bona provisió d'aquestes llavors convenientment classificades pel color de les flors, que després es perdien per falta de lloc on plantar-les-- era, més que un simple passatemps, preludi del final de l'estiu i de la inevitable tornada a la normalitat del setembre. Ahir, per cert, li vaig preguntar a ma mare si recordava els dompedros. "Clar que si", em va dir. "Al meu fill major li agraden molt...".

Història d'una manta

La vaig comprar, com fan milers de turistes, en un mercadet a prop del llac Manyara, sense saber molt bé que faria amb una típica manta massai en arribar a casa: fer-la servir de cobrellit, potser, o bé donar-li qualsevol altra utilitat vagament decorativa. El cas és que la manta no va arribar a casa perquè, amb la resta de l'equipatge, es va extraviar en el viatge de tornada. La companyia aèria va indemnitzar adequadament tot el material desaparegut, però pel que fa a la manta massai (i a algunes altres coses: un fruit de baobab, un parell de potets amb terra del Kilimanjaro...) em va quedar una profunda sensació de pèrdua. Tanta, que en les setmanes següents a la tornada em vaig dedicar, de forma quasi obsessiva, a buscar informació sobre els massais i, evidentment, sobre les mantes en qüestió, que ells anomenen shúkà i que sembla que no fa molt que van ser introduïdes en Àfrica Oriental pels missioners escocesos. Vaig llegir pàgines i articles sobre la història i la cultura d'aquest poble fascinant, sobre els intents del govern de Tanzània per fer-los abandonar la seua indumentària tradicional o illkarash ("Operation Dress-up", va anomenar-se), fins i tot vaig tractar, sense èxit, de comprar en alguna botiga on-line una shuka que substituïra aquella que va quedar irreparablement perduda en algun aeroport africà... A poc a poc, però, vaig anar oblidant-me del tema, fins que fa uns dies Paloma i Javi, que han estat de viatge de noces per aquelles terres i coneixien la història de la manta perduda, me n'han portat una. No cal dir que m'he alegrat moltíssim, i que els ho agraïsc més encara: la nova shuka ja s'ha estrenat com a oportú cobrellit aquestes nits fresques i plujoses de finals d'agost, i m'ha retornat imatges i sensacions d'aquell viatge inoblidable. Però també m'ha fet adonar-me'n d'un fet cridaner, potser un poc inquietant: mai he apreciat tant les típiques mantes massais com aquelles setmanes després d'haver-ne perdut una...

Imatge de la xarxa

Plou, encara i després de tres dies, i no se m'acut millor manera d'anar encarant la imminent tornada a la faena. Ni per preparar la que podria ser una esplèndida temporada d'esclata-sangs. Moltes coses han de passar, encara, per a que siga així; però el primer pas ja està donat... Bon cap de setmana!  

Pressió humana

Vam deixar enrere Vilafranca i les seues precioses hortes, camí del Pla del Mossorro i la raconada dels Montllats, amb els seus prats --excepcionals en aquestes latituds-- acabats de dallar. Avançàvem pista amunt entre pinedes i assegadors, envoltats per l'extraordinari patrimoni de pedra seca (parets, camins, pous, casetes) que a poc a poc comença a ser conegut i valorat com mereix, i un dels companys ho va comentar: "deu fer molts segles que no hi ha tan poca gent vivint i treballant en aquestes muntanyes". Muntanyes que, com gran part de la comarca, es troben incloses dins la xarxa europea Natura 2000, i que exigeixen per això una estratègia de gestió que garantisca la conservació dels hàbitats i les espècies que les caracteritzen; en això estàvem treballant just abans de les vacances, i a això tornarem a dedicar-nos a partir de la setmana que ve.

Com sol ser habitual, la major part de la gent d'aquestes terres veu amb desconfiança tot això de Natura 2000 i, en general, qualsevol iniciativa de protecció que puga representar una limitació, real o potencial, a les seues activitats i expectatives. La qüestió, però, és molt més complexa i no pot limitar-se --tret d'alguns casos molt concrets i específics, com ara la instal·lació de parcs eòlics-- a establir llistats d'actuacions permeses o prohibides en cada sector del territori. De fet, molts dels hàbitats i les espècies que atorguen a hores d'ara valor a aquesta i a altres zones similars, han estat configurats i mantinguts, en gran mesura, per la mà (la "pressió") humana; la mateixa que ara, potser com mai des de fa molts segles, ha deixat d'actuar, o està deixant de fer-ho, sobre aquests paisatges. I si això és evident en el cas d'alguns elements ambientals, encara ho és més quan es tracta de l'eventual preservació de paisatges culturals o de béns patrimonials --com les pròpies construccions de pedra seca-- vinculats a usos que pràcticament han desaparegut a hores d'ara.

El problema, comú a moltes zones rurals i de muntanya de la Unió Europea, no és gens senzill, i en els últims anys s'està escrivint i debatent molt sobre aquesta qüestió. Les polítiques dirigides al desenvolupament rural --i les quantitats ingents de fons públics destinats suposadament a aquesta finalitat-- no semblen haver donat els resultats esperats, i la necessitat de noves aproximacions resulta evident; però la major part dels conceptes que solen fer-se servir quan s'arriba a aquesta altura de la reflexió (com el pagament per serveis ambientals, per exemple) segueixen trobant massa entrebancs com per a esdevindre una alternativa real. Amb tota seguretat, la solució no serà fàcil ni simple: cada cas concret pot requerir una estratègia diferent, incloent-hi l'eventual renaturalització de certes àrees --l'abandonament planificat dirigit a restaurar els processos ecològics naturals i reduir el control humà dels paisatges-- de la qual ja he parlat altres voltes i que comence a plantejar-me com una ferramenta més a tindre en compte. Una cosa, en tot cas, és segura: sense la participació, l'acord i la complicitat dels habitants de les zones rurals, qualsevol actuació està destinada al fracàs.

Si vos interessa el concepte de renaturalització (o rewilding), aquest article --en anglès-- representa una aproximació senzilla i molt recomanable, en la qual s'analitzen també aspectes com els efectes ambientals de l'agricultura tradicional o l'eficàcia de les actuals polítiques europees de desenvolupament rural. I quant al cas concret de Vilafranca, mentre preparava les notes per aquesta entrada m'he assabentat que Edicions 96 acaba de publicar-ne un llibre, escrit i il·lustrat per l'amic Paco Tortosa, que encara no he vist però que llegiré àvidament tan bon punt arribe a les meues mans. Per cert: fullejant allò que deia Cavanilles sobre el terme de Vilafranca, m'he trobat aquest paràgraf, que potser no ve massa al cas però no puc estar-me de transcriure:

"Como queda tanta porcion inculta, se crian muchos ganados, que dan hasta 3.000 crias. Es laudable esta industria, y aun necesaria hasta cierto punto; pero como es propiedad de los mas ricos, que aumentan sus caudales sin mudar la infeliz suerte de tantos vecinos, convendria mirar de cerca sus maniobras, y poner coto á la codicia. Quieren no pocas veces los labradores romper eriales para aumentar la masa de frutos, y se oponen los ganaderos pretextando que son tierras inútiles para la agricultura, ó haciendo ver que es práctica antigua el conservarlas sin cultivo. (...) con todo eso se valen de semejantes razones, y ocultan la verdadera causa, que es su interés; el cual logran fácilmente, porque aumentando el número de pastores sin tantos gastos como exige la lagranza, tienen mas lana, crias, hacienda y despotismo. Son ellos por lo regular los que mandan los pueblos, haciendo pasar la vara de Alcalde sucesivamente por sus afectos ó dependientes; tienen mil medios de presentar pruebas de lo que les acomoda, y logran sentencias favorables en los pleytos. El Estado necesita de ganados; pero la fuerza y las riquezas que le proporciona la agricultura, exceden sin comparacion á las que puede suministrar la pastoricia. Así vemos poca población y mucha pobreza en las provincias de ganados, que sirven para enriquecer un corto número de individuos."