Valor afegit

És el que té treballar amb gent sabuda i entusiasta de la seua faena: baixes a prendre un cafè, i t'assabentes –potser vosaltres n'havíeu sentit a parlar, però jo no ho sabia-- que la varietat més cara del món d'aquesta infusió es produeix en Indonèsia, i té la curiosa particularitat de què els grans són prèviament consumits (i, per tant, parcialment digerits i posteriorment defecats) per una espècie de civeta pròpia d'aquelles terres. El nom amb que es coneix en indonesi ("kopi luwak") significa precisament “cafè de civeta”, i segons he vist, per una tassa es poden arribar a pagar vuitanta dolars. Raó, aquesta, que no solament facilita el frau –amb tota seguretat, no tot el kopi luwak que es comercialitza com a tal ho és en realitat, tot i que fa poc s'ha anunciat un mètode per poder comprovar-ho-- sinó que també ha donat lloc a la captura i el comerç incontrolat de diverses espècies de civetes: originalment, el fruits consumits eren recollits en els mateixos cafetars a partir dels excrements d'aquests vivèrrids que hi viuen en llibertat, però a hores d'ara hi ha autèntiques granges en les quals els animals es mantenen en condicions sovint penoses i sotmesos a dieta rigorosa de baies de cafè per tal d'incrementar-ne la producció.

Imatge de la xarxa

De fet, van ser aquestes qüestions –l'eventual amenaça sobre algunes poblacions silvestres de civetes asiàtiques, i la injustificable situació a què són condemnades moltes d'elles per una pràctica que, segons totes les aparences, no passa de ser una moda extravagant-- les que van fer que el 'cafè de civeta' isquera a la conversa l'altre dia. El cas és que, a banda de les implicacions ambientals i conservacionistes de l'assumpte, no deixe de pensar des d'aleshores en com és de curiós tot allò del valor subjectiu i la utilitat marginal; però sobretot, m'admira la perspicàcia de qui va saber veure, en la femta d'un animalet, un ús que, gràcies a l'esnobisme de la nostra civilitzada societat occidental, ha acabat esdevenint un autèntic filó. I el negoci, a més, sembla que segueix creixent, perquè segons he pogut saber també es comercialitza, amb l'evocador nom de 'Black Ivory', un cafè produït a Tailàndia a partir d'excrements d'elefants. Així que ja ho sabem: adequadament processada i amb una presentació escaient, pot treure's profit de qualsevol merda. I si m'apureu, de ministres (i conselleres) d'educació, segurament també.

Cels de vent

Diuen els que ho entenen que, per començar a fer esclata-sangs en octubre, hauria vingut bé acabar setembre amb un o dos arruixonets. Però en lloc de la pluja ha arribat el ponent, així que caldrà tindre un poc més de paciència, i tan de bo que els pronòstics no erren i canvie l'oratge a finals de la setmana. Jo, amb això, i amb que aquesta fora un poc més tranquil·la que l'anterior, ja la donaria per bona. I a més, tot i la poca gràcia que em fa el vent en general i el ponent en particular, cal reconèixer que, de vegades, dibuixa uns cels que val la pena mirar; i millor que siga ara, abans que hi haja altres coses, arran de terra, que ens reclamen tota l'atenció.

L'arbre del mannà

“Recorrí el bosque inculto del Carrascal cubierto de fresnos, arces, carrascas y multitud de arbustos” 

A. J. Cavanilles, “Observaciones”

Potser és, només, una impressió meua; però em fa l’efecte que, de tots els arbres que formen part de l’extraordinari bosc del Carrascal de la Font Roja, el freixe no és dels que desperta més interès entre aquells que el visiten, eclipsat potser per altres espècies més abundants o cridaneres. Cal reconèixer que el freixe (el Fraxinus ornus dels botànics) no té la força evocadora dels teixos, ni tampoc l’esvelta estampa dels galers; a l’estiu, les seues fulles a penes contrasten amb el verd viu de les omnipresents carrasques, mentre que en la tardor difícilment poden competir amb l’acolorida bellesa dels tons –del groc viu al roig encés—que adornen les dels aurons. Només durant un breu interval de temps, al principi de la primavera, els freixes semblen voler reclamar un poc de protagonisme, quan les seues blanques i petites flors cobreixen els arbres abans de donar lloc, poques setmanes després, a uns característics ramells de llavors rogenques. Les flors, fragants i vistoses quan es veuen en conjunt, representen de fet un dels trets característics d’aquesta espècie, ja que les inflorescències de la major part dels seus congèneres europeus estan formades per flors verdes i inconspícues. El nom de freixe (o fleix) de flor, amb que és conegut des d’antic a les nostres terres, dona testimoni d’aquesta singularitat.

La blanca i olorosa floració del freixe no és, però l’únic tret remarcable d’aquest arbre. Com altres espècies del mateix gènere, la seua fusta dura i flexible era molt apreciada per a diversos usos, especialment com a mànec per a ferramentes, mentre que els seus ramells es recollien com a farratge per al ramat, sobretot en èpoques –com el ple de l’estiu—en que les pastures verdes escassegen. Amb tot, la utilització més coneguda del freixe de flor, aquella que li ha valgut el nom que encapçala aquestes línies, és la seua utilitat medicinal: la seua saba, en assecar-se, forma una substància groguenca i dolça, utilitzada com a purgant suau i que, a partir de l’època medieval, es va comparar per les seues virtuts amb el mannà bíblic. Segons indica Font i Quer, el freixe de flor es cultiva en el sud d’Itàlia i en Sicília amb aquesta utilitat: “en dichos paises plantan el orno y suelen criarlo de veinte a treinta años, o poco más o menos. Cuando han llegado a sazón, los árboles se sangran haciendo incisiones en su corteza durante el verano, por los cuales fluye un licor que pronto se espesa, y a las pocas horas se convierte en una masa sólida de color amarillento y sabor dulce, el maná”. Segons sembla, també els andalusins coneixien i apreciaven les propietats medicinals del freixe, al qual anomenaven dardar, tot i que no resulta fàcil saber a quina de les diferents espècies del gènere s’hi referien.

Amb tot, potser el tret del freixe que més ha cridat l’atenció dels investigadors ha estat la seua àrea de distribució. Freqüent en els boscos caducifolis de la Mediterrània central i oriental, des de Síria i el Líban fins Sardenya, es troba absent de la major part del sud de França i de les Illes Balears, però reapareix de nou en les comarques centrals valencianes, en les que semblen ser les úniques poblacions espontànies de l’espècie en la Península Ibèrica. Aquesta peculiar disjunció entre la seua àrea principal i les localitats ibèriques ha estat explicada habitualment des d’un punt de vista biogeogràfic, com el resultat del canvi progressiu de les condicions climàtiques: en anar fent-se aquestes més seques i caloroses, el freixe, com altres espècies aparentment més pròpies de climes més frescos i humits, hauria anat reduint la seua àrea, tot quedant acantonat en les zones especialment favorables. En les nostres terres, per tant, es tractaria d’una espècie relíctica, un testimoni d’èpoques en que les condicions eren diferents a les actuals. Però malgrat que aquesta és l’explicació més generalment acceptada entre els especialistes, no hauria de descartar-se la hipòtesi que els nostres freixes tingueren el seu origen en alguna antiga introducció: en tractar-se d’una espècie, com s’ha dit, que ha estat objecte de diversos usos per part de les societats humanes, i tenint en compte a més la seua facilitat per fer-se subespontània a partir d’exemplars cultivats –fins i tot, en determinades circumstàncies, amb trets que recorden a certes espècies invasores— aquesta possibilitat mereix almenys ser considerada.

En un cas o en un altre, allò evident és que el Carrascal de la Font Roja no seria el què és sense la presència cabdal i particularitzadora dels freixes de flor, i que només per això mereixen, també, el protagonisme que els pertoca. Potser no tenen la màgia del teix, l’elegància del galer, la tenacitat de la carrasca o la delicadesa de l’auró; però ja es veu que tenen, també, moltes històries que contar. I algunes d’elles, si més no, amb evident sabor oriental.

Recupere ací aquestes notes que vaig preparar per a la revista 'Lília', que s'edita a Alcoi a tall de la festivitat de la Verge dels Lliris –algun dia promet parlar d'aquesta Mare de Déu tan 'botànica', estretament vinculada al Carrascal de la Font Roja-- per dues raons fonamentals: perquè el fleix de flor és, sense dubte, un dels meus arbres preferits i ja feia temps que m'abellia dir-ne alguna cosa; però també, o especialment, perquè darrerament m'està resultant encara més difícil trobar temps per poder atendre dignament aquestes planes. Cada volta són més les llunes, les lluites, els records i les indignacions sobre les què m'agradaria haver dit alguna cosa i que he hagut de deixar passar per no trobar el moment per fer-ho. Ja vindran temps millors, estic segur; i mentre van arribant, seguirem aprenent a conrear paciències, a adaptar-se a les circumstàncies i, sobretot, a no deixar passar cap ullada de sol, que d'aquestes, per sort, mai no en falten. Amunt i bona setmana! (i per molts anys, Boss!)

La via

--Ves? Ni un alma, totalmente vacía... Tanto lío con la 'cadena humana', y ha sido un fracaso absoluto.

--Ya veo, ya... Pero oye, tu estás seguro que la foto es del Maresme?

--Coño, claro que sí, si salta a la vista. Además, lo ha dicho Intereconomía...

La meua aportació (totalment imaginària, evidentment) per al Relats conjunts de setembre.

Paraules i paisatges

“Millor que tornes pel mateix camí. Si vas per ahi al maïc, et clavaràs en la xara i et costarà eixir”. Havia pujat fins el cim del Tossal de Migdia seguint el sender abalisat que hi porta des de Benigembla, i buscava alguna alternativa que m'estalviara la sempre enutjosa repetició del trajecte en la tornada; però davant l'avís, fet en el preciós valencià d'aquestes rodalies de la Marina a cavall entre Tàrbena i Castell de Castells, vaig optar per no deixar sendes velles per novelles i desfer la major part del camí fet. En tornar a casa, vaig comprovar que hi ha una bona opció per a fer una ruta circular, que deixe per a la pròxima ocasió --junt amb el propòsit de no eixir tan sovint a la muntanya sense haver-ho planificat un poc millor. Però sobretot, vaig veure d'entendre millor alguns detalls de l'advertència, en els què probablement haureu reparat, i que no m'havien acabat de quedar clars.

Quant a “xara”, no em va costar massa esbrinar-ne el sentit: diu l'Alcover-Moll que vol dir “garriga, bosc d'arbusts o mates”, així que el que em van voler advertir és de la dificultat de caminar per un terreny embosquinat, probablement un dels feréstecs argelagars que sovintegen en aquestes terres. Amb “maïc”, però, no vaig tindre tanta sort: una ràpida revisió a la cartografia disponible va deixar clar que es tractava d'un topònim, repetit a més en diversos indrets (es Maïc de la Manxa, es Maïc Malea, es Maïc Solana, fins i tot Es Maïquets) pròxims entre ells i dins el terme de Benigembla. Però quant al possible significat de la paraula, que evocava un origen mallorquí –si més no per la presència de l'article salat-- no vaig saber trobar cap referència ni en la ja esmentat Diccionari Valencià-Català-Balear, ni tampoc a l'Onomasticon de Coromines.

Inicialment, i a falta de millor criteri, em va vindre al cap una possible relació amb el cognom Maiques, habitual en moltes comarques valencianes. Però vaig caure en el compte que tots els 'Maïcs' es troben a costat i costat del barranc que discorre a peus de l'escarpada serra de Ses Cordelleres –també coneguda com Solana de Bijauca--, i que en alguns mapes apareix com a Barranc de l'Almadic o dels Almadics; topònim, aquest si, recollit per Coromines, que el fa derivar de l'àrab al-madîq, "espadat rocós vora un curs d'aigua", que s'escau d'allò més a l'indret. I com que la ignorància i l'atreviment van de la mà, i jo vaig ben servit d'una i de l'altre, vaig voler suposar la transformació --que intuïsc com a ben senzilla-- des d'aquest al-Madiq dels moriscos fins es Maïc dels colons mallorquins, que vingueren a poblar les terres que aquells hagueren d'abandonar. Ja ho veieu: paisatges que guarden paraules, paraules que guarden històries... Sempre compensa, caminar per la Marina.

L'esquerpa muntanya del Cavall Verd, últim reducte de la resistència dels moriscos
d'aquestes comarques abans de la seua expulsió.

És evident que hi ha molt, en els nostres topònims, d'herència andalusina. Però no és, ni de bon tros, l'únic aspecte en que aquesta herència es manifesta. I he pensat, llavors, en la veu extraordinària de Mara Aranda... Bon cap de setmana!