Opinions, passions, i tres o quatre conviccions. Només.
"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster
De l’estiu les primeres alenades te duen sota el cel de nostra terra, i enjogassada sempre i falaguera enjoies nostres tèbies matinades.
Joan Maragall, "A l'oreneta"
No sabria dir molt bé per què, però són, sense cap mena de dubte, uns dels meus ocells preferits. I diria que enguany han arribat un poc abans que altres vegades: dissabte passat --un altre petit regal, en un dia assenyalat-- vaig escoltar la primera refilant pel pati, i des de llavors, tot i que poques encara, no hem deixat de veure-les sobrevolant --enjogassades, falagueres-- les cases i els carrers del poble. Per cert: observant-les, l'altre dia, mentre passaven veloçment per damunt nostre, em va pegar per pensar que les oronetes (les comunes, com aquestes; però també les cuablanques, a les què amb tota seguretat es referia el poeta, si és que feien nius en el balcó de l'estimada) només són fosques vistes per darrere, o si de cas quan es miren des de lluny. Així que es coneix que, pel que fa als ocells, Bécquer s'hi fixava més bé poc, o bé ho feia sempre des d'una determinada perspectiva o des d'una distància prudencial; segurament, haver de decidir-se entre uns ulls blaus i uns altres negres ja li donava prou maldecaps com per a reparar en aquestes minúcies.
Les germanes Espín (Josefina "pupila azul" i Julia "ojos negros") en un dibuix del propi Bécquer, de la xarxa. Coses, ai, dels romàntics...
I com que a aquestes alçades tot --o quasi tot-- ha estat ja dit, desescric tot el que he escrit i em quede amb allò essencial: com cada deu de març, d'ençà que fa vint anys l'Ovidi va agafar vacances, em posaré un conyac --el vi i la cassalla, per a un altre moment-- i escoltaré, agraït, la seua veu, tan necessària ara com sempre. I a seguir fent camí, que el pa sencer està a tocar i no podem badar...
M'ha fet molt de goig veure --hui sobretot, però també aquests darrers dies i setmanes-- com el nom de l'Ovidi ha sonat pertot arreu, a la xarxa i a molts mitjans de comunicació; fins i tot aquest matí n'han parlat, a RNE, d'ell i de l'"Homenatge a T" dels amics de la Dependent, la qual cosa m'ha semblat --ho reconec-- un poc sorprenent. Quant a aquells, llepadors pacients, que seguint les directrius dels amos s'han estimat més silenciar-ho o ignorar-ho, ja s'ho faran: boig el que calla / o a l'ull té palla.
Però l'endemà, quan Jaume es va despertar, va veure que els fesols que sa mare havia llançat per la finestra havien germinat durant la nit, i d'ells havia crescut una torre immensa de ciment, vidre i acer que s'enfilava cap al cel i el cim de la qual es perdia de vista entre els núvols. "L'home tenia raó, els fesols són màgics!", va exclamar, "però no em va dir que també eren transgènics".
La meua contribució per als Relats conjunts de febrer. Per cert, no
puc estar-me de recordar que, quan es va inaugurar el Burj Khalifa el 2010, es deia que l'edifici --com molts altres gratacels de Dubai-- no disposava de connexió al clavegueram, i que les tones d'aigües residuals que s'hi produïen diàriament havien de ser traslladades en camions cisterna a una planta de
tractament situada a uns vint-i-cinc quilòmetres de la ciutat. Les imatges amb cues interminables de "poop trucks" esperant el seu torn per descarregar en
l'estació depuradora es van fer virals, i fins i tot es va dubtar de la
seua veracitat. Sembla, però, que les imatges eren autèntiques, i tot i que no ho he pogut confirmar, el govern de Dubai
insisteix que a hores d'ara la situació ja ha estat corregida i que tots els edificis de
la ciutat estan adequadament connectats a la xarxa d'aigües residuals. Tot el qual, ara que ho pense, potser també hauria donat per a un
relat; de por, evidentment...
Aquesta vegada ha estat sobretot perquè ha hagut molta faena, en la faena, aquestes últimes
setmanes. Però també han ajudat alguns quefers familiars sobrevinguts, un pessiguet d'ocupacions cíviques, i un constipat
inoportú i persistent --com feia anys, que diuen-- que, a la seua manera, ha contribuït a fer-ho tot un poc més complicat. El resultat, habitual en aquests casos, salta a la vista: poc temps --i poc cervell-- per a
pensar en el blog. A poc a poc, però, sembla que va amainant, així que a veure si a
partir d'ara el temps i el cervell donen un poc més de si, i
puc anar recuperant una certa seguida amb les atencions que requereixen aquestes planes i aquells que teniu l'amabilitat de visitar-les. He de dir, però, que tot i la inquietud que sempre em provoca l'abandonament temporal de les meues ocupacions blogaires, aquesta vegada he volgut mirar-m'ho per la part positiva: la faena compromesa ha estat entregada en temps i forma
(ja veurem, tot plegat, si qui ha de decidir decideix que l'esforç
servisca per a alguna cosa); els quefers van moderant-se, el constipat comença a donar signes incipients de
retirada i, gràcies a qui sempre hi és quan més falta fa, fins i tot he pogut espigolar un poc
de temps per estar present, aquest cap de setmana, a la Casa Penya de
Sagunt, on s'ha reflexionat –molt i bé-- sobre custòdia del territori. Però posats a ser positiu, potser el millor d'aquests
atrafegaments ha estat que, entre unes coses i altres, a penes he
pogut prestar atenció als últims i notables despropòsits, ridículs i
indecències de la banda d'indesitjables que encara ens governen, i
dels quals ja s'ha dit pràcticament tot a aquestes altures; almenys, una part de la mala llet me l'he poguda estalviar. I al remat, a les nostres mans està que aquestes malifetes siguen, literalment i definitivament, les últimes.
Floreixen com cada any els ametlers, i hi volem veure, en la seua imatge, un anunci de
la primavera que s'acosta. Però convé no oblidar que els ametlers
floreixen, sempre, en hivern; i que, a desgrat de desitjos i aparences,
millor fixar-s'hi en signes més discrets --com ara els brots de les
figueres, posem per cas-- per saber quan ha arribat realment la primavera...
Des de la meua perspectiva de biòleg i ecologista, sempre m'ha esmussat allò que
podria anomenar-se paternalisme ambiental, una actitud –àmpliament estesa, fins i tot de forma inconscient, en
el món occidental actual-- segons la qual la natura ens necessita, als humans, ja siga per ajudar-la a que mantinga --o recupere-- un hipotètic estat
d'equilibri ideal que nosaltres mateixos ens entestem a amenaçar de
forma permanent i irresponsable, o fins i tot per esmenar el que hom interpreta com "errades" en el seu funcionament (he arribat a escoltar, de boca d'algun tècnic, que si les carrasques no es poden no fan fruit; ignore com s'ho feien els pobres arbres per reproduir-se sexualment abans de l'aparició de la nostra espècie). Tot i les seues diferències aparents, totes dues visions
–diguem-ne la col·laboracionista i la correctora--
coincideixen en considerar-nos, als humans, com una entitat distinta i separada de la resta de la natura; però a més, i en situar-la d'alguna forma sota la nostra tutela, també ens atribueix un paper de superioritat sobre aquella, per bé
que, si més no en teoria, l'objectiu de la nostra actuació haja de ser --i d'ací l'ús del terme "paternalisme"-- conservar-la o millorar-la. No voldria ara
mateix estendre'm en aquesta qüestió, que donaria per a una llarga
exposició i per a no poques discussions; només apuntaré que, des del meu punt de vista, és evident que la nostra espècie (i les societats que genera) només pot entendre's com a part indissociable del medi ambient en el qual s'enquadra, i que l'eventual resolució dels impròpiament anomenats "problemes ambientals" passa, en tot cas, per una reformulació profunda de les estructures socioeconòmiques vigents i, en conseqüència, de la forma en què la nostra societat es relaciona amb els ecosistemes que, en última instància, la sustenten. Qui té un problema, i a més ben greu, no és la natura, som nosaltres.
Vinc a dir-ho, tot açò, perquè no sóc d'aquells que pensen que, si no fem res, els
pobrets pardalets del camp passaran fam perquè l'hivern és molt dur i, a més, segur que ara els pardalets ho passen molt pitjor que abans per culpa d'algun equilibri ecològic que els humans hem trencat i que hauríem de compensar fent alguna cosa que ens rente un poc la consciència, però que no siga massa cara ni exigisca molt d'esforç. Així que, si al remat m'he decidit a posar enguany en el pati un
menjador per als ocells --artesanal però convincent, crec-- no ha estat per res d'això, sinó simplement perquè
tinc l'esperança que, si hi baixen a menjar (que pel moment, encara res) podré veure'ls més
fàcilment, perquè això si que m'agrada, i molt. Paternalisme, el justet; però biofília, per donar i per vendre. Bon cap de setmana, i feliç Carnestoltes!
Inicialment, i en contra del meu costum de divendres, hui no havia afegit cap cançó a l'entrada. Però a tall del comentari de xavier pujol, m'ha vingut al cap aquesta, del gran Mikel Laboa, i m'ha semblat que pagava la pena corregir-ho. Eta nik... txoria nuen maite. Bon cap de setmana, de nou!
