Aquest matí m'ha tornat a passar. I
comença a ser una situació tan habitual que ja n'he perdut el
compte: darrerament, cada vegada que ix a conversa el presumible
canvi de govern que podria produir-se al País Valencià després de
les eleccions de l'any que ve, el meu interlocutor --o
interlocutora-- deixa anar un “Però de veres tu creus que
perdran?”, complementat quasi sempre amb alguna referència al
meu suposat optimisme i rematat amb un benevolent però escèptic
“tan de bo”. Al principi no donava massa importància a
aquest aparent i generalitzat desànim que sembla haver-se instal·lat entre alguna gent progressista del País: són ja molts els desenganys
que hem hagut de suportar, i entenc que davant la possibilitat d'una
nova frustració hi haja qui s'estima més optar per un prudent
estoïcisme; sobretot quan, a desgrat de les tendències que apunten
amb insistència enquestes i sondeigs, no hi ha més que sortir al
carrer o fer una ullada a la premsa per comprovar que no està, la
situació, com per a entusiasmes desmesurats. A poc a poc, però, he
començat a preocupar-me, perquè a poc que m'hi pose a pensar, hi
veig massa coses inquietants darrere d'aquesta actitud.
No crec merèixer, hauria d'aclarir per
començar, el qualificatiu d'optimista. Almenys, no de la forma i amb
el sentit que se'm sol atribuir en el context que acabe de descriure.
Ara com ara –i ho explique sempre, quan parle d'aquestes coses--
estic totalment convençut que el Partit Popular tornarà a guanyar
les eleccions el maig de 2015, si bé també crec que ho farà amb
una majoria insuficient per a poder seguir governant, o el que siga
que haja estat fent aquests darrers anys. I si hom té en compte com
han deixat el País aquests governs –o el que siguen-- després de
quasi vint anys de fer i desfer al seu gust i interès, no em sembla
que la perspectiva de que la majoria de valencians i valencianes
tornen a confiar-los el seu vot puga ser rebuda amb entusiasme. Sóc,
per això i en aquest sentit, més aviat pessimista, perquè deixant
de banda qüestions com el pes demogràfic de la ciutat de València
–un cas a banda, dins el País-- i altres aspectes sociològics més
o menys complexes que a penes entenc però que vindrien a donar certa
lògica a allò que, a primera vista, sembla només qüestió de
burrera congènita, no trobe que una nova victòria de la dreta
mereixca cap celebració, encara que no siga per majoria absoluta.
Tampoc no em mou excessivament a
l'optimisme la meua percepció del que pot passar amb un futur
tripartit, si és que finalment i com espere li correspon als
partits diguem-ne d'esquerra la responsabilitat de governar. I
no es tracta, solament, de la meua natural i genèrica desconfiança
en els actuals partits polítics i en molta de la gent –amb meritòries
excepcions, tot s'ha de dir-- que hi prospera al seu recer.
L'experiència específica amb altres pactes precedents o comparables
fa difícil creure que les coses aniran, aquesta vegada i sense més,
rodades. Des de l'exemple recent de l'ajuntament d'Alcoi fins els
precedents més o menys llunyans en les pròpies Corts Valencianes,
passant pel tristíssim paper a què la major part de l'oposició
majoritària ens té acostumats, tot fa pensar que les dificultats
per a que els tres socis previsibles d'un futur govern de progrès es
posen d'acord (i, molt més important que això, siguen capaços
d'aplicar mesures efectives que milloren significativament la
qualitat de vida de la gent d'aquest País) seran moltes i molt
grosses. I si a això s'afegeix la ruïna econòmica, el desànim
social, el descrèdit de les institucions i la pressió creixent de
Madrid contra tot allò que no siga ofrenar dòcilment glòries i
impostos, factors tots ells als què aquest hipotètic govern haurà també de fer front, pot
aventurar-se que la tasca serà simplement colossal.
No crec, però, que cap d'aquests
pessimismes (o, si ho preferiu, aquests no-optimismes), per
més racionals o justificats que semblen, puguen arribar a qüestionar
un fet que considere incontrovertible: una volta més, tot està per
fer, i tot és possible. És important aprendre de fracassos i
frustracions prèvies, és fins i tot recomanable mantindre una
postura prudent i assenyada, tocar de peus a terra i no perdre mai de
vista unes circumstàncies que estan lluny de ser-nos favorables.
Però em fa l'efecte que sense creure que podem aconseguir-ho, és
segur que no ho aconseguirem. És evident que les coses poden sortir
–altra vegada-- malament, i fins i tot així caldrà tornar a
alçar-se i seguir avant. Però és el cas que, ara com ara, cap vot
ha estat encara dipositat a les urnes, i està en les nostres mans
–en les d'uns més que en les d'altres, però en les de tots al cap i a la
fi-- que la major quantitat possible d'aquests vots no vagen a parar
a la dreta espanyolista i retrògrada, responsable de la misèria econòmica,
territorial i nacional en què ens trobem instal·lats des de fa
massa temps. I, en aconseguir aquest objectiu, està també en les
nostres mans exigir a qui tindrà la responsabilitat de governar-nos
tota la generositat, l'altura de mires, el realisme i l'eficàcia que
calguen per evitar errades passades, per posar en marxa un projecte
il·lusionant i per promoure un canvi real, profund i durador. Està
en les nostres mans, i ho està des de ara mateix: no valen, ja no,
els “tan de bo”. I ara, si voleu, digueu-me optimista. O
no.
.jpg)