Ni gent, ni vent

A nosaltres, la intensa ponentada d'aquests dies passats ens ha deixat un rastre de cossiols tombats, branques per terra, teules alçades i, sobretot, un xiprer de grossària respectable violentament amputat en el seu terç superior, amb un tronc si fa no fa com el braç trencat com una palleta i que, per sort, va acabar caient en un dels llocs del pati on podia fer menys mal a bens o a persones. Però a ells --diria que són gafarrons, però no podria assegurar-ho del tot-- els ha costat ni més ni menys que un desnonament per via diguem-ne executiva: supose que, en cercar el caramull de l'arbre per a instal·lar-hi els seus nius, els ocellets tractaven de fugir de perills, com ara els gats, que els encalçaven des de terra; però res no han pogut fer davant un perill vingut de dalt i que, en realitat, només ha pogut abatre els nius mitjançant l'expeditiu mètode de tirar a terra el suport, aparentment sòlid, en què estaven instal·lats.

Reconec que, entre tots els efectes de la ventada, trobar a terra els niuets, sòlidament aferrats encara al brancam arrancat i caigut, m'ha sabut especialment mal. Tot i això, confie que, a aquestes alçades de l'any, els gafarrons --o el que siga-- tindran temps de sobres per tornar a instal·lar-se al capdamunt del que queda de xiprer i treure avant, en arribar la primavera, les seues fillades. Però posats a treure moralitats del succeït, no he pogut deixar de pensar que, quan es tracta de fer niu, no hi ha prou amb fugir de la vora del riu, ni tan sols de l'abast dels gats: de vegades, tractar d'estalviar-nos un perill pot fer-nos especialment vulnerables davant d'un altre, potser menys patent però potencialment igual de destructiu. I si hi ha pel mig el ponent --i el que aquest ens porta-- jo encara tindria més cura...

Ja estan ací...

I mira, com que l'altre dia em va agradar bona cosa això de sortir, hui torne al Roda el món i torna el bloc, on he deixat una altra col·laboració; aquesta, nascuda de les reflexions --no totes igual d'assenyades, com podreu comprovar fàcilment-- que, arran de la trobada i de tot el que s'hi ha escrit, m'he anat fent aquests dies al voltant del curiós món dels blogs i els/les blogaires, i que segur que donaran per escriure alguna cosa amb més trellat. O no, ves a saber. Pel moment, si vos abelleix, en veiem per allí; i alerta amb els esborranys, que n'hi ha que tenen molt mal geni...

Hui sortim

Doncs això: que l'entrada de hui --destrellatada però entranyable-- s'ha traslladat a Roda el món i torna el bloc, on al llarg de tot el mes de gener i gràcies a l'empenta de la incansable Carme Rosanas, està tenint lloc una extraordinària trobada blogaire en la què, a més del bo i millor de la catosfera --activa o en pausa--, també hi ha un raconet per a la línia de Wallace. Vos espere allí, si vos ve de gust; però no deixeu de fer, també, una ullada a tot el que s'hi ha escrit, i a tot el que s'hi escriurà, en el Roda el món: vos agradarà, estic segur.

Tastet d'hivern

Enguany, la festa del màrtir Sant Vicent de la Roda, patró de València --i per això, festiu només a la ciutat de creus cap a dins-- m'ha resultat, per diverses raons, especialment oportuna. Per una banda, i tot i que Nadal encara està com qui diu ahí mateix, aquestes primeres setmanes del 2015 he dut un ritme una mica atrafegat, tant a la feina com al que podríem dir activitat cívica, i mai va malament una petita pausa per agafar aire, que l'any promet ser tan interessant com exigent. Però a més, fa només un parell de dies que la primera enfarinada de l'hivern va fer acte de presència a les muntanyes que envolten Alcoi; amb la qual cosa hui mateix, mentre tothom a la comarca havia d'acudir a les seues ocupacions habituals, he pogut fer una ràpida escapada per complir amb el ritual exigit en ocasions com aquesta, i que al meu poble s'anomena, d'ença que jo recorde, anar a xafar neu.


He pensat, quan començava a pujar cap a la Serrella des de Benasau, que potser no havia encertat amb la muntanya escollida: sabia que anit mateix havia tornar a nevar al Carrascal de la Font Roja, i també Mariola, els Plans i --sobretot-- la veïna Aitana, lluïen a primera hora del matí amb un aspecte que contrastava amb la pràctica absència de neu mentre anava ascendint camí del port d'Ares. A poc a poc, però, les clapes de neu han anat fent-se més grans i freqüents, fins que en apropar-se --cap al Coll de Borrell-- al canvi de vessant, el paisatge ha anat canviant també fins esdevindre decididament hivernal: per damunt dels mil tres-cents metres, al peu del Recingle Alt, un tallonet respectable i agradós de caminar cobria, sobretot en carenes i fondals, les pinedes i els eriçons. Poc, tot s'ha de dir, comparat amb altres nevades que he anat a xafar en aquesta mateixa serra no fa tant de temps; però suficient, en tot cas, per a justificar que, molts mesos després, les botes de neu hagen tornat a eixir de l'armari, que bàsicament és del que es tractava. I a més, demà, és divendres...

A dèsset, díhuit

No ha pogut ser, i una volta més hauré de deixar pendents, per l'any que ve sense falta, barraques, botargues, dimonis i fins i tot el Rei Pàixaro, tot i que aquest em queda més propet. Però hi haurà la Fireta a Muro, que tampoc no està malament, i enguany és un poc especial perquè Avinença hi participa, de la mà del projecte Microvinya, amb una exposició sobre custòdia del territori que fa una estona que hem acabat de muntar al Celler d'Alonso. A més, a casa, Sant Antoni sempre és una data assenyalada perquè és el dia que la meua filla Júlia fa anys, i enguany és també un poc especial, perquè en compleix díhuit que es diu prompte, i ho celebrarem demà anant a veure com actua --també a Muro-- amb el seu grup però jo ja m'avance a felicitar-la perquè el que va davant va davant. I Knopfler ha tret hui l'avanç del seu nou disc que es publicarà en març, i res, que ja veieu que no tindré barraques ni botargues ni pàixaros ni dimonis, però tampoc no em puc queixar. Així que, ja siga que vos agafe alguna santantonada a prop com si no, passeu un bon cap de setmana: jo m'hi pose ara mateix. I feu bondat, que ja sabeu:

A dèsset és Sant Antoni

i a vint és Sant Sebastià,

qui bones obres farà

no tindrà por del dimoni.